LA LLENGUA

No sé si és conseqüència de les calors d'este estiu o a causa de la febra que em va mantindre lligat al llit el passat cap de setmana, la veritat és que em sent lo suficient irònic i jugadoret com per a traure a la palestra un d'eixos temes que immediatament encenen passions.

A causa de l'estat d'anim ja confessat, he decidit prescindir d'anàlisis "sesudos" o justificacions repetides una i mil voltes i en el seu lloc exercir de tave en l'orella de la pesada haca del valencianisme, aixina que vos oferisc una faula d'Esopo, aquell a qui se li adjudiquen entre altres les titulades La rabosa i el raïm o La llebre i la tortuga, i que en esta ocasió ens parla de la llengua...

CAP. XIII Del convit que va fer Janto als seus deixebles.

Va convidar Janto a tots els seus deixebles, dient a Esopo que els portara una vianda que fóra dolça i saborosa.

Esopo anant al mercat deia entre si: “Ara he de mostrar la meua admirable saviesa” i comprant llengües de cansalada les va posar en l'olla.

Venint Janto a menjar ab els seus deixebles, va dir a Esopo que portara a la taula la desitjada vianda, i posant les llengües ab vinagre a la taula van començar a fruir d'aquella admirable sapiència, lloant els deixebles del científic mestre la profundíssima doctrina dient: “Este delitós menjar ple està de filosofia”.

Va manar després Janto a Esopo que portara una altra vianda, i portant més llengües adobades ab all i pebre, deien els seus deixebles: “Pròpiament ens pertany una llengua després d'una altra llengua”, mes a la fi, portant Esopo una altra volta llengües, enutjats ja els deixebles juntament ab Janto per tantes llengües, va dir este: "¿No hem de menjar més que llengües? ¿No et vaig dir que portares una vianda que fóra dolça i saborosa?.

Va respondre Esopo: "Gràcies faig als Déus, que hi ha ací hòmens de tan alta intel·ligència. ¿Quina vianda hi ha millor, més dolça i més saborosa que la llengua? Per la llengua són ordenades totes les arts, per la llengua tota la doctrina i filosofia és ennoblida, per la llengua les dignitats, les ocupacions i les riqueses són adquirides. Per la llengua s'efectuen els matrimonis, per ella les cases i les ciutats són enriquides, per ella els hòmens són exaltats i respectats. Últimament en la llengua està quasi tota la humana vida, de manera, que no hi hi ha cosa més dolça que la llengua, ni dels Déus ha sigut donada als mortals major riquesa que la llengua".

Ab grandíssim aplaudiment, alegres tots els deixebles de Janto de la subtil resposta d'Esopo, li van abraçar defenent contra el confús mestre la pura innocència.

CAP. XIV Un altre convit de llengües.

Mes Janto, pensant en venjar-se va dir a l'altre dia a Esopo davant dels seus deixebles: "Puix que ahir vam menjar a gust teu, mudem hui les viandes, jo vull que tots els meus deixebles mengen ab mi, per tant ens has de portar la pitjor i més amarga vianda que trobes".

Va partir promptament Esopo i va comprar una altra volta llengües i les va posar en l'olla; mes venint tots a l'esperat convit i dient Janto a Esopo que portara l'amarga vianda, Esopo va portar les llengües com havia acostumat, i admirats els deixebles de Janto junt ab ell de que una altra volta tornara a les llengües, van demanar una altra vianda.

Portant-los Esopo més llengües, es van indignar a tal punt que el Filòsof Janto li va dir: "Ara no t'he manat portar vianda dolça, sinó amarga".

Va respondre sobtadament Esopo: "¿Quina cosa hi ha pitjor i més amarga que la llengua? Per la llengua es perden els hòmens, per la llengua arriba l'home a miserable pobresa, per la llengua són destruïdes les ciutats. Finalment per la llengua perixen totes les coses.

I no afegiré ni una coma... ¡Bon profit !

CACAO MARAVILLAO

Pareix que han passat mil anys, però en realitat no han sigut més que quatre dies mal comptats. En un obrir i tancar d'ulls, els que ara estem rondant els quaranta vam passar de vore un parell de canals en blanc i negre (alçant-nos de la butaca per a canviar de canal), a la primera liberalització de la “tele” que prompte serà superada per l'apagada analògica.

Aquelles noves cadenes de televisió van arribar embolicades en un halo de modernitat estatal i de regeneració del carregat ambient informatiu per la seua presumible independència i esperada qualitat, i encara que no tot va ser roín ni decepcionant, estes perspectives prompte van ser sobrepassades per la crua realitat de les Mamachico les interminables gales, els matinals de tertúlia chafardera i la voracitat d'un tot per l'audiència que va desembocar en el penós especial sobre les xiquetes d'Alcàsser.

Un estava veient tranquil·lament VIP NOCHE, ab Emilio Aragón desbordant espontaneïtat i de repent irrompien les Cacao Maravillao per a recordar-te que encara que la mona es vista de seda, mona es queda.

Les Cacao van ser tota una fita en la història del màrqueting televisiu. Es conta que la insistència ab què apareixien en “prime time” ab el seu fals anunci va provocar una inesperada demanda en els consumidors i van ser molts els que van acudir als lineals dels supermercats a la recerca de tan fabulós producte sense trobar-lo, situació que inexplicablement no va ser aprofitada per Tele 5 per a incrementar el seu compte de resultats per la venda de la marca.

Uns anys més tard, ens trobem davant d'una situació semblant encara que en un àmbit totalment distint. Des que es va començar a aplicar el màrqueting als territoris (al paréixer tot és susceptible de ser venut o promocionat) ab el exitos i plagiat eslògan I love NY, pareix que s'ha convertit en obligació allò d'estar en el mapa, i ab esta premissa, la d'estar en el mapa, les administracions gasten ingents quantitats de diners en promocionar-se a tots els nivells i per descomptat la valenciana no anava a ser menys llançant-se des de l'època de Zaplana a un frenesí promocional que ha culminat en un esclafit d'esdeveniments ab el tàndem Camps - Rita.

Promocionar Valéncia a base de visites papals, importants regates, carreres de F1, palaus de congressos i de l'opera, ciutats de la llum o de les ciències i un llarg etcètera te un inqüestionable valor positiu per quant fa més conegut el nostre territori en l'exterior (més gent sap que existim) al temps que alimenta a nivell intern l'orgull de pertinença fomentant-se el sentiment de poble de què tan necessitats estem i per això, mai he arribat a entendre als que s'oposen sistemàticament a tots els projectes que es presenten en este sentit.

Ara bé, la promoció del territori ha de tindre algun objectiu, algun sentit més enllà de la mera celebració d'uns actes de major o menor transcendència, i és precisament ací en el que s'està fallant.

Pareix que no interessa més que el resultat immediat, el saber si durant la visita del Papa, o durant l'Amèrica la‘s Cup, vam tindre prou nombre de “turistes”, si l'hostaleria va facturar més o menys que en el mateix període de l'any anterior, o si va resultar rendible en termes econòmics al conjunt dels valencians i no obstant, es desprecia la repercussió a llarg termini per la senzilla raó que no hi ha un pla a llarg termini.

Les grans quantitats de diners que s'utilitzen per a promocionar valència pareix que no tenen més objecte que el d'atraure el pròxim esdeveniment i és en este punt en què no compartisc en absolut la política del Govern Valencià.

Som capaços de situar la marca Valéncia en el mercat internacional però no som capaços de dotar-la d'un contingut més enllà del purament turístic, rebutjant les enormes possibilitats que per a la nostra indústria (tan necessitada suport institucional) pot representar el prestigi de ser valencians.

Promocionem Valéncia (la Comunitat Valenciana si es vol) com una marca de qualitat, però no omplim els lineals internacionals de productes valencians, no situem a les nostres empreses en l'exterior; i mentres l'IVEX (Institut Valencià de l'Exportació) contínua fora de cobertura, els consumidors sen van dels supermercats estranyats al no trobar el Cacao Maravillao.

CONTRIBUIR A LA NORMALITAT

El dia 8 d'agost em correspon donar lectura a la novena en honor del Santíssim Crist de la Piedad, senyor i patró de Sollana i com cada any des de fa cinc ho faré utilitzant el valencià; una excepció entre altres huit dies en què generalment es fa en castellà.

Quan el 6 d'agost del 2004 em vaig acostar a la trona de l'església i els feligresos del meu poble van sentir per primera volta l'oració de les llagues en el seu propi idioma van haver-hi reaccions per a tots els gustos i encara que es van deixar sentir algunes crítiques, tinc la satisfacció d'haver rebut mostres d'afecte dels que es van acostar a agrair la iniciativa, gent majoritàriament de mitjana edat que troben a faltar poder expressar la seua fe en valencià.

Enguany, una volta més i fidel al meu compromís personal ab l'ús normal del valencià en tots els aspectes de la vida, contribuiré modestament ab esta lectura a què s'escolte també dins de l'església i no ho faré com a polític, sinó com a persona, com a valencià, com tots i cada un de nosaltres podem fer-ho.

Aixina s’inicia l’oració preparatòria:

¡Oh Déu, omnipotent i etern!, infinit en la bondat i riquíssim en la misericòrdia, que no voleu la mort del pecador, sinó que es convertisca i visca.

Pecadors som, desterrats vivim en esta vall de llàgrimes i afliccions; mireu ab ulls de pietat a estos infeliços fills vostres, que acudixen a Vós en súplica de benediccions per a les seues collites, de pau i concòrdia entre els hòmens i d'augment de gràcia en les seues ànimes.

Senyor tingueu pietat de nosaltres i escolteu propici les nostres pregàries; no mireu les nostres iniquitats, que són moltes, mireu les llagues del vostre santíssim fill, tenyides en sang d'infinit dolor i sofrides pel nostre bé.

Eixes llagues demanen clemència, eixes llagues demanen perdó.

En elles es fonen les llàgrimes de la dolorida Senyora i mare nostra i les súpliques de santa Maria Magdalena, la nostra gloriosa titular i patrona.

És cert Senyor que vos hem ofés una i mil voltes; és cert que la vostra ira està justament enutjada contra nosaltres, més a pesar d'això, ens prostrem als vostres peus confiats que ens concedireu les gràcies que tant ens interessen.

Feu Senyor que experimentem prompte la vostra afectuosa protecció, i aixina units més i més a Vós per l'agraïment, ens consagrem des de hui a la pràctica de les virtuts cristianes i aconseguim ab això la nostra salvació eterna.

Amén.

HAMLET

“Ser o no ser, eixa és la qüestió”, aixina resa el monòleg escrit per William Shakespeare i posat en boca d'Hamblet príncep de Dinamarca i màxima expressió del dubte, a qui tots recordem sostenint una calavera i conversant ab el fantasma del seu difunt pare.

Ser o no ser, eixa pareix la qüestió més enllà del castell d'Hälsingbord, ací entre nosaltres.

Igual que Hamlet, el valencianisme es presenta des de fa uns anys meditabund, observant les buides conques d'una calavera, interrogant-se sobre que és lo que és ser valencianista. Ser o no ser, eixa és la qüestió i posats a ser ¿què és lo que som? ¿com ho som? ¿d'on venim? ¿on anem? ¿estarà obert quan arribem?

L'exercici de valencianisme s'ha convertit en un etern interrogant, un moviment en què prima el constant replantejament, la psicoanàlisi pública i el record permanent d'anteriors interrogants, replantejaments i psicoanàlisi.

Hem passat (ab caràcter general i excepte honroses excepcions) de parlar de les coses que li importen a la societat, a escrutar el nostre melic ab frenesí devorador, d'aplicar el filtre nacionalista sobre la política a tancar-nos en nosaltres mateixos, de mirar cap a fora, a fer-ho cap a dins i com Hamblet, acabarem dialogant ab els fantasmes dels que ens van precedir si és que no ho estem fent ja.

Bé està l'autoconeixement, el rastrejar les arrels per a projectar-se al futur, el determinar lo que som i com ho som, però este no pot ser l'estat perpetu, en algun moment ha de concloure's l'anàlisi, formular-se un camí i recórrer-lo.

Per a aquells que creguen que exagere propose el següent exercici. Observen-se les desenes de blogs, fòrums i webs d'ambient valencianista i es conclourà que aquelles que componen el nombre més gran, tenen més participacions, entrades i comentaris són aquelles que podrien començar ab un “To be or not to be: that is the question.”

Per cert, l'obra de Shakespeare finalitza ab un funeral militar en honor a Hamlet... to be continued.