INVISIBLES

Els valencians, com a poble, passem per la vida sense destorbar, sense alçar ni pols ni remolí. Practiquem la intranscendència i la irrellevància amb tanta obstinació que hem aconseguit, amb el temps, fer-nos totalment invisibles.

Per això no m'ha sorprés, ni tan sols m'ha defraudat que PSOE i PP s'hagen posat d'acord per a reformar la Constitució sense incloure la recuperació del Dret Civil Valencià. ¿Quin altre resultat calia esperar? Som invisibles i invisibles són les nostres reivindicacions per xicotetes que estes siguen. Perquè no ens equivoquem, la restitució del nostre Dret Civil no és més que una nimietat en comparació amb tot lo que el nostre poble ha de reclamar. Una micòria, el xocolate del lloro que qualsevol autonomia aconseguiria amb només murmurar-ho a cau d'orella dels qui manen.

Carta oberta a la Junta Directiva de la SUAM Sollana

Voldria escomençar estes línies donant-li les gràcies a la Junta Directiva pel seu paper en la recent assemblea informativa. Gràcies perquè van aconseguir portar-me a la memòria un record de la meua iaia que va faltar fa un grapat d'anys.

Voreu. Un dia vaig entrar a casa i me la vaig trobar veient una pel·lícula d'eixes basades en fets reals, en concret sobre violència de genere. En un moment donat, mentre el marit li estava pegant a la dona, la meua iaia em va dir “Mira si ella és roïna que el home li té que pegar i tot”.

Bé, se m'havia oblidat dir-vos que la meua iaia estava sorda. Entre això i que era producte d'una època fosca, la seua percepció de lo que estava passant estava prou distorsionada.

PARAULES D’AMOR

De les seues boques brollen les més meloses frases hàbilment calculades per a afalagar les nostres orelles. Les seues intencions se'ns mostren pures i virginals. Ens volen, és més, ens volen a tal punt que són capaços de fer tot per nosaltres. Invoquen el nostre nom a la menor ocasió per a demostrar quant rendits als nostres peus estan.

Pronuncien paraules d'amor però lo que realment volen és sexe, concretament fotre'ns (possiblement en castellà s'entén millor, “quieren jodernos”). No se m'ocorre millor manera d'explicar que s'amaga darrere de la pesada insistència amb què es proclama la rebaixada d'impostos com alguna cosa que es fa per i per als ciutadans, per a que puguen gastar més, per a que el Govern no es “forre” a costa dels pobres contribuents.

ANTIGA

Antiga era un país molt xicotet. Tan xicotet, tan xicotet, que possiblement era el país més xicotet del món.

I no ho era perquè no tinguera extensió, que de fanecades no li’n faltaven, ni perquè entre les seues fronteres visquera poca gent. De fet els seus habitants es comptaven per milions amuntegats en grans ciutats.

No, Antiga era un país molt xicotet perquè en ell només havien dos maneres de pensar i una de no fer-ho.