Tinc el blog un poc descuidat últimament, l'organització del Congrés Fundacional d'Units x Valéncia i la preparació de la meua intervenció en el sopar del 90 aniversari de la Declaració Valencianista han absorbit el poc de temps que tinc per a posar-me davant de l'ordinador. Res, ¡excuses del mal pagador que no justifiquen una absència de quinze dies!.No obstant no podia deixar passar l'oportunitat de parlar d'un tema que a pesar de tindre més d'una setmana d'antiguitat (una setmana pel que fa a les notícies és una eternitat) mereix ser tractat com si haguera succeït ahir, perquè més que una notícia aïllada constituïx tot un símptoma de la malaltia que afligix a l'administració valenciana.
En este mateix espai he defés moltes voltes la política de grans esdeveniments desenrotllada per la Generalitat i l'Ajuntament de Valéncia. Considere i aixina ho he manifestat sempre, que al final, tot este parc d'atraccions en què ens hem convertit està aconseguint augmentar l'autoestima del nostre poble i que d'alguna manera s'està construint una consciència col·lectiva valenciana que desembocarà també en una consciència política valenciana (temps al temps).
Desgraciadament açò no és més que l'efecte secundari produït per una activitat dissenyada ab un altre objectiu, el de perpetuar en el poder als seus actuals ocupants per mitjà d'una propaganda ben orquestrada que utilitza qualsevol esdeveniment, festa o “sarao” com a excusa per a presentar a Camps i Rita com a encarnació viva del nostre poble, i clar està, quan falten esdeveniments cal traure'ls de baix de les pedres.
El passat dia 6 ens vam trobar ab un d'eixos esdeveniments inventats que fan ruboritzar al millor dels "tahur del Mississippi" com diria Alfonso Guerra.
Cent mil euros de les arques públiques ens ha costat als valencians que durant l'estrena de la pel·lícula Quantum of Solace el presentador anomenara xica Bond a Rita Barberá, o que el govern de la Generalitat en ple es passejara per l'estora roja. Ells d'esmòquing emulant el protagonista de la “peli” i elles de dives de Hollywood d'anar per casa.
Hem gastat en una sola nit, quasi tant com tot el pressupost destinat per a l'any que ve al suport del cine valencià i ens hem quedat tan tranquils.
En una època de crisi com la que estem travessant, pareix mentida que els nostres governants continuen vivint la “vida loca" com si res. Gastant en aparentar, en tractar-se ab el "famoseo", en traure's fotos ab les estreles, sense que ni un sol gallet invertit servisca més que per a unflar el seu propi ego.
El seu comportament és més propi de la protagonista de la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez, Arròs i Tartana, obsessionada per aparentar, que digna dels governants que se suposa que són.
Crec que ningú havia guanyat tants diners i tan fàcilment com la productora de Quantum of Solace des que es va inventar l'estafa de l'estampeta. El que posa la pasta creu que és el més espavilat i acaba fent el major dels ridículs.
