XICOTETES CORRUPCIONS DIÀRIES

Fa poc més d’una setmana, publicava El MUNDO una enquesta elaborada per Sigma Dos sobre la intenció de vot dels valencians per a les pròximes eleccions autonòmiques en què, al marge d’altres consideracions, es constatava una volta més (i ja van unes quantes) la pertinaç adhesió dels votants al PP de Camps a pesar de trages, tragins i presumptes corrupcions; aixina com l’escàs rèdit electoral que el PSOE de l’impertèrrit Alarte aconseguix a pesar de la insistència en fer de la denúncia d’estes mateixes corrupcions el seu únic discurs visible.

Em preguntava a mi mateix, de quina classe de pasta està fet el nostre poble que el fa tan tolerant a la corrupció dels seus polítics. ¿Que impulsa als votants a mantindre’s fidels a un president cada volta més qüestionat, al què la història mostrarà sens dubte com el més danyós als interessos del seu propi poble? I no em resignava a considerar com a única explicació vàlida la falta d’una alternativa fiable.

Em feia estes reflexions abans d’assentar-me a prendre café ab la meua dona i un grup de mares que es desdejunen juntes després de deixar els xiquets en l’escola. Les seues conversacions, allunyades generalment de la política (la gran política), se centren més en els problemes quotidians(la política real), en eixes coses que pareixen no interessar massa als polítics encabotats en grans inauguracions, Ferraris i querelles.

Polítics i mares, s’ignoren mútuament, com a habitants de dimensions paral·leles que coincidixen en el temps però no en l’espai.

El tema de conversació d’aquell matí era les subvencions per al menjador escolar, més concretament, als qui s’havien concedit.

-¿Com li han concedit a “menganita” la subvenció si treballa ella i el seu marit?
-I a “sotanita” també i s’acaba de comprar un BMW.
-Mira a elles el menjador els ix quasi gratis i a altres que ho necessiten de veritat els ha vingut denegat.

En un poble que no arriba als cinc mil habitants, estes coses se saben. No cal conéixer al detall la nòmina o la declaració de la renda per a vore els qui s’estan aprofitant del sistema i els qui es perjudiquen pels abusos d’uns quants.

Tots els anys passen coses semblants, unes voltes és per la subvenció del menjador o els llibres i altres per ser admesos en un centre que no correspon al lloc de residència, però també per a estalviar-nos una multa, pagar menys en la declaració, passar de l’IVA... xicotetes corrupcions diàries.

Hi ha algun gen en el nostre ADN que s’encarrega d’açò, segur, no tardarà a ser descobert en alguna universitat d’Ohio. Un gen que no és privatiu de les valencianes i els valencians, un gen que és global perquè la corrupció a xicoteta i gran escala està globalitzada des del principi dels temps.

Este gen, ens ha fet a més, tolerants davant de la corrupció dels nostres polítics (és l’única explicació plausible que se m’ocorre). Podem suportar en ells un cert grau d’impuresa, perquè som capaços de suportar-lo en nosaltres mateixos i esta tolerància és la que exploten els descarats ficats a governants.

Ara bé, que ningú es confie, el poble és tolerant però no immune. En xicotetes dosis potser no tinga efectes, que no existisca reacció, però més prompte que tard s’ompli el got i llavors, anar-se'n de “El Corte Inglés” sense pagar un simple mocador pot fer caure a un govern.

PREDICAR ENTRE CONVERSOS

Este post serà una d’eixes escasses excepcions a la regla que me autovaig imposar fa temps i que trenque de tant en tant; la regla de tractar la política des d’un prisma valencianista, però d’evitar parlar del propi valencianisme.

Hui no obstant això caic novament en la temptació, influït tant per una recent conversació ab Pere Fuset i la seua addicció al metavalencianisme (la parauleta és seua), com pel contingut d’un fil de discussió de Valencianisme.com en el que, prenent com a referència el cartell utilitzat per a les consultes sobre la independència de Catalunya, s’ha obert un interessant debat sobre l’adscripció nacional dels valencians.

El cas és que, observant els comentaris d’este fòrum i els que s’han produït respecte d’això en distints blogs com el de Vicent Baydal, he percebut una realitat incomoda, m’he adonat de que el valencianisme polític de totes les tonalitats possibles es troba reclòs en una espècie d’illa dividida en tribus, una illa en què pareix que no hi ha més opció que la de convéncer els membres d’una tribu per a què s’integren en una altra, per a què abracen el seu matís i abandonen el propi; una illa endogàmica en què no es produïx creixement demogràfic més enllà del vegetatiu i en la que tot es limita a la redistribució constant de percentatges.

Ens hem tirat tots a la còmoda tasca de predicar entre conversos i rebutgem de ple la idea de buscar terres de promissió, segurs de que per a fer-ho és necessari abandonar algun dels nostres dogmes, i mentres donem voltes sobre nosaltres mateixos com el gos que perseguix la seua pròpia cua, la societat a què hauríem de dirigir-nos ens ignora.

Més tard o més prompte haurem d’abandonar esta actitud si realment volem que existisca una autentica alternativa valencianista de govern, però per a què açò succeïsca no serà suficient ab que deixem d’intentar sumar restant-li als nostres semblants, farà falta a més compromís i claredat.

No és prou acceptar totes les banderes hagudes i per haver-hi, és necessari tindre una ab la què poder presentar-se davant del poble i que el poble puga assumir com referent. No és prou acceptar qualsevol marc nacional, cal triar u, el propi i actuar en conseqüència. No és prou alçar la veu contra la forma de governar dels altres, cal definir la pròpia, concretar-la i transmetre-la.

Definir-se té els seus riscos, delimitar-se pot (deu) deixar fora a alguns i la por de perdre eixos “alguns” paralitza a les organitzacions polítiques valencianistes que preferixen viure en la nebulosa, que pretenen sumar sense compromís i esperen omplir el barco abans de decidir el rumb.

Però no fer-ho és molt més perillós, és oblidar a la pròpia societat, és tancar les portes als que poden fer-nos majoritaris, és lligar-se per a tota la vida a eixa illa plena de tribus que encara que acabaren totes unides no deixarien de viure en la seua illa, aliens al món exterior, ignorats pel món exterior.

I ara podem continuar discutint de colors i noms, podem continuar llançant-nos les diferències al cap clamant per una unitat tan difícil com inútil.

LA CLASSE EMPRESARIAL VALENCIANA

Ma iaia tenia una botiga d’ultramarins a Benifaió. Tots els anys per setmana santa aprofitava les parts menys vendibles de l’abadejo per a fer mandonguilles que venia en el seu establiment, al què molts llauradors acudien ab un manró de pa per a fer-se l’esmorzar.

Aquell “manjar” propi de l’època de dejuni i abstinència de menjar carn, demandava un complement que el fera més accessible al paladar, menys sec i d’esta necessitat va sorgir la idea de vendre allioli que van començar ha fer a mà mon tio i mon pare que ab 18 i 14 anys. Tots els dies s’alçaven de bon de matí per a “fabricar” quatre quilos entre els dos abans d’anar-se a treballar.

La primera màquina que van utilitzar, la va fabricar mon pare ab el motor d’una llavadora, permetent-los produir major quantitat i començar a subministrar a altres establiments de la localitat.

Els dos germans es van repartir les funcions aprofitant les millors qualitats de cada u. Mentres mon pare es va fer càrrec de la part comercial i mecànica, mon tio es va encarregar de l’administració i de la producció, es van complementar mútuament i van aconseguir alçar l’empresa des del no-res.

El major èxit després de molts anys va ser fruit d’una cabuderia. Mon pare es va encabotar en que el millor envàs per a l’allioli havia de tindre forma de morter i l’empresa no va parar de buscar i fer proves fins que ho va aconseguir.

Esta és la cultura de la què provinc. La cultura que prioritza l’esforç en lloc del “pelotazo”, la que crea oportunitat i no viu de l’oportunisme, la que sorgix de la creativitat i no a l’ombra del poder. Esta és la cultura que compartix la majoria de la classe empresarial valenciana, perquè històries com les de la meua família podem escoltar-les, per poc que prestem atenció, de qualsevol empresa familiar com Carmencita, Papas Vidal, Chocolates Valor o Casa Pons per citar alguns exemples del sector agroalimentari.

Perquè conec bé a la classe empresarial valenciana, no arribe a comprendre la seua falta d’implicació en la vida política. Tots els seus esforços per alçar un negoci depenen massa voltes de l’entorn polític i no obstant això, pareixen resignats a patir les seues conseqüències, a lluitar contra els elements si és necessari, però sense involucrar-se.

Durant dècades però ab major intensitat en els últims anys, els governants han centrat la seua atenció en el turisme i en la rajola marginant l’economia productiva, han dissenyat els mapes de comunicacions pensant més en els visitants de les nostres platges que en l’atracció de capital, han fiat la creació d’ocupació a la mà d’obra barata de la construcció i han ignorat l’oportunitat de consolidar una potent indústria valenciana capaç de generar riquesa i ocupació estable, de projectar-se al món com ho han fet de forma individual alguns dels nostres empresaris.

Perquè els conec bé, estic segur que hui se senten tan incòmodes com jo davant de tant trage, tanta comissió, tanta sospita, tant de “sense ofici ni benefici” ficat a polític, tant de volantiner omplint-se les butxaques. Perquè la seua cultura, la seua forma de fer les coses no és eixa. Només falta que es donen compte que ells també tenen un paper en esta història, que la seua pervivència depén d'això.