¿Cap a què estan enfocats els partits polítics?
Prèviament a l’anàlisi política dels resultats de les passades eleccions al parlament europeu que deixe per a una pròxima entrada, m’agradaria aprofundir sobre un tema més ampli que, a pesar d’estar íntimament relacionat ab les eleccions, no ho està tant ab els vots puntualment rebuts per cada formació, sinó ab el concepte mateix de que són i per a què servixen els polítics i els partits que els sustenten.
En Juliol de 1960 Theodore Levitt va publicar un article en la prestigiosa revista Harvard Business Review ab el títol “Marketing Myopia” el contingut del qual, per clarificador, va suposar una revolució en els conceptes del màrqueting, arribant a ser fruit d’una veneració quasi messiànica.
Una de les aportacions més interessants de Levitt és el canvi d’orientació de l’empresa, tradicionalment basada únicament en el producte, cap a una visió enfocada al client.
La major part de les empreses centraven (i encara ho fan) la seua activitat en fabricar un producte de qualitat ab l’esperança de que açò els assegurara la preferència del consumidor, però no sempre s’havien pres la molèstia d’esbrinar si el client necessitava realment el producte que fabricaven.
Segurament esta breu pinzellada ja haurà servit per a observar l’evident paral•lelisme entre el món de l’empresa i la política.
Igual que ocorreguera ab la indústria dels anys seixanta, la major part de partits polítics continuen encabotats en oferir a l’electorat lo que ells consideren “el millor producte”, però ¿algú s’ha parat a pensar que és lo que demanda el seu client-votant? ¿algú li ha preguntat que és lo que realment necessita? La resposta generalment serà NO. Cada polític, cada estratega de partit, cada militant de base, afirmarà posseir la clau de perquè o perquè no els ciutadans decidixen depositar la seua confiança en el partit al què pertanyen i ho farà ab total convenciment, un convenciment que a pesar de nàixer de la intuïció, defendran com si la vida els anara en això.
Es prou fer una ullada a les primeres valoracions que sobre els resultats electorals estan apareixent en blogs i fòrums d’internet, o les declaracions dels principals líders, per a adonar-se de quant orientada al producte està la nostra política.
Pretenem endevinar els motius que han portat a l’electorat a donar-nos o no el seu suport i interpretem les quantitats d’estos segons el nostre prisma particular. Ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat més canya al contrincant, perquè hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més voltes País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit més voltes en la tele... o no ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat menys canya al contrincant, perquè no hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més vegades País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit menys vegades en la tele... una retafila de motius que quasi sempre acaben en: ens han votat més perquè hem sabut connectar ab l’electorat o no ens han votat més perquè no hem aconseguit fer-nos entendre.
Un muntó de justificacions que servixen en definitiva per a acabar concloent que, a pesar de les circumstàncies, els resultats són positius i no cal fer canvis substancials, o com a màxim, algun xicotet retoc per a què tot seguisca igual.
Mentrestant es tornarà a obviar al votant, objecte de desig durant 15 o 20 dies de campanya que es convertix després de les votacions en simple xifra exhibicionista “tinc 200.000 vots” com si cada un d’ells haguera firmat un contracte de permanència fins a les pròximes eleccions, oblidant-nos que l’endemà ja no es posseïx cap, cal tornar a conquistar-lo i per a això és necessari saber exactament perquè ho hem fet o no l’última volta. Amb lo fàcil que resultaria de preguntar-li-ho al votant.
(continuarà...)
Prèviament a l’anàlisi política dels resultats de les passades eleccions al parlament europeu que deixe per a una pròxima entrada, m’agradaria aprofundir sobre un tema més ampli que, a pesar d’estar íntimament relacionat ab les eleccions, no ho està tant ab els vots puntualment rebuts per cada formació, sinó ab el concepte mateix de que són i per a què servixen els polítics i els partits que els sustenten.En Juliol de 1960 Theodore Levitt va publicar un article en la prestigiosa revista Harvard Business Review ab el títol “Marketing Myopia” el contingut del qual, per clarificador, va suposar una revolució en els conceptes del màrqueting, arribant a ser fruit d’una veneració quasi messiànica.
Una de les aportacions més interessants de Levitt és el canvi d’orientació de l’empresa, tradicionalment basada únicament en el producte, cap a una visió enfocada al client.
La major part de les empreses centraven (i encara ho fan) la seua activitat en fabricar un producte de qualitat ab l’esperança de que açò els assegurara la preferència del consumidor, però no sempre s’havien pres la molèstia d’esbrinar si el client necessitava realment el producte que fabricaven.
Segurament esta breu pinzellada ja haurà servit per a observar l’evident paral•lelisme entre el món de l’empresa i la política.
Igual que ocorreguera ab la indústria dels anys seixanta, la major part de partits polítics continuen encabotats en oferir a l’electorat lo que ells consideren “el millor producte”, però ¿algú s’ha parat a pensar que és lo que demanda el seu client-votant? ¿algú li ha preguntat que és lo que realment necessita? La resposta generalment serà NO. Cada polític, cada estratega de partit, cada militant de base, afirmarà posseir la clau de perquè o perquè no els ciutadans decidixen depositar la seua confiança en el partit al què pertanyen i ho farà ab total convenciment, un convenciment que a pesar de nàixer de la intuïció, defendran com si la vida els anara en això.
Es prou fer una ullada a les primeres valoracions que sobre els resultats electorals estan apareixent en blogs i fòrums d’internet, o les declaracions dels principals líders, per a adonar-se de quant orientada al producte està la nostra política.
Pretenem endevinar els motius que han portat a l’electorat a donar-nos o no el seu suport i interpretem les quantitats d’estos segons el nostre prisma particular. Ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat més canya al contrincant, perquè hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més voltes País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit més voltes en la tele... o no ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat menys canya al contrincant, perquè no hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més vegades País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit menys vegades en la tele... una retafila de motius que quasi sempre acaben en: ens han votat més perquè hem sabut connectar ab l’electorat o no ens han votat més perquè no hem aconseguit fer-nos entendre.
Un muntó de justificacions que servixen en definitiva per a acabar concloent que, a pesar de les circumstàncies, els resultats són positius i no cal fer canvis substancials, o com a màxim, algun xicotet retoc per a què tot seguisca igual.
Mentrestant es tornarà a obviar al votant, objecte de desig durant 15 o 20 dies de campanya que es convertix després de les votacions en simple xifra exhibicionista “tinc 200.000 vots” com si cada un d’ells haguera firmat un contracte de permanència fins a les pròximes eleccions, oblidant-nos que l’endemà ja no es posseïx cap, cal tornar a conquistar-lo i per a això és necessari saber exactament perquè ho hem fet o no l’última volta. Amb lo fàcil que resultaria de preguntar-li-ho al votant.
(continuarà...)
