CORESPONSABILITAT I FINANÇAMENT

Imaginem una família ab tres fills post-adolescents vivint encara ab els seus pares. Ens sona ¿veritat?

El primer és emprenedor i ha obert un negoci que funciona relativament bé, el segon és un treballador que no ha pogut trobar una ocupació que li reporte més de mil euros al mes i el tercer està encara estudiant i els caps de setmana fa xicotets treballs per a traure uns eurets.

Els tres germans entreguen lo que guanyen cada mes als seus pares i els seus ingressos s’incorporen la caixa única familiar de la què se sufraguen els gastos generals i es paga la hipoteca de tres pisos iguals adquirits pels pares a fi d’entregar un a cada fill en el moment en què decidisca casar-se.

Per a què cada fill faça front als seus gastos, rep una assignació setmanal que és fixada pel pare i que, a pesar que les seues necessitats són evidentment distintes, és del mateix import per als tres.

En estes i aquelles, el germà major demana a son pare que li augmente l’assignació, justificant que les particularitats del seu negoci reclamen una certa disposició de diners i argumentant a favor seu que ell contribuïx en major grau a la caixa única, davant de la qual cosa el pare accedix a l’augment de la “paga”.

A l’assabentar-se de que s’ha trencat la igualtat econòmica, el fill menor, decidix protestar i demanar que se li augmente l’assignació en la mateixa mida que al seu germà justificant que els diners son de “tota” la família i que no pot existir un tracte de favor cap a un dels seus membres, sent abonat per sa mare que considera que tots els seus fills han de ser iguals, mentres el germà mitjà se situa al marge ab l’esperança que acabe per beneficiar-li tot este embolic.

Si poguérem observar esta família com si d’un “Gran Hermano” es tractara ¿quants donarien la raó al fill xicotet? Estic convençut de que es crearia un corrent d’antipatia instantània, seria “nominat” i expulsat de la casa per aprofitos a la primera ocasió que el públic tinguera, no obstant això, açò mateix és lo que ocorre ab el finançament autonòmic i la reacció és just la contrària.

Igual que en la família que hem descrit, l’Estat administra una caixa única que s’alimenta dels impostos recaptats en les distintes comunitats autònomes, hi ha comunitats que aporten més que altres i hi ha comunitats més productives que són capaços de multiplicar els recursos i continuar contribuint en major grau a eixa caixa única.

Igual que en esta història, l’Estat fonamenta el repartiment entre els seus “fills” en una pretesa igualtat de necessitats que no és real, perjudicant als que més contribuïxen i beneficiant als que encara estan estudiant i en el moment en què els primers reclamen un repartiment més equànime, boten totes les alarmes, es produïxen acusacions de falta de solidaritat i de xantatge, es demonitza a les comunitats contribuents i s’eleva als altars a les subvencionades.

El principal problema és que l’actual sistema econòmic es basa en el concepte erroni de què l’Estat “produïx” els diners i que per tant tots tenen el mateix dret sobre ell, no hi ha una consciència clara de quina és la quantitat ab què contribuïx cada autonomia i tots creuen que perceben menys del que mereixen.

Açò s’evitaria si cada comunitat autònoma recaptara els seus impostos, contribuïra proporcionalment a sufragar els gastos generals de l’Estat i després comptara els diners que li queden en la caixa. Aixina molts dels què ara clamen perquè se senten discriminats apreciarien més els esforços que fem els altres per a què continuen estudiant.

Perquè no ens equivoquem, els diners que l’Estat assigna a cada comunitat autònoma, no servix per a què tots tinguem els mateixos servicis, la mateixa educació o la mateixa sanitat. Cada Govern Autonómic és lliure de distribuir el finançament com crega oportú i per tant sempre existiran desigualtats derivades de la voluntat dels polítics i no del percentatge que s’aconseguisca de la caixa única.

EUROPEES A LA VALENCIANA (II)

Els partits minoritaris

Minories residuals a banda i excepcions de recent aparició que analitzarem al final d’este article, tan sols hi ha dos formacions ab presència real en la política valenciana al marge dels grans partits, a les que cal afegir una tercera per la seua massiva presència mediàtica i representació derivada.

Es dóna la circumstància que els tres partits a què ens referim EU, Bloc i ERC compartixen, cada u ab els seus matisos, un mateix espai ideològic, un nínxol que mostra un comportament definit i pot ser analitzat en el seu conjunt.

Des que en les europees de 1994 aconseguira el seu màxim nivell ab prop d’un 16% dels sufragis (dels quals un 14% va correspondre a EU), el bloc situat a l’esquerra del PSOE mostra una clara tendència a la baixa quedant en estes últimes eleccions en un exigu 4,33% disminució esta més acusada en el cas de la força majoritària d’este sector que ha perdut més d’11 punts en els últims quinze anys, situant-se molt per davall del llindar del 5 %

Este patró de descens es repetix també per a les eleccions generals en què el conjunt de les tres formacions ha perdut més de huit punts percentuals des del seu millor resultat en 1996, perduda que novament els situa per davall del percentatge necessari per a obtindre representació.

Atenint-nos als resultats, el calador de vots en que pesquen estos tres partits, situat a l’esquerra del PSOE, mostra una marcada tendència decreixent que no implica transvasaments importants entre els tres grups, ja que els vots perduts pel partit majoritari no són rebuts pels altres dos ocupants del nínxol, ni aparentment estan servint d’aliment electoral el PSOE ja que este contínua perdent representativitat.

L’explicació a este fenomen pot ser tan simple com que l’esquerra esta desapareixent per qüestions demogràfiques i sociològiques, o lo que és lo mateix, no s’incorporen nous individus a l’espai ideològic en la quantitat suficient per a compensar les baixes produïdes per desencant o defunció, de manera que a més anys transcorreguts menor és el pes especific del nínxol electoral.

No ocorre el mateix ab el tram comprés entre els dos partits majoritaris que generalment es denomina “el centre” i que és en realitat una amalgama heterogènia que comprén distintes gradacions de moderada fidelitat a una certa idea de dreta o d’esquerra segons els casos i que és susceptible de variar el sentit del seu vot en funció del moment i l’oferta electoral que se li presente.

Este espai és prou gran com per a què en ell el PPCV continue trobant camí que recórrer (+2,58%) i a més puga haver-se fet un lloc el partit de Rosa Díez ab un sorprenent 2.14% dels vots emesos que, per més provisional i excepcional que es considere, indica l’existència d’un cert nínxol receptiu a noves propostes, que sense dubte creixerà en el moment en què el PPCV mostre algun símptoma de desgast, per molt lluny que s’observe esta circumstància en l’actual escenari.

Qui intente assentar-se entre els dos grans partits ha de fer-ho recorrent al “centre sociològic” almenys si espera sobreviure més enllà dels pròxims cinc anys.

EUROPEES A LA VALENCIANA (I)

Els grans partits

Tinc l’avantatge de no haver-me jugat res de manera directa en les passades eleccions, un avantatge que em permet el desapassionament en l’anàlisi dels resultats i la contemplació de les xifres des d’un punt de vista gelat.

Conte a més ab el factor afegit d’haver deixat passar un cert temps i d’arribar l’últim, per lo que he pogut escoltar i llegir les anàlisis que s’han fet en calent per periodistes, polítics i habituals dels distints fòrums que solc visitar, anàlisi que ara més que mai han estat trufats de tòpics, frases fetes i llocs comuns.

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la persistència ab què s’ha afirmat que en estes eleccions europees s’ha votat en clau espanyola, una afirmació que és del tot correcta si estiguérem parlant de Cuenca o d’Albacete, però errònia al meu entendre si ens referim a Valéncia.

Durant els mesos anteriors a la pròpia campanya, la pressió mediàtica i política sobre els casos de suposada corrupció del President Camps i les reaccions de crida en el seu suport del PPCV han convertit estes votacions en una espècie de plebiscit autonòmic. En esta clau s’han desenrotllat les campanyes dels distints partits i en ella s’ha provocat segurament el sentit dels vots, i a pesar que no són extrapolables els resultats d’eleccions de distint àmbit, no seria correcte obviar alguns dels senyals que apareixen entre l’embolic de xifres i percentatges.

¿Té sostre el Partit Popular?

En cada elecció pareix haver aconseguit el seu màxim valor. Des de 1987 en el que va obtindre el 24.6% no ha fet més que créixer arribant al 52.8% i encara que cabria esperar un cert desgast, este no pareix produir-se ni tan sols tenint a Camps i a Costa imputats.

Per la seua banda, el PSOE que va obtindre el seu millor resultat en unes eleccions europees fa vint anys ab un 43.2% (prou inferior als resultats obtinguts pel PP en tot este temps), oferix una radiografia inquietant de pujades i baixades de la què es pot deduir que encara no ha trobat la forma de fidelitzar als seus votants.

En efecte, atenint-nos als resultats obtinguts pel PSOE pot observar-se que la porció del seu electorat més ideologitzada, el seu “fons d’armari” és menor del que cabria esperar, mentres que la part susceptible de canviar el sentit del seu vot no troba motius per a romandre fidel a esta formació.

Si comparem abdós formacions podem concloure que mentres el PPCV ha sabut sintetitzar una fórmula d’èxit en la què s’entremesclen factors de construcció identitària com explica Gil-Manuel Hernández i l’absorció de tot l’espectre electoral recorrent a “els mètodes necessaris” en una combinació de clar-foscos que és percebuda per l’electorat com un valor en alça; el PSOE no ha sabut construir una alternativa “decent”, és més, no pareix tindre cap interés a construir-la, preocupat com està més en fer perdre les eleccions al PP que a guanyar-les ells mateixos.

En definitiva, no és desgavellat afirmar que el sostre del PPCV se situa (encara que parega contradictori) aproximadament en el sòl del PSOE, ja que després d’absorbir els votants d’extrema dreta, dreta i centre dreta i aglutinar-los majoritàriament davall les ales de la seua gavina, continua creixent al punt d’haver obtingut en estes eleccions europees 145.000 vots més que el PSOE en les passades autonòmiques.

Mentres alguns vaticinen l’arribada del bipartidisme, les xifres anuncien l’adveniment del partit únic, al què acompanyarà a manera de convidat de pedra un desorientat PSOE.

MIOPIA ELECTORAL (III)

Som lo que pareixem

Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.

Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.

No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.

Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.

Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.

Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.

Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.

El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.

Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.

En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.

Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.

Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.

Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.

Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.