EUROPA

Haguera de ser el nostre espai natural, el lloc en què ens sentírem còmodes; de fet aixina va ser quan ni tan sols era una comunitat econòmica i valencians de renom es passejaven per ella, o quan sense pertànyer a aquell primer club de nacions, els nostres productes s'estenien pel vell continent a base d'enginy i tenacitat.

Europa és el lloc on entronquen els nostres fonaments culturals, perquè la nostra és una cultura europea es mire per on es mire i, no obstant, ara que som legalment europeus, quan les fronteres s'han desdibuixat i al tirar mà a la nostra butxaca la "calderilla" que trobem és la mateixa que la que trobaria un llombard, un provençal o un bavarés, ara que estem més units que mai, és quan menys europeus ens sentim.

Estem a escassos mesos d'unes eleccions al Parlament Europeu que es preveuen com totes les anteriors faltes de motivació i pobres en participació. Tenim l'oportunitat de triar els nostres representants per a una institució d'extraordinària transcendència per al nostre desenrotllament i no obstant pareix tindre la mateixa importància que l'elecció del representant a Eurovisió; com ens agarre ab l'ànima "juguetona", votem a Chiquilicuatre, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar als que ens dediquem a açò de la política.

Durant anys, P.P. i P.S.O.E. s'han encabotat en presentar estes eleccions com una espècie de revalida de les generals. La seua clau no és l'europea sinó l'estatal i ab esta clau organitzen les seues campanyes, fixen els seus missatges i elaboren els seus discursos.

¿Quan s'ha vist un representant d'estos dos partits explicar la seua idea d'Europa, la seua visió de l'economia, el seu projecte de desenrotllament en clau europea? Mai.

Ells ens parlaran de la necessitat ser més votats per a demostrar que continuen mantenint el suport dels ciutadans per a governar Espanya o per a tot al contrari depenent de la seua posició com partit en el govern o en l'oposició, ens intentaran convéncer d'un vot útil que no té més horitzó que el peninsular i ens oferiran la visió d'uns candidats disposats a anar a una espècie de desterrament de luxe, un cementeri d'elefants per a polítics que ja no caben en els escons patris.

Votarem al juny per a una cosa que la majoria no entén, ab noms no homologables, el significat de la qual s'escapa a la població que no percep quina transcendència té una comissió europea o quin valor tenen les seues resolucions, mentres la seua vida es veu afectada per les mateixes.

Votarem i ho farem sense comprendre que els partits majoritaris han donat l'esquena a la nostra Europa i ens l'han ocultat a nosaltres, simples mortals, als que ens podria interessar saber perquè els distints governs d'Espanya (siguen del signe que siga) no han permés mai que el Govern Valencià tinguera veu a Europa quan es tractaren assumptes la competència del qual està transferida, o perquè mai s'han fomentat les euroregions, limitant la nostra capacitat de progrés i d'interconnexió ab els nostres veïns més enllà dels pirineus.

Europa, que es consolida cada volta més com a espai polític, compta al sud, ab una península que ha decidit convertir-se en una illa, una porció del seu ser a la que polítics incompetents dotats d'una extraordinària miopia resten possibilitats ocupats en les seues menudeses particulars.

Arribarà el dia en què Valéncia torne a trobar a Europa el seu espai vital i no serà gràcies a estos.

NACIONALISTES SENSE FRONTERES

Pot paréixer a primera vista una incongruència barrejar en una mateixa frase dos conceptes tan dispars com el nacionalisme i l'eliminació de fronteres, però la veritat és que tradicionalment els nacionalismes ibèrics s'han caracteritzat per la facilitat ab què han establit llaços d'unió entre si i ab la resta de nacionalismes europeus fonamentalment, constituint de facto una espècie de consciència nacional col·lectiva, un internacionalisme sustentat en la defensa de la pròpia identitat.

Comentava en el meu anterior article la possibilitat cada volta més certa de que es produïren canvis substancials en la llei electoral general a fi de refermar el poder dels partits majoritaris ab implantació en tot l'estat, en un intent per apartar de les posicions de decisió als partits nacionalistes que, dit siga de pas, han servit en més d'una ocasió per a temperar els ànims de dirigents socialistes i populars massa aficionats a l'ús del "rodillo".

No obstant i afortunadament, la democràcia compta ab suficients mecanismes d'autodefensa com per a permetre que les temptacions de convertir el nostre sistema electoral en una simple elecció entre dos, puguen prosperar.

Els partits nacionalistes porten molt de temps experimentant possibles solucions en el laboratori de les eleccions al parlament europeu, solucions que han vingut de la mà d'eixa vocació de col·laboració entre els que tenen problemes semblants, eixa consciència nacional col·lectiva dels que se senten nacionalistes sense fronteres, i ara, quan ja es veuen les orelles del llop aguaitar darrere del matoll, l'instrument d'autodefensa es troba preparat a l'espera dels últims retocs.

Durant dècades s'han provat tota classe de coalicions electorals que permeteren comptar ab veus nacionalistes a Europa, s'han assentat les bases d'un possible enteniment transportable al Parlament Espanyol i només fa falta donar els últims passos en el cas que fera falta.

L'últim tram que queda per recórrer té a vore ab el posicionament ideològic, un posicionament que si bé no ha tingut excessiva importància fins a la data, comença a cobrar un especial protagonisme en el moment que les coalicions tingueren una vida més enllà de la pròpia campanya electoral i perduraren en el temps buscant la màxima rendibilitat.

Fins ara, hem vist partits nacionalistes de tota ideologia concórrer junts baix un mateix paraigues, i una volta aconseguides les actes els diputats, escampar-se per la infinitat de grups parlamentaris europeus en un "si te he visto no me acuerdo", però açò comença a canviar ja.

S'observen moviments de reposicionament, de creació del futur previsible, de preparació de coalicions en les què l'eix vertebrador principal serà el caràcter nacionalista de les formacions que les componguen, seguit d'un eix ideològic delimitador i cohesionat al mateix temps.

El nacionalisme, com la vida mateixa s'obri pas davant de la dificultat, millorant i reinventant-se a cada pas, a cada obstacle.

TORNA LA REFORMA

Apareix de tant en tant, com un rumor, com un eco que cobrix silencis informatius, com a reivindicació de partit del "quiero y no puedo" i tendim a no fer-li massa cas acostumats com ens té a les seues aparicions i desaparicions, però esta volta pareix diferent de totes les altres.

¿Quantes voltes no haurem sentit que s'està preparant la reforma de la llei electoral per a limitar el poder dels nacionalismes? Tantes quantes el PP o el PSOE han necessitat els seus vots per a governar i a "regañadientes" han hagut de fer bona cara i donar protagonisme als que desitjarien mantindre en l'habitació de les graneres per a què no destorbaren.

¿Quantes voltes no s'ha alçat la veu per a denunciar la injustícia de que partits ab més vots en tot l'Estat, tinguen menys diputats que els nacionalistes? Totes les voltes que Izquierda Unida ha retrocedit en representació parlamentària i ha decidit que quan les regles del joc no li són favorables es convertixen en injustes.

Però ara va de bo cavallers, apareixen indicis més que raonables de que la subcomissió del Congrés per a la reforma electoral presidida per l'incombustible showman Alfonso Guerra s'està prenent la cosa seriosament i les primeres notícies que apareixen al respecte indiquen que les bales es dirigixen directament als nacionalistes i la seua capacitat d'influència.

L'ampliació del nombre de diputats en el Congrés a 400, dels quals 50 s'obtindrien per una nova circumscripció única, beneficiaría directament als partits d'àmbit estatal, Rosa Díez i Esquerra unida inclosos, perjudicant les formacions nacionalistes.

Ab esta senzilla reforma que no necessitaria modificacions en la constitució, PP i PSOE aconseguirien ab un sol moviment apartar als nacionalismes de les zones d'influència parlamentària i protegir a possibles socis de caràcter estatal per si feren falta en moments puntuals. Els dos partits majoritaris estarien assegurant-se una alternança tranquil·la en el govern baix un bipartidisme imperfecte però controlat.

Signes ens porten els temps que auguren acords entre partits antagònics. Si han sigut capaços d'unir les seues forces en el País Basc per a desallotjar del poder al PNB en un matrimoni antinatura, que no faran per a aconseguir desfer-se d'eixos, per a ells, molestos partits.

En la pròxima entrada... la solució (possible)

TRANSFIGURACIÓ

Observe ab frustrant decepció ab quina facilitat les nostres Corts obliden la seua funció i com els portaveus dels grups parlamentaris rebutgen la seua tasca per a dedicar-se a altres menesters més mediàtics.

Se que no és un mal que afligix només a les nostres institucions i que a Madrid, per posar només un exemple, passa tres quarts de lo mateix, però allò de "mal de mouchos consuelo de tontos", m'impedix donar per bo un fenomen pel simple fet que estiga estés entre la classe política.

És aparéixer una notícia sobre una possible corruptela en què es trobe implicat un polític i les Corts es transformen en un plató de Tómbola en el que els debats sobre els problemes dels ciutadans són suplantats per preguntes, frases lapidàries pretesament gracioses i peticions de comissions d'investigació sobre el tema destapat per tal o qual periòdic, ràdio o televisió.

De sobte, l'hemicicle s'ompli de Mariñas, Carmeles i Patiños de vena unflada a causa de la transfiguració patida pels distints portaveus parlamentaris, hòmens i dones de sòbria actitud en circumstàncies normals.

En el parlament autonòmic de Madrid, no hi ha més tema de debat que el de l'espionatge entre membres del PP (presumpte per descomptat) i en les Corts Valencianes, la fama ocupada per tant de temps per Fabra l'ocupa ara els trages de Francisco Camps i en la meua vida crec que habré sentit tantes metàfores relacionades ab la indústria tèxtil com en l'últim mes, la majoria (encara que no totes) en seu parlamentària, com si els nostres diputats no tingueren una altra cosa que fer que jutjar-se entre ells ab l'esperança que la imatge de l'oponent quede tan degradada que es ressenten els seus vots en les següents eleccions.

Véncer a l'oponent per desgast i no per mèrits propis. Quin error de plantejament, quin flac favor a la democràcia, quina trampa tan perillosa per a la pròpia política, quina actitud tan desesperada que llança el missatge últim a la societat “tots són iguals”, missatge que es transforma en apatia i en baixa participació dels ciutadans en la res pública.

Durant la passada setmana, després de l'última sessió de control al President de la Generalitat, tot eren satisfaccions. Els Populars estaven contents perquè la seua “Tamara” particular havia resistit els embats dels portaveus de la premsa rosa ab contestacions contundents sense necessitat que “Margarita Seisdedos” traguera la seua bossa de mà a passejar, i la resta de grups com no podia ser d'una altra manera també estaven exultants, perquè tots consideraven que havien fet la pregunta més brillant referent a la "sisa" del trage de la vedette. Possiblement només uns pocs hem sentit alguna cosa pareguda a la vergonya aliena al vore en que poden convertir-se les nostres institucions quan els nostres representants estan més preocupats per eixir en les fotos que en fer el seu treball.

¿Què que haguera fet jo en la sessió de control parlamentari? Li haguera preguntat al Sr. Camps perquè en la seua última visita a Madrid per a rebre el suport dels seus semblants havia aprofitat l'ocasió per a dir que l'Estat hauria de recuperar part de les competències transferides a les autonomies.

Li haguera preguntat perquè mentres altres nacionalitats històriques han sabut projectar-se al futur i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans assumint més competències, ell està disposat a prescindir de les seues en favor d'una autoritat central en matèria de sanitat, en educació, en política industrial, en innovació, en política energètica, en infraestructures i en aigua.

Li preguntaria després de renunciar a tot això quin paper li quedaria a ell com a President del Consell i a nosaltres com a valencians.

No haguera preguntat pels trages, ni per la xàrcia de corrupció ni per les amistats més o menys perilloses d'alguns membres del PP, no, eixes preguntes que les facen els jutges... fins on jo sé, encara hi ha separació de poders i a cada un li toca el paper que li toca.