ESTEM PERDUTS

Esta i no una altra va ser la frase que em va vindre al cap a l’escoltar la intervenció de Zapatero en el primer debat important del nou curs parlamentari.

És una sensació aterridora comprovar que el president del Govern d’Espanya està més perdut que Tarzán en un gesmiler, que està tan plenament convençut de que la crisi (esta crisi que està esgarrant la nostra economia) ens ha vingut de fora, que no té més pla que el d’esperar pacientment que se solucione fora i que de rebot (com de rebot pensa que ens ha vingut) se solucione també en els seus dominis.

Estem perduts perquè excepte les escasses solucions d’urgència apagafocs, com el Pla E i els rescats a la desesperada de la banca i la indústria automobilística, no té el més mínim projecte destinat a la creació d’ocupació estable, ni per descomptat té (o almenys així ho pareix) la més mínima idea de com detindre l’hemorràgia que invadix la creixent cua de la desocupació i perquè Zapatero, convençut de que no hi ha remei al seu abast ha decidit limitar la seua actuació a pal•liar els efectes de la crisi per mitjà de la promesa de no deixar desemparat a ningú durant la llarga travessia que tots els informes pronostiquen, sabent que no hi ha estat que puga suportar eixa càrrega i quedar indemne.

El futur immediat que ens oferix és el del rés. Resar per a no perdre la faena, resar per a trobar treball abans de que se’ns acabe “el paro”, resar per a què si s’acaba, ens toque la “Pedrea” del subsidi i per a què l’Estat continue tenint fons. Resar, com resa Zapatero per a què l’economia remunte encara que siga només una miqueta abans de les pròximes eleccions.

Sense diagnostic encertat de la situació i sense plans específics, a Zapatero no li queda més que improvisació i “talante” i com més creix la primera més minva el segon a mida que va donant pals de cec incrementant els impostos que més afecten l’economia domestica, traslladant l’esquema del PER a tot l’estat sense comprendre que el que volem no és el subsidi, sinó el treball.

Estem perduts perquè enfront d’un govern sense projecte només hi ha una oposició encabotada en desgastar al contrari inclús a costa que les víctimes en l’holocaust als perversos déus de la baixa política siguen milions de ciutadans a qui no se’ls oferix més solució que el canvi de dirigent, sense aportar una altra cosa que frases fetes com “és necessari aplicar canvis estructurals” que per si mateixes no tenen el menor sentit per bé que queden en el moment de ser pronunciades.

La crisi a Espanya serà menys profunda però més duradora, o això almenys és el que diu l’últim part oficial de guerra. La recuperació en la resta de països de la zona euro ja comença a albirar-se sense que l’encefalograma pla del Congrés dels Diputats mostre més senyals de vida que les veus dels partits nacionalistes reclamant acords extraordinaris per a una situació extraordinària i Zapatero en capella, resant per a què d’alguna manera l’èxit dels veïns acabe per contagiar la nostra economia abans de que s’acabe el crèdit.

Mentres a Valéncia... Si Zapatero no comprén el problema, Camps ni tan sols sap que existix. Dissabte passat en l’Àgora Mediterrània de la Valldigna organitzada per ACV Tirant lo Blanc vaig tindre l’ocasió d’assistir al seminari Anàlisi i receptes per a l’economia valenciana, a càrrec del professor Vicent Soler de la Universitat de València i les dades allí exposades, més enllà de les opinions que pogueren ser o no partidistes, mostren un panorama res afavoridor per a la nostra economia. La nostra crisi, la valenciana, promet ser tan profunda com la de de la resta de països del nostre entorn i tan duradora com l’espanyola. Nosaltres si que estem perduts.

FX: Efectes especials

Enguany he tardat prou a reprendre l’activitat bloguera, tant que inclús un dels meus incondicionals lectors ha hagut de cridar-me l’atenció en un missatge privat “Espabila Favila que viene el oso” ha vingut a dir-me.

Que voleu que vos diga, la calor que encara hui regna en el meu despatx i la fatiga produïda per les desustanciades notícies que, sobre la política s’han produït este estiu, no animaven massa a posar-se a aporrejar el teclat del meu Packard Bell.

Resignat a penjar l’hàbit d'escribidor estava, quan de sobte va irrompre Mariano Rajoy en la valentina plaça de bous per a inaugurar el curs polític Popular i ho va canviar tot.

Fa temps que vinc manejant la teoria de que la política espanyola, però també la valenciana, s’assemblen cada dia més a les pel•lícules produïdes a Hollywood; molt efecte especial (FX sigles en anglés) i poques bones actuacions. Doncs bé, per si em cabia algun dubte s’obrin les portes del redolí valencià i el PP em posa un exemple en safata que riu-te tu de la saga Star Wars.

Austeritat és la paraula que solta primer Rajoy al detectar la presència d’un periodista. “Es fundamental un plan de austeridad duro, que no aumente el déficit ni la deuda pública, que facilite el crédito y que permita rebajar impuestos para que aumente el crecimiento económico. Por último, reformas estructurales” va dir en una recent entrevista concedida al periòdic ABC. Austeritat va repetint pels cantons com aquell personatge de la meua infància que cridava pels carrers ¡compre matalafs de llana!, però si és austeritat lo que proclama, o no coneix la política de Camps o li resulta francament indiferent.

Rajoy va arribar a Valéncia acompanyat per Soraya Sáenz de Santamaría i Esteban González Pons per a mostrar el seu suport sense fissures al PP valencià i al President Camps, posant-lo pels núvols, exalçant el seu exemple “El PP valenciano ha tenido lo que hay que tener para mantenerse en su sitio ” va arribar a dir.

Efectes especials sense grans actuacions. Els populars venen austeritat mentres elogien un president autonòmic ab les mans foradades que en època de crisi gasta els diners públics en fastos i esdeveniments de qualsevol tipus; prometent que cada euro invertit es multiplicarà en beneficis per als valencians, si, però en clara contradicció ab les afirmacions de qui tant li acaricia l’esquena i li llepa les ferides.

Si passàrem dels FX a les bones actuacions, el PP podria clamar en les Corts Generals ¡Austeritat! invocant l’exemple del govern valencià. “Mirad de lo que somos capaces ” podria dir ab orgull, “así es como se soluciona la crisis donde gobernamos ”. Desgraciadament enfront de la seua promesa d’austeritat, de fórmula màgica per a solucionar la crisi, el seu benvolgut Camps maneja una altra classe de fórmules molt menys barates i eixemplificants.

¡Acudisquen polítics de qualsevol classe a la cerimònia dels Oscar! ¡Aplaudisquen a rabiar!, perquè el premi als millors efectes especials goes to... “España necesita reformas y austeridad como las de Camps ”

NO PODEM RENUNCIAR

El govern valencià acaba d’esempolsegar la “Clausula Camps”, aquella del “culo veo, culo quiero”, per a intentar amarrar uns quants euros més al desnodrid finançament que ens ha tocat en la tómbola organitzada pel PSOE, a quina ab tanta ineficàcia va acudir l’executiu valencià.

Si tirem la vista arrere, portem tota una vida reivindicant un millor tracte per part de l’Estat. Majors inversions, més implicació en el desenrotllament de la nostra economia, millor finançament; i després d’haver passat per totes les combinacions possibles, seguim igual. Dóna lo mateix que el els governs autonòmic i espanyol siguen del mateix color o de partits diferents, que ací manen els populars o els socialistes (fa molt de temps però van manar), el resultat sempre és el mateix; continuem a la cua, per davall de la mitjana i ab una balança fiscal marcadament negativa.

¡Injustícia!, clamen la veus de l’executiu valencià i ¡Injustícia!, responen com a atronadors ecos els partits minoritaris, mentres la franquícia socialista posa cara de pòquer. Els uns i els altres discutixen sobre xifres i sobre lo que ens haguera d’haver tocat tirant euros sobre la taula.

I mentres els uns protesten perquè ens correspon molt més de lo que rebrem, els altres tiren en cara que rebrem lo que hem demanat i els de més enllà advertixen que ells ja van dir lo que calia demanar i se’ls van riure en la cara, tot seguix igual, res es mou. Seguim ab el mateix dret de queixar-se dels últims trenta anys i ab el mateix nul resultat, perquè la veritat és que lo injust no és el percentatge del pastís que ens toca cada volta que hi ha repartiment, lo injust és el sistema.

Durant tot este temps, s’han succeït governs, s’han transferit competències, s’han modificat estatuts d’autonomia, però lo que no ha variat gens ni miqueta és la facultat del partit instal•lat en el govern d’Espanya de manejar al seu capritx el repartiment dels fons públics, una facultat que li atorga poder absolut sobre les distintes autonomies.

Emparats per este monopoli econòmic, els distints governs han anat dissenyant un mapa de desenrotllament lligat als interessos particulars dels partits que han ocupat la seua titularitat. S’han subvencionat àmplies àrees pel simple fet de ser graner de vots de tal o qual formació, s’han prioritzat o desplaçat eixos de comunicació en funció del lloc d’origen del dirigent de torn i s’ha paralitzat el creixement econòmic de determinades zones per a afavorir altres. Únicament les autonomies governades per partits propis i independents, han pogut escapar en algun moment a esta roda d’interessos i quan ho han fet, han sigut titlats immediatament de xantatgistes pel dit acusador dels que pretenen repartir-se el poder des de la centralitat.

El sistema és injust i contradictori, origina desigualtats, friccions i recels entre les autonomies; castiga als que més aporten i no fomenta la responsabilitat sobre la recaptació i la utilització dels fons públics i només per açò últim ja pot ser qualificat com incorrecte.

Les valencianes i els valencians, afectats de manera significativa per esta falta d’equanimitat financera, no podem renunciar a una de les reivindicacions més antigues del valencianisme polític, l’autonomia econòmica sense la qual, l’autonomia política no queda més que una simple descentralització administrativa de l’Estat.

La recent modificació del nostre Estatut d’Autonomia contempla la creació d’una agència tributària pròpia que gestione els percentatges dels impostos transferits a la Generalitat, un pobre destí per a una agència que podria ser desenrotllada en la seua màxima expressió si el nostre Govern volguera realment deixar de pertànyer al furgó de cua del finançament i prendre el camí que fa molt recorren el País Basc i Navarra ab els coneguts concerts econòmics.

La “Clausula Camps” només servix per a evidenciar la nostra incapacitat per a ser els protagonistes del nostre propi desenrotllament, just lo contrari que la coresponsabilitat fiscal tan necessària per al nostre futur a la què no podem renunciar.

També podem continuar esperant les almoines del govern central, però a mi francament no m’il•lusiona massa eixe panorama.

CORESPONSABILITAT I FINANÇAMENT

Imaginem una família ab tres fills post-adolescents vivint encara ab els seus pares. Ens sona ¿veritat?

El primer és emprenedor i ha obert un negoci que funciona relativament bé, el segon és un treballador que no ha pogut trobar una ocupació que li reporte més de mil euros al mes i el tercer està encara estudiant i els caps de setmana fa xicotets treballs per a traure uns eurets.

Els tres germans entreguen lo que guanyen cada mes als seus pares i els seus ingressos s’incorporen la caixa única familiar de la què se sufraguen els gastos generals i es paga la hipoteca de tres pisos iguals adquirits pels pares a fi d’entregar un a cada fill en el moment en què decidisca casar-se.

Per a què cada fill faça front als seus gastos, rep una assignació setmanal que és fixada pel pare i que, a pesar que les seues necessitats són evidentment distintes, és del mateix import per als tres.

En estes i aquelles, el germà major demana a son pare que li augmente l’assignació, justificant que les particularitats del seu negoci reclamen una certa disposició de diners i argumentant a favor seu que ell contribuïx en major grau a la caixa única, davant de la qual cosa el pare accedix a l’augment de la “paga”.

A l’assabentar-se de que s’ha trencat la igualtat econòmica, el fill menor, decidix protestar i demanar que se li augmente l’assignació en la mateixa mida que al seu germà justificant que els diners son de “tota” la família i que no pot existir un tracte de favor cap a un dels seus membres, sent abonat per sa mare que considera que tots els seus fills han de ser iguals, mentres el germà mitjà se situa al marge ab l’esperança que acabe per beneficiar-li tot este embolic.

Si poguérem observar esta família com si d’un “Gran Hermano” es tractara ¿quants donarien la raó al fill xicotet? Estic convençut de que es crearia un corrent d’antipatia instantània, seria “nominat” i expulsat de la casa per aprofitos a la primera ocasió que el públic tinguera, no obstant això, açò mateix és lo que ocorre ab el finançament autonòmic i la reacció és just la contrària.

Igual que en la família que hem descrit, l’Estat administra una caixa única que s’alimenta dels impostos recaptats en les distintes comunitats autònomes, hi ha comunitats que aporten més que altres i hi ha comunitats més productives que són capaços de multiplicar els recursos i continuar contribuint en major grau a eixa caixa única.

Igual que en esta història, l’Estat fonamenta el repartiment entre els seus “fills” en una pretesa igualtat de necessitats que no és real, perjudicant als que més contribuïxen i beneficiant als que encara estan estudiant i en el moment en què els primers reclamen un repartiment més equànime, boten totes les alarmes, es produïxen acusacions de falta de solidaritat i de xantatge, es demonitza a les comunitats contribuents i s’eleva als altars a les subvencionades.

El principal problema és que l’actual sistema econòmic es basa en el concepte erroni de què l’Estat “produïx” els diners i que per tant tots tenen el mateix dret sobre ell, no hi ha una consciència clara de quina és la quantitat ab què contribuïx cada autonomia i tots creuen que perceben menys del que mereixen.

Açò s’evitaria si cada comunitat autònoma recaptara els seus impostos, contribuïra proporcionalment a sufragar els gastos generals de l’Estat i després comptara els diners que li queden en la caixa. Aixina molts dels què ara clamen perquè se senten discriminats apreciarien més els esforços que fem els altres per a què continuen estudiant.

Perquè no ens equivoquem, els diners que l’Estat assigna a cada comunitat autònoma, no servix per a què tots tinguem els mateixos servicis, la mateixa educació o la mateixa sanitat. Cada Govern Autonómic és lliure de distribuir el finançament com crega oportú i per tant sempre existiran desigualtats derivades de la voluntat dels polítics i no del percentatge que s’aconseguisca de la caixa única.