¿BiU?

No, que ningú s'escarote, no he comés una imperdonable falta d'ortografia, ni la mescla de majúscules i minúscules obeïx a una capritxosa excentricitat, no, BiU són les hipotètiques (encara que poc probables) sigles d'una possible candidatura conjunta entre el Bloc Nacionalista Valencià i Units x Valéncia.

Els interrogants... els interrogants són la conseqüència directa de la conversació que vaig mantindre ab la meua dona el diumenge passat, primer dia de març, a la tornada de la meua assistència protocol·lària com a secretari general al congrés del Bloc, conversació que es va iniciar ab un contundent ¿i tu que pintes ahí?

Huit anys de festeig i dèsset de matrimoni conferixen a la meua dona la confiança necessària per a no anar-se'n per les branques a l'hora de qüestionar les meues accions i alhora que s'alça com la meua més fervent defensora, d'ella rep les crítiques més aborronadorament sinceres, crítiques de les que eixe dia vaig obtindre més d'una mostra.

Prop d'una hora de tensa conversació iniciada ab el ¿i tu que pintes ahí? durant la qual no vaig aconseguir convéncer-li de lo natural de la meua presència al tractar-se de partit ab el que compartim bona part de la nostra ideologia, que abdós som nacionalistes i que representem dos formes semblants de vore l'autogovern dels valencians, i que va acabar ab una afirmació rotunda per la seua banda “tu has sigut sempre valencianista i ells són catalanistes”

Dèsset anys de matrimoni i huit de festeig. La meua dona és qui més i millor em coneix en este món, ha viscut en primera persona tot el meu camí polític, ha seguit ab mi cada una de les meues evolucions, ha madurat ab mi i coneix tots i cada un dels moviments que he realitzat per a aconseguir que existisca una força política netament valenciana capaç d'arribar a les Corts pel seu propi peu i encara aixina, acabada la conversació em va preguntar si m'estava fent catalanista...

La meua dona no és (ni pretenc presentar-la aixina), una mostra del conjunt de la població i les decisions no poden prendre's en funció de la seua única opinió, però cal preguntar-se: si ella que està més informada que la mitjana contínua percebent al Bloc com un partit fonamentalment catalanista, ¿que no percebrà una gran part de la societat a què hauria d'anar dirigida eixa hipotètica candidatura conjunta?, si ella que em coneix més que jo mateix creu que a l'assistir a un acte del Bloc sóc jo qui es transforma i no pot vore lo positiu d'un enteniment entre valencianistes de distint signe ¿Percebrà la seua importància una societat ab la què es pretén convergir i que en la seua majoria desconeix tan sols l'existència d'UxV?

Podria paréixer a primera vista que els arguments que estic exposant portaren irremeiablement a concloure que no és possible presentar a la societat una alternativa unitària del valencianisme polític, però és més prompte tot al contrari, continue mantenint la necessitat esta via, pense que és l'única alternativa possible, però al mateix temps no puc deixar d'assenyalar els seus punts dèbils, la seua més que probable dificultat i per tant la necessitat fer les coses bé.

Si arriba el moment i qualla esta alternativa política valencianista, no serà fruit d'un rebolcó d'una nit, ni d'un amable apretò de mans per a complaure a tercers, ni podrà (com diria Mónica Oltra) obeir a al·lèrgies primaverals, serà fruit de la prudent reflexió o no serà.

HÍPERREALITAT

Els amics de l'Esclafit ho tenen cada dia més cru per a reflectir en el seu diari/blog sensacionalista i macarrònic allò que ells denominen híperrealitat i fer-ho d'una manera original mes allà del lèxic. La culpa de tot açò la té la realitat, la nostra, la quotidiana la de tots els dies, una realitat que pareix haver sigut abduïda per l'absurd.

Un presentador de Canal 9 inicia el debat entre el grup de “experts” que ha preparat la cadena de televisió per a la nit electoral del diumenge ab el transfons dels comicis gallec i basc.

“Esta nit tenim ab nosaltres a la Secretària d'Immigració i Ciutadania del Govern valencià, la senyora Gotzone Mora a qui agraïm l'esforç de vindre als nostres estudis des del País Basc on ha anat a exercir el seu dret al vot”

Açò si que és híperrealitat en estat pur; que un alt càrrec de l'administració valenciana confesse públicament que no ha tingut ni la vergonya ni la dignitat d'empadronar-se en la terra que li ha acollit i li paga el sou, que pertany a un govern a qui ella mateixa no pot votar perquè ella vota en la seua pàtria, la que li importa i que probablement no tinga més implicació en l'autogovern de les valencianes i els valencians que l'ingrés de la seua nòmina a fi de mes en un compte corrent.

Ben mirat, no se si és més preocupant, que Gotzone Mora practique esta espècie de transfuguisme polític i territorial sense rubor algun enfront de les càmeres de televisió, la naturalitat ab què el presentador ho va soltar, o l'absència d'escàndol dels que van compartir ab ella aquella tertúlia.

Hem arribat a uns nivells d'híperrealitat que ens fan percebre qualsevol cosa com normal, com natural.

Si un alt dirigent polític diu en una gravació que no sap a quants ha col·locat en dotze anys, ens pareix normal, com normal ens pareix que a eixe polític li està gravant un “company” del seu propi partit, com si tots anàrem per ahí col·locant gent o gravant les nostres conversacions ab els amics.

Que un president autonòmic es compre els trages en una coneguda botiga de roba de Madrid i tots els periodistes estiguen pendents de si els trages els pagava o lils regalaven ens pareix tan normal, i no ens preguntem a quin sant el nostre president va a deixar-se els euros a la "Villa y Corte" quan eixa mateixa firma té botiga a Valéncia, ¿forma part potser d'un pla macarrònic per a dinamitzar l'economia valenciana?

Que en plena campanya electoral isquen a col·lació tots els draps bruts haguts i per haver i que l'endemà de les eleccions deixe de parlar-se per complet de corrupció ens pareix normal... i com no ens ho va a paréixer si vivim ja en l'univers paral·lel de la hiperrealitat.

PENSA MALAMENT...

Possiblement siga un dels refranys més repetits per la meua sogra; davant de qualsevol notícia, rumor o comentari mai falta un “pensa malament i encertaràs” que cau com una llosa des dels seus llavis.

Pensa malament... i seràs un malpensat solc contestar-li. I és que sóc de naturalesa confiada, tendent a vore sempre la part positiva de les coses, no puc evitar-ho, per això quan van aparéixer les primeres notícies del cas Gürtel i es van fer públiques les primeres dimissions de càrrecs del PP (algunes d'elles clarament forçades per la direcció) em vaig alegrar de que com va dir González Pons, quatre xoriços no foren el PP en la seua totalitat, més que res per la meua defensa manifesta i reiterada de la noblesa de la política i de la majoria dels que a ella es dediquem.

Desgraciadament conforme han anat passant els dies, la força dels fets han anat donant-li la raó a la meua sogra (mal que em pese) i lo que en un principi pareixia ser un exercici de salut democràtica apartant a les pomes podrides d'una cistella plena d'impol·luts fruits, es va transformar en acaçament al missatger, la ficada en tela de juí del jutge Garzón i el record permanent dels casos de corrupció que el PSOE va protagonitzar anys arrere.

He de confessar que la primera volta que vaig sentir a un representant del PP contestar una pregunta sobre Orange Market traient als GAL a relluir, un vent gèlid va recórrer la meua columna vertebral eriçant-me els pèls del bescoll. Va ser com tindre la prova palpable que aquell senyor alguna cosa havia d'ocultar i de suficient calat com per a posar en marxa el vell ventilador d'Alfonso Guerra, aquell que escampava la brutícia ab l'únic fi de que per a la societat tots els polítics foren iguals en repugnància i per tant dignes del mateix crèdit o descrèdit (mire senyora sóc un corrupte, però igual de corrupte que tots els altres, la culpa no és meua sinó del sistema).

Que el PSOE tinguera el seu FILESA, els seus GAL i els seus càrrecs imputats, condemnats i empresonats no evitarà que els que estiguen implicats en la trama ara investigada, hagen de respondre davant de la justícia. Que el Jutge Garzón anara de cacera ab el Ministre de Justícia el cap de setmana anterior a l'inici de les actuacions judicials (per greu que siga este fet), no eximix de responsabilitat a qui va actuar al marge de la llei. Que Fernández Bermejo caçara sense llicència i per tant es convertira en furtiu (com presumptament Serafín Castellano i el seu Parany) no farà que la justícia deixe de recórrer el seu camí i acabe per encausar a qui ho meresca, com va dir Francisco Camps “quien la hace la paga”.

Ara bé, una volta posats a seguir les ensenyances de la meua sogra, pensant mal per a encertar, no deixe de preguntar-me perquè un procés que es troba baix secret de sumari és tan conegut pels (alguns) mitjans de comunicació, perquè ens despertem tots els dies ab alguna novetat sobre el cas i perquè continuen apareixent noms d'imputats de manera ordenada i progressiva.

Açò de pensar mal és perillós, acabes per no fiar-te de ningú.

APOCALIPSI

El Nou Testament arreplega la fi dels dies de la manera en què el descriu Sant Joan Apòstol: “El sèptim àngel va vessar la seua copa per l'aire i va eixir una gran veu del temple del cel, del seu tron, dient: Fet està.
Llavors va haver-hi rellamps i veus i trons, i una gran tremolor de terra, un terratrémol tan gran, qual no va haver-hi mai des de que els hòmens han estat sobre la terra. I la gran ciutat va ser dividida en tres parts, i les ciutats de les nacions van caure, i la gran Babilònia va vindre en memòria davant de Déu, per a donar-li el calze del vi de l'ardor de la seua ira. I tota illa va fugir i les muntanyes no van ser trobades.”

U pot fer-se una idea de l'estremiment en els cors dels cristians de l'edat mitjana al sentir este relat des dels púlpits de les esglésies en boca de retors de cavernoses veus, si ho compara ab lo que sentim en els últims mesos cada volta que encenem la ràdio o la televisió.

Desocupació, morositat, inflació, deflacció... cada dia el llistat de plagues bíbliques de l'economia mundial assalten les nostres orelles per boca de sensats opinadors, presentadors hiperactius i polítics en ralentí, que a base de reiterar ab obscenitat les males notícies (les altres no són notícia) han aconseguit compungir l'ànim dels qui transiten esta vall de llàgrimes ab la hipoteca al muscle.

La passada setmana es parlà de crisi en el parlament espanyol i en un triple bot mortal sense xàrcia, els nostres líders polítics es van dedicar a tirar-se reprotxes i mides, contramides i més reprotxes sense aclarir gens ni miqueta un panorama desolador del que no cap més conclusió que el “joder que tropa” exclamat per Rajoy en altres temps.

Trobe a faltar el consens, la imatge dels màxims dirigents units als agents socials davall un mateix missatge. Em falta un “no vos preocupeu, eixirem d'esta, hi ha solució, anem a passar-ho malament però ningú quedarà en el camí”. Necessite un “treballarem junts per a trobar solucions, hem apartat la crisi del debat electoral perquè el poble necessita el nostre acord i sabem estar a l'altura de les circumstàncies”.

Duran i Lleida reclamava no fa molt una espècie de reedició dels pactes de la Moncloa en este sentit i segurament la solució passe per ací, encara que no parega que de moment ningú estiga disposat a admetre-ho, i encara que no és segur que l'infondre optimisme i seguretat puga crear molts llocs de treball, de lo que no hi ha cap dubte és que lo contrari, el pessimisme diari i la inseguretat permanent els destruïxen a mans plenes.

Corren mals temps, temps en els què els "pájaros de mal agüero" pareixen disfrutar llançant proclames apocalíptiques, però són també estos, temps de noves oportunitats, de noves formes. És l'hora de la política ab majúscules.