DIARI D'UN OPTIMISTA

DESPERTA

2012-01-23T19:45:00.001+01:00

Reflexions per a un amic (imaginari) del PP

Convindràs amb mi amic José, que el major dels pecats de ZP (al marge de diferències ideològiques) va ser la seua actitud davant de la crisi. La negà primer, temorós de que li restara vots i li impedira aconseguir el seu segon mandat. Més tard no va saber comprendre la seua verdadera gravetat i pensà que simplement deixant que passara el temps acabaria per solucionar-se asoles i finalment quan ja no va poder obviar la realitat, va prendre decisions erràtiques, a deshora i obligat pel duo dinàmic europeu Merkel i Sarcozy.

Estaràs d’acord també en que el seu propi electorat es va sentir defraudat i l’abandonà en massa a ell i al PSOE, fugint cap a l’abstenció o buscant partits alternatius dins de l’esquerra on poder sentir-se més còmodes, menys traïts.

Mentres tot açò passava en la política nacional, tu ho percebies amb total claredat, et donaves compte de lo mal que ho estava fent ZP i aplaudies inconscientment la sàvia decisió dels votants socialistes que es presumia anaven a pegar a fugir i no obstant això, abstret com estaves davant d’este panorama, anares alegrement a votar al teu partit el passat 22 de maig, contribuint amb este acte a revalidar la majoria absoluta de Camps i al fer-ho premiaves amb el teu suport les mateixes actituds que retreies a Zapatero.

Reflexiona un moment amic José sobre lo que ha succeït durant la passada legislatura en la nostra terra. Mentres el Govern Valencià clamava al cel per les conseqüències de la crisi apuntant amb el seu dit acusador a la mala gestió dels socialistes, ací tampoc es va voler reconéixer que hi havia crisi, i si Zapatero tirava balons fora cap a Europa, ací els tiraven cap a Zapatero.

Camps va continuar governant com si fórem nous rics i mentres comprometia milions d’euros per a la F1 i totes les festes que poguérem imaginar, ens prometia que eixiríem els primers de la crisi, que seríem una volta més líders, que seríem el motor quasi de la pròpia Europa. Els nostres diners eixien a borbollons de les arques de la Generalitat perquè ací anàvem a més i si alguna cosa no anava bé, la culpa la tenia Zapatero.

Hui, amic José, sabem que tot açò no era més que fatxada, una immensa acumulació d’efectes especials que ens ha portat a la ruïna, que ens ha deixat sense entitats financeres i amb l’estat de benestar pendent d’un fil. El mateix Alberto Fabra ha arribat a declarar que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats ¿i que no haguera el dit amic José, si el seu antecessor no fóra Camps?.

Hem arribat al moment en què tirar-li les culpes Zapatero, no donarà a les nostres escoles i instituts electricitat, calefacció ni professors, no pagarà als creditors, ni les medicines ni els servicis.

Desperta amic José, perquè ens van prometre que seríem la Califòrnia d’Europa i ens han convertit en Grècia.

DEMOCRÀCIA DE BAIXA INTESITAT

2011-11-01T18:24:00.000+01:00

En qualsevol altre moment no hauria pogut escriure este article. Haguera corregut el risc de ser malinterpretat, podria haver sigut considerat una excusa per a justificar la no presència d’Units per Valéncia en les eleccions generals del pròxim dia 20.

Aixina que he esperat a que més de 2300 valencians ens donaren el seu aval i encara aixina les nostres candidatures no foren proclamades i he hagut d’esperar inclús més, fins que ens hem guanyat el nostre dret a ser i estar, en els tribunals, fins que finalment Toni i Ana han vist aparéixer els seus noms en el BOE encapçalant les llistes al Congrés i al Senat.

Ara puc dir-ho alt, clar i carregat de raó: l’última reforma de la llei electoral és tot un atemptat contra la llibertat d’elecció i té com a únic objectiu el de perpetuar l’hegemonia dels grans partits als qui els importa una bleda el poble a qui diuen representar.

Fa quatre dies mal comptats la gent es va tirar al carrer demanant més participació al crit de democràcia real ja, un crit que va sacsar els fonaments de les seus electorals i va introduir un canvi de rumb en unes institucions que pareixien condemnades al bipartidisme, i no obstant això els grans partits han romàs impermeables a la veu que s’alçava en les places, i davant de la demanda d’una democràcia més oberta, han respost amb la restricció de la democràcia.

No ens equivoquem, s’han modificat les regles de joc per a evitar que els votants puguen triar opcions que els siguen més pròximes, per a restringir-los el seu dret a triar, per a reduir les possibilitats a la mínima expressió, no hi ha un altre motiu que puga justificar les barreres imposades a les formacions que no tingueren representació parlamentària prèvia, construint un “corralito” del que pretenen expulsar qualsevol ciutadà que s’atrevisca a votar distint.

Precisament perquè no estem d’acord amb els que volen esporgar la democràcia, vam prendre la decisió de presentar-nos. Açò no és una altra cosa que un acte de rebel·lia. Ens hem posat de peu davant del sistema i hem resistit, però sabem que no han acabat, vindran noves modificacions de la llei electoral, noves barreres, nous impediments i només hi ha una manera que açò no succeïsca; que els partits minoritaris continuem aportant nostre treball i que els ciutadans diguen en les urnes “fins ací hem arribat”.

Si no defenem els nostres drets, ells no pararan fins que la nostra democràcia, siga una democràcia de baixa intensitat, la justa per a què de tant en tant canvie el color de qui mana i ja està.

FART

2011-08-24T19:44:00.000+02:00

De sobte he descobert que estic fart, fart de que ens prenguen el pèl, de que ens enganyen, de que ens creen falses expectatives.

Rubalcaba es despenja proposant la supressió de les diputacions provincials i tot es posa de cap per avall. S’escolten veus a favor i en contra, es matisa, es rectifica, s’atenua el missatge... res, no es farà res. No es van a suprimir les diputacions de la mateixa manera que no s’ha reformat el Senat a pesar que en cada campanya electoral hi han hagut propostes, com no s’ha modificat la constitució en cada una de les ocasions en què s’ha debatut sobre això (la d’ara és una excepció de la què després parlaré). Res.

A Rubalcaba no li preocupa realment els diners que s’estalviarà l’Estat amb la supressió o amb la modificació de les diputacions, no li importa el fet de que siga una institució obsoleta superada per l’estat de les autonomies, no, al candidat socialista només li mou l’interés per dominar l’agenda, per separar la seua oferta de la gestió del seu predecessor i la seua proposta no és més que focs d’artifici que mai es concretaran guanye o perda les eleccions. Hi ha massa interessos en joc.

Estic fart, perquè cada nou comici sona la mateixa cançó. Propostes carregades de sentit i buides de voluntat sense que mai passe absolutament res, res excepte que continuen tractant-nos com a imbècils i nosaltres continuem engolint quina.

Estic fart, perquè ens presenten una guerra contínua entre els grans partits. Un diu blanc i immediatament l’altre contesta que negre, res, pur teatre. En quant es posen en joc els seus interessos troben la manera de posar-se d’acord. Mil voltes la Constitució s’ha considerat sagrada, res pot modificar-se (ens deien) sense un llarg procés que implicava referèndum, dissolució de la Cambra i noséquants tràmits més i no obstant això, assistim ara a la Constitució-Exprés, sense entrebancs, sense tràmits complicats, sense que puguem opinar, perquè ells s’han posat d’acord i al fer-ho ¿servixen al poble o se servixen a si mateixos?

Fart de que davant de la possibilitat de perdre l’hegemonia i el favor dels votants, s’estiguen emprant a fons en modificar les lleis electorals per a impedir la ja per si difícil concurrència dels partits minoritaris a les eleccions, prenent mides de dubtós caràcter democràtic i de moment no passa res, perquè continuaran rebent vots per a guanyar o per a liderar l’oposició, en un repartiment de papers intercanviable i durador... de moment.

Suprimir les diputacions, alleugerir el pes de l’administració, gestionar eficaçment, posar els interessos el poble per davant del dels mercats o l’honradesa no poden ser promeses electorals, ni serps de campanya, ni carn d’oblit.

Novembre no portarà grans sorpreses, però algun dia, eixa massa a què pensen tindre pesada, mesura i controlada, els donarà un esglai... quan estiga verdaderament farta.

ANIMUS IOCANDI

2011-08-01T11:05:00.000+02:00

En ple estiu i en mig d’un projecte de llibre sobre política, m’abellia escriure sobre un tema intranscendent, quasi innecessari; i és que he descobert una de les millors pàgines d’humor que he vist en molts anys en internet. Però no avancem esdeveniments i comencem pel principi.

Conten les males llengües que durant la campanya de 2007, Jaimito Borromeo, un còmic d’escàs talent a què José Luis Moreno va convertir en estrela en el seu programa de varietés “Noche de fiesta”, va arribar a Valéncia i es va quedar atònit al reconéixer-se en el cartell electoral d’Unió Valenciana. Tant li impactà el paregut amb José Manuel Miralles que va demanar conéixer-lo, sense que se sàpia si finalment va poder complir este desig.

No podem afirmar de ciència certa si esta història és verídica o una vulgar llegenda urbana com la morta de la corba, però lo que si pareix segur és que el tal Miralles ha posat tot el seu interés en què la seua vida s’assemble lo més possible a una actuació de còmic de “verbena” i per a comprovar-ho res millor que fer una ullada a la pàgina a la què em referia al principi, que no és una altra que la web oficiald’UV (càbria afegir sector reconstituït) en la que s’intenta justificar vergonyants actuacions recents, donar aparença de normalitat i reescriure la història, tot al mateix temps.

Fem un poc de memòria. Poc abans d’iniciar-se els processos electorals local i autonòmic, Miralles, l’inexplicablement encara president d’UV, va decidir pel seu compte i risc que la seua formació no anava a presentar-se als comicis. No va ser una decisió de l’Assemblea, únic òrgan que podria prendre-la, sinó personal i intransferible. De fet, ni tan sols es va prendre la molèstia d’avisar als consells locals que estaven preparant les seues candidatures que no podrien presentar-se perquè el partit no els proporcionava la cobertura legal per a fer-ho. Simplement va esperar en silenci, amb la intenció que anaren esgotant-se els terminis per a què, la política de fets consumats, li donara l’oportunitat de justificar la no presència d’UV en les eleccions per la falta de capacitat organitzativa i no per la voluntat del seu president. Un pla perfecte del que esperava arribaren mostres de suport solidari “pobret Miralles, ha fet tot lo que ha pogut, però ell a soles no pot amb tot”, però no comptava amb la insistència dels candidats locals, eixos que no estaven disposats a encreuar-se de braços i que van començar a metrallar-li a telefonades inquisitives a les finalment va haver de respondre. El pastís es va descobrir i els consells locals van començar a buscar alternatives, uns emparant-se en altres sigles, altres com a agrupacions d’electors i els menys, fent-se l’harakiri al vore com Miralles apareixia junt al ja expresident Camps per a anunciar que UV demanava el vot per al PP, aparició que es va vore llargament recompensada amb una Direcció General.

Ja em disculpàreu el “rotllo” de l’últim paràgraf, però si no es coneix la gènesi no es pot entendre on residix la gràcia de la web que s’ha fabricat Jaimito, perdó, Miralles (seguisc sense entendre com contínua de president d’UV) que ara pretén passar per un acord de partit lo que no ha sigut més que una vulgar venda personal, arribant a l’èxtasi quan es referix a la Direcció General com si fóra propietat d’UV en compte del seu particular botí de pirata de “Nunca Jamás”.

Vos convide a escabussar-se més que a navegar, per la web de Miralles. A conéixer el seu perfil en què trobàreu perles com esta: “La labor del President Nacional d’Unió Valenciana s’ha caracteritzat per fomentar la cohesió, la unió i la confiança entre els militants i l’electorat” Un enunciat curiós per a qui va intentar en la passada legislatura expulsar a la majoria dels seus regidors i que ara pretén expulsar a tots els que han gosat presentar candidatura en el seu municipi contravenint els seus desitjos (el de Miralles) de president plenipotenciari.

Un altre apartat amb acurada finesa humoristica és el dedicat a l’agenda, que arreplega totes les reunions que Miralles té amb Miralles i que generalment es produïxen els dilluns i els dimecres i en la que es reflectix l’extrema dedicació de l’inexplicablement encara president d’UV, que no deixa de reunir-se amb si mateixa ¡ni tan sols durant el mes d’agost!

En fi, si voleu passar uns moments agradables, podeu aguaitar a esta pàgina no amb l’ànim de qui pretén conéixer les entreteles d’un partit polític, sinó amb el de qui s’acosta a la plaça del poble en festes a vore les varietés esperant que, entre vedet i vedet, el mantenidor de l’acte exclame ¡amb tots vostés, Jaimito Borromeo!

Però feu-ho prompte, no siga cas que el nou Molt Honorable President li done per preguntar-se a quin sant ha de pagar tan alt preu per un humorista de segona i li lleve la Direcció General, que de segur tindrà algun que altre compromís dins del seu propi partit.

Que a gust m’he quedat.

AMOR SENSE LÍMITS

2011-07-25T17:42:00.000+02:00

Felipe Gonzalez, Vera i Barrionuevo a l'entrada de la presó

Hi ha alguna cosa en el fet de militar en un partit que s’assembla a l’estat d’enamorament. En ambdós casos l’individu experimenta una disminució de la seua capacitat de discerniment en favor de l’objecte del seu desig que li fa exagerar les seues virtuts i ignorar els seus defectes, per grans que estos siguen.

Durant dos llargs anys han anat multiplicant-se les evidències de que Camps mantenia relacions poc clares amb amistats perilloses que l'han col·locat, lentament però sense pausa, enfront de la justícia. Durant tot este temps els seus partidaris han preferit mirar cap a un altre costat, pensar en conspiracions, buscar culpables en el PSOE, la judicatura, el sastre o la premsa; tot menys admetre que el líder a qui se li suposen tots els atributs positius imaginables, ha sigut agarrat amb les mans en la caixa.

Ningú dels qui ha seguit ferventment a Camps durant estos anys admetrà la seua possible culpabilitat com no la van admetre quan va ser imputat, ni quan es van fer públiques les vergonyoses gravacions telefòniques del “amiguete del alma” i el “te quiero un huevo”, ni quan va passar d’imputat a processat, ni quan a punt va estar de firmar una declaració admetent el suborn impropi. Ningú dubtarà de la seua honradesa inclús en el cas que el jutge dicte sentència i el declare culpable, no, l'acompanyaran a la porta del jutjat donant víctors i cridant als quatre vents que ells també són Paco Camps.

Vaig aprendre açò fa alguns anys amb un altre cas i amb un altre partit. Les reaccions que hui exhibixen els militants i simpatitzants del PP no són més que la fidel reproducció de les protagonitzades per militants i simpatitzants del PSOE en el cas que fa uns anys (pareix una eternitat) va culminar amb l’ingrés a la presó de José Barrionuevo i Rafael Vera. Fins a la mateixa porta de la presó van ser acompanyats per la plana major del socialisme i unes 7.000 persones segons narren les cròniques que continuaven pregonant la innocència dels condemnats. Res de nou.

Una altra cosa que vaig aprendre d’aquella exhibició d’amor cec és que, per molts que t’acompanyen a la porta del jutjat, per molts crits de suport que escoltes a les teues esquenes mentres et dirigixes a la presó, eres tu i només tu qui entra i patix les conseqüències i que per alts que sonen els crits de “innocent”, quan el jutge diu que no ho eres, no ho eres i punt.

Però lo més revelador és tindre la certesa que amb el pas d’uns pocs mesos, quan cesse el fragor de la batalla, aquells que van adorar el líder caigut fins al paroxisme, l'oblidaran, el substituiran pel següent i continuaran les seues vides. A Camps li espera el mateix destí que a tants altres... el simple oblit.

SACRIFIQUEM A MIRA

2011-07-16T12:38:00.001+02:00

A estes altures de la processó ja no crec que les coses ocórreguen per pura casualitat, aixina que estic convençut de que en algun moment, tres o quatre persones reunides entorn d’una taula van prendre una decisió amb perfecte coneixement de les conseqüències.

Algú va haver de dir, “bé, si no votem als altres candidats per al consell de RTVV, lo més segur és que hi haja una reacció en els nomenaments de Consell Valencià de Cultura”. Supose, o preferisc pensar-ho aixina, que a continuació es produiria un llarg debat sobre els pros i els contres de lo que es pensava fer i que finalment algú va formular la pregunta ¿Sacrifiquem a Mira? i la resposta sigué “sí, sacrifiquem a Mira”.

Compartisc la major part de les crítiques que s’han formulat els últims dies sobre la forma en què es trien els representants del CVC, del consell de RTVV i moltes altres institucions polititzades fins a les orelles, contaminades per l’ànsia desmesurada de control dels partits. Estime que la major part de les persones que ocupen estos càrrecs gràcies al repartiment proporcional entre les forces, ni estan capacitades per a ocupar-los ni són conscients del mal que fan a l’acceptar-los, però fins ara només coneixíem una manera d’utilitzar les institucions que bàsicament consistia en la col·locació de dinosaures, polítics desubicats i amics en general. Ara s’ha aconseguit innovar, també es pot posar a estes mateixes institucions al servici de l’aparell de propaganda dels partits.

Compromís tenia dos camins, rebutjar el sistema o aprofitar-lo per a marcar la diferència, però ha preferit utilitzar-lo en benefici propi. Acceptà el repartiment de quotes al presentar els seus candidats, es beneficià del mateix per a col·locar a Rafa Xambó en el consell de RTVV i a continuació va sacrificar a Joan Francesc Mira per a tindre el seu minut de glòria, per a poder repartir culpes a esquerra i dreta, per a acusar a les altres formacions d’acceptar avinences (les mateixes que han fet possible que Xambó ocupe el lloc que ocupa), ha posat al seu millor candidat al servici d’una estratègia de màrqueting populista que de segur originarà centenars de comentaris en les xarxes socials, algun grup de “Salvem a Mira”, vídeos virals, camisetes i amb un poc de sort una entrevista en qualsevol night-show.

Joan Francesc Mira no serà membre del Consell Valencià de Cultura, però no per culpa del PP, ni del PSOE, ni d’EU, sinó gràcies als estrategs de Compromís (cuerpo a tierra que vienen los nuestros) que han pres la decisió sabent que a tota acció li seguix una reacció de la mateixa intensitat i en sentit contrari.

Ben pensat, i ara que faig memòria, el nomenament de Xambó sigué la causa de la ruptura del primer Compromís fa quatre anys i és ara la causa de que Mira quede fora del CVC. Estic segur de què a Rafa no li farà gens de gràcia tindre estes dos mosses en la seua guitarra.

Publicat per Levante-emv el 19/7/11

ÚLTIMA ENTREGA

2011-05-20T19:46:00.000+02:00

3er. CAP. DELS VIDEOS ELECTORALS D'UxV

2011-05-17T16:03:00.002+02:00

VIDEOS ELECTORALS CAP. 2

2011-05-16T15:35:00.000+02:00

Vídeos electorals capítol 1

2011-05-12T16:17:00.000+02:00

ABRIL

2011-04-23T09:47:00.000+02:00

Abril ve enguany gris, deslluït, light. Plou intermitentment, amb la suficient intermitència per a deixar en els seus altars els passos de Setmana Santa. Sempre plou quan no hi ha escola.

Plou aigua des del cel i este abril plou a més desmemoria i oblit. 750 anys van complir les nostres Corts el 7 d’abril. Aniversari sense tortada, ni festa; sense que els seus hereus ho mencionen tan sols, que una cosa és haver posat en l’Estatut que som una nacionalitat històrica i una altra bé distinta celebrar que ho som precisament perquè fa més de set segles ja es reunien les nostres Corts.

Vergonya d’un passat a penes reivindicat, abril ve discret per la carretera d’Albacete, ix d’Almansa cada 25 per a arribar al Cap i Casal on a penes uns pocs valencians s’esforcen per mantindre viu el record de que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, mentres les Corts, les nostres Corts les de 750 anys d’història, disfressen el dia a base d’esborrar el seu record i implantar un nou en el subconscient col·lectiu.

Abril ve gris. Eliseu Climent ja celebra el 25 qualsevol altre dia, la festa puja i baixa en el calendari com la Setmana Santa. Un observa les fotos de la manifestació d’enguany i acaba per concloure que podria haver-se fet al gener o al novembre sense alterar per a res l’escenografia. Abril ja no té sentit per al gran aconseguidor de subvencions, els seus seguidors entregats al frenesí simbòlic reivindiquen els negocis particulars disfressats de bé comú i s’oferixen a pagar els gastos a escot, a pesar de no haver participat mai en el repartiment de dividends.

En l’altra vora del riu, els antiZParo, anticatalanistes, antiloquesiga, es pugen al carro de la baralla contramanifestant-se, utilitzant l’odi. No importa el dia ni el mes, no hi ha record, simplement reacció. També ells podrien haver-se manifestat al gener o al novembre. El 25 no existix en el seu calendari.

Eleccions autonòmiques al maig i com en la cançó de Sabina, ens han robat el mes d’abril. Sense precampanya per prescripció facultativa, abril ha quedat en un mes de burocràcia, de paperam per a les juntes electorals, amb l’única excepció de les presentacions de candidatures per a matar el cuquet. Els anys electorals tampoc són bons per al record. La intensa activitat dels partits tendix a deixar de costat els xicotets detalls, sobretot perquè la memòria de la desfeta seguix viva en els partits més xicotets i no resulta fàcil repicar i dir missa, gens fàcil.

Este abril passarà sense pena ni glòria, a pesar que en hi ha tanta pena com els 304 anys de la derrota d’Almansa i tanta glòria com els 750 anys que complixen les nostres Corts. Maig ens portarà el desconcert dels resultats electorals i la certesa que moltes coses han de canviar si no volem acabar com la Itàlia de Berlusconi.

Hui només podem recordar als que van caure un dia 25 d’un mes d’abril d’un any gris, molt més gris, que el nostre gris abril.

FALLES I ECONOMIA

2011-03-15T17:12:00.000+01:00

Un bon nombre de valencians, duts pel secular autoodi que ens professem, han pres el costum d’utilitzar la paraula falla i els seus derivats com a sinònim de “chapuza”, desorganitzat, excessiu i quants qualificatius més puguen usar-se en to despreciatiu.

No obstant això, ara que està a punt de començar la setmana fallera m’abellix destacar el seu paper com dinamitzador econòmic en contraposició amb la molt més moderna política de grans esdeveniments del Consell.

Entenc que per a qualsevol governant resulte atractiu penjar-se la medalla d’haver aconseguit portar l’America’s Cup, el mundial de F1, o la final de l’interplanetària de xapes per parella, però tots estos esdeveniments que ens venen com la manera última i definitiva de situar-nos en el mapa, no deixen de ser efímers i costosos fastos que depenen de la voluntat de tercers. No som nosaltres els que decidim que se celebren ací, són altres els que ens oferixen l’oportunitat, sempre que correguem nosaltres amb els gastos, a canvi això sí, de que l’hostaleria i la indústria turística llepen amb la punta de la llengua el suculent pastís econòmic que es menjaran altres.

Quan s’apaguen les llums al concloure l’última regata o l’últim cotxe de carreres a partit cap al seu pròxim destí, res queda per al poble excepte la vaga idea que per uns dies hem sigut el centre de l’univers, sense adonar-se que molt pocs dels qui unflen l’orgullós pit, són capaços de dir en quina ciutat van estar abans instal·lades les atraccions o en quina s’instal·laran ara, i si la majoria de les valencianes i els valencians desconeixem on tindrà lloc la pròxima America's Cup ¿qué ens fa pensar que la resta del món recorda que ací es va celebrar alguna volta tan magne esdeveniment?

Enfront del negoci per a uns pocs i el pagament de cànon per a la rebolcada d'una nit amb la fama, les falles oferixen una multitud d’avantatges, el primer dels quals consistix en el fet que cap governant pot atribuir-se el merit d’haver aconseguit que es planten en els nostres carrers i encara que Rita aconseguisca patrimonialitzar l’espai que es contempla des del balcó de l’ajuntament, les falles són del poble, pel poble i per al poble, un esdeveniment propi que es projecta al món amb molta més intensitat de lo què podem apreciar i que genera a més una variada indústria autosuficient.

Les falles constituïxen en si mateixes un model econòmic singular que es nodrix d’aportacions individuals que sumades, generen un enorme capital circulant. A l’ombra d’este capital es desenrotllen indústries artesanals, tallers i oficis que fa temps hagueren desaparegut en altres circumstàncies.

La festa nodrix no sols als tallers en què naixen els monuments, cosa que per si mateixa ja tindria importància, també ho fa amb les societats musicals, la indústria pirotècnica, indumentaristes, floristeries i un llarg etcètera, tots amb un denominador comú, la diversitat.

Els diners generats per les falles es democratitzen des del seu origen fins al seu destí, característica de la què han mancat tots els esdeveniments que ens han venut en els últims anys i genera tant o més turisme que estos, aixina que la pròxima volta que escoltem a algú despreciar les falles (o les fogueres, les gaiates, els moros i cristians, la tomatina...) indiquem-li amablement per on pot anar on brama la tollina o si la nostra educació ens ho impedix exclamem “perdona-lo Senyor, perquè no sap lo que diu”.

LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR.

2011-01-30T20:05:00.000+01:00

Contingut de la meua intervenció en la taula redona que ab este lema va organitzar CIRD'Òc-Valéncia el 29 de gener ab la participació de Felip Bens i Jordi Davó.

ADVERTÈNCIA PRÈVIA:

Tinc l’estranya sensació de ser un ocupa en esta taula, la tinc des que a finals de novembre de l’any passat, Lluís Fornés em va comunicar el títol inicial de lo que hui ens ocupa. En aquell moment era “llengua, nació i futur”. Poc puc aportar jo a la discussió, vaig pensar, atés que dec de ser dels pocs valencianistes que no es consideren filòlegs (de carrera o vocació), lo que haja de dir sobre la meua nació pot resumir-se en una sola frase “sóc nacionalment valencià, que és prou ser” i sobre futur sóc incapaç de vore més enllà de lo que passarà en les pròximes eleccions.

Pegant-li voltes estava a la manera d’omplir el meu espai ab alguna cosa interessant quan, fa uns dies vaig rebre la confirmació de l’acte en què es podia llegir “12:30, taula redona moderada per Roger Mira: LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR”. Em lleven la Nació, per si no tenia prou ab la llengua, em donen dos tasses i m’afigen cultura, el futur contínua igual, al final, perquè el futur sempre va després de qualsevol cosa, però afortunadament afigen un concepte, CONSENS de què sí que puc dir alguna cosa.

Atés que no sóc filòleg, ni intel·lectual ni vident, la meua aportació a este debat només pot derivar de lo que sí que sóc i al marge de l’activitat per la qual circumstancialment em guanye la vida, no sóc una altra cosa que polític i l’experiència política és el prisma a què sotmet les meues idees.

EXPERIÈNCIA POLÍTICA (i quan dic política vull dir valencianisme):

Vaig nàixer políticament parlant, en un moment indeterminat de la meua adolescència, vaig ser fill únic de pares desconeguts i com el personatge de Robert E. Howard, vaig vindre al món en un camp de batalla, aixina que, a penes vaig obrir els ulls vaig haver de triar bàndol i empunyar l’espasa.

La Fortuna va voler que “els meus” obtingueren ràpids triomfs, però com és una deessa voluble i capritxosa, prompte ens va fer conéixer l’infern ab la mateixa intensitat ab què ens havia mostrat el cel, i va ser just en els anys que van seguir a este Apocalipsi particular i va cessar la immediatesa del cos a cos, quan realment vaig poder adquirir l’experiència i els coneixements que m’han portat fins a este precís instant, en este lloc concret a participar en este debat.

Durant eixos anys em vaig allunyar deliberadament de tot contacte ab l’ambient valencianista i vaig centrar tota la meua atenció en la gent “normal” la que no ha sigut afectada pel virus de voler alçar-se cada matí per a salvar la pàtria. Els vaig freqüentar, em vaig confondre ab el paisatge i vaig arribar a ser un d’ells. Vaig observar i vaig aprendre, per a finalment descobrir que la guerra que m’havia ocupat tant temps i que ara continuaven altres, no li importava a quasi ningú.

Deixí també de llegir els periòdics cada matí. Vaig canviar els meus hàbits de lectura i abandoní els llibres de temàtica valencianista, vaig trobar als clàssics del pensament i entre ells a Baltasar Gracián. Del seu llibre “L’art de la prudència” vaig extraure el següent pensament “ Eludix els defectes de la teua nació”

GUANYAR O PERDRE SENSE TERME MIG :

Este és el resultat de la meua reflexió sobre quin havia de ser el defecte de la meua nació que jo havia d’eludir. Llengua, cultura i futur es troben greument amenaçats per una espècie de “forma de vida valenciana predominant” que consistix a considerar-se cada un de nosaltres posseïdor absolut de la veritat i la raó, i per tant, qui no compartisca ab nosaltres totes i cada una de les nostres idees és, per definició un enemic a qui derrotar. Com la nostra veritat és absoluta, no cap la discussió, ni el consens, cap la victòria.

L’única manera de ser acceptat per l’altre és declarar-se convers de manera pública i notòria, consentint a més ser sotmés a periòdiques anàlisis de puresa. No som capaços d’ajuntar-nos ab aquells se’ns pareixen, ens ajuntem ab els que són idèntics a nosaltres i aixina ens va.

El projecte més important de la meua vida el vaig iniciar ab una persona que no pensa exactament com jo, que no reacciona de la mateixa manera que jo, que no sent lo mateix que jo, i aixina i tot funciona i funciona bé. Este projecte no és un altre que la família i la persona ab què el compartisc, és la meua dona.

Si una cosa tan decisiva en la nostra vida pot ser abordada ab un company de viatge tan diferent de nosaltres és únicament perquè es compartix un objectiu i açò és transportable als conceptes que ens ocupen hui.

Hi ha un objectiu comú que hauria de ser l’eix central en matèria lingüística, la voluntat de recuperar el valencià, de dignificar-lo i evitar la seua mort, no obstant això som incapaços de reunir tots els esforços en eixe sentit. Preferim perdre’ns en discussions sobre gramàtica, orígens i pertinences, conceptes estos sens dubte molt interessant per als paleo-lingüistes que en el futur estudien la nostra morta llengua.

Si, en este camp, es parla ab una certa freqüència de consens, però no deixa d’utilitzar-se la paraula consens com a sinònim de victòria. Podem admetre un consens basat en que els altres accepten les meues idees perquè estes estan revestides de “veracitat científica”, però no podem acceptar que eixe consens se sustente sobre la base que cada un mantinga les seues pròpies CREENCES i a pesar d’això puguen lluitar per l’objectiu comú. Eixe seria l’autentic gran consens.

La nostra llengua, la nostra cultura, estan greument amenaçades per factors que res tenen a vore ab nosaltres mateixos. La globalització i la immigració tenen un efecte destructiu que no abastem a valorar adequadament, per això és necessari que aparquem definitivament els xicotets conflictes i unim les nostres forces, perquè únicament des d’una posició política forta poden establir-se lleis que protegisquen el nostre patrimoni cultural i lingüístic.

El futur tal com jo el veig passa necessàriament per un canvi de paradigma i açò és possible, ho sé. He observat atentament i he vist a molts que de manera conscient o inconscient eludixen el defecte de la seua nació, els meus companys de taula són un exemple, però en som més, per això continue tenint fe.

CARTA OBERTA A MARIANO RAJOY

2011-01-30T19:05:00.000+01:00

Acaba vosté de clausurar la convenció que el seu partit ha celebrat a Sevilla enmig d’un ambient d’eufòria electoral i en les seues intervencions s’han sentit algunes coses d’innegable sentit comú en els temps que corren, com la necessitat d’aplicar una important reducció del nombre de càrrecs polítics o evitar duplicitats entre Estat, autonomies i ajuntaments.

Fins ací tot bé, però (sempre hi ha un però), “una cosa es predicar y otra bien distinta dar trigo”. Les paraules pronunciades per vosté en eixe fòrum en què la moqueta blava a corregut com el vi en una festa, no són més que això, paraules, si estes no van seguides de l’acció.

Mire vosté (permeta’m copiar-li el “latiguillo”), el partit que vosté presidix governa alguna que altra comunitat autònoma, entre elles la Valenciana i lo que jo veig és que hi ha una total divergència entre lo que vosté diu que farà si governa i lo que els seus fan quan governen, per la qual cosa, sincerament he de posar totes les meues reserves sobre la veracitat dels seus anuncis.

Ho té vosté molt fàcil si realment pensa que té una manera diferent de governar, deixe’s de discursos grandiloqüents i de floritures, oferisca’ns un exemple clar i ras, despenge el telèfon i cride vosté a Francisco Camps (segur que està esperant la seua cridada) i explique-li detingudament això de reduir els càrrecs polítics, això de l’austeritat o del sostre de l’endeutament. Conte-li que cal eliminar societats mixtes i organismes que res aporten més que col·locacions i albellons pels quals es buida el pressupost. Diga-li que cal canviar les coses i fixar les prioritats, que els diners del contribuent no poden malgastar-se en tafarra quan hi ha necessitats que els ciutadans tenen per cobrir.

Si aconseguix vosté que Camps li faça cas i aplique les seues receptes, la pròxima volta que haja de dir com governaria Espanya només haurà de dir “igual com el PP governa Valéncia” en cas contrari, diga lo que diga vosté, abrigat pels seus en una convenció, no servix de res.

I ja ficats, com li veig interés a reduir les despeces de l’administració, li oferisc un parell de suggeriments: Elimine les Diputacions Provincials que és el lloc on majors i més absurdes duplicitats de competències es produïxen i reestructure el Senat, aixina deixarem de subvencionar a calfa-butaques com Chiquillo, d’escassa utilitat pública.

Espere impacient l’aplicació de les seues receptes en el govern de Camps i un altre dia, si això, parlem de Canal 9.

Publicat per Levante-emv el 25/01/11

UNIÓ VALENCIANA S’HA MORT

2010-12-29T18:28:00.000+01:00

FA MOLT, MOLT DE TEMPS

Dos articles ha publicat Miralles en l’últim mes. Dos escrits per a dir que el partit que presidix contínua ab vida. Dos actes de defunció disfressades de fe de vida redactades en un pulcre castellà com requerix (per al que ho firma) un document de tanta importància.

Unió Valenciana s’ha mort. La va ferir de mort Chiquillo el dia que va prendre les regnes del partit ab l’aparent propòsit de realçar la seua figura de cara a obtindre majors glòries en l’Olimp dels populars. La va ingressar en la UVI en el moment en què contra allò que s'aprovà per l’assemblea, va malvendre lo que quedava a canvi d’una butaca en el Senat i des de llavors, a pesar dels esforços de Ballester i Chanzá per reanimar el cos moribund, UV ha anat morint-se a poc a poc.

De res servix que l’actual president del partit intente convéncer-nos de que lo que tots poden vore ab claredat no és un encefalograma pla sinó un vigorós i compassada senyal de vida. Unió Valenciana s’ha mort.

Sí, segurament continuaran presentant-se a les eleccions, com ho fa el CDS, els Carlins, la Falange o el PCPE, però això no significa que seguisquen vius, significa simplement que s’han convertit en esperits errants que no han acceptat la seua nova situació de no vius.

Els actuals dirigents del partit s’han esforçat durant l’any que conclou a accelerar la seua mort. Continus expedients d’expulsió als pocs regidors que encara els quedaven i ocurrències com la presentació de candidatura a les eleccions catalanes, anunciada a so de bombo i platerets, per a desaparéixer immediatament ab el major dels ridículs, han contribuït a deixar en el fons de l’abisme a un partit ab quasi tres dècades d’història.

És una autèntica llàstima vore com UV ha anat deteriorant-se ab el temps, entre fugues i trànsfugues per a acabar en mans de l’últim que passava per allí. Gent que no ha viscut les glòries ni els fracassos, gent que s’ha trobat ab unes sigles entre les mans, sense que ningú sàpia com han arribat allí, ni ells sàpien que fer ab elles.

Els que no ens vam vendre ni ens vam resignar a vore com es deixava morir el partit, els que créiem en el projecte oberturista i modernitzador que va encapçalar Héctor Villalba, fa temps que vam emprendre el nostre propi camí cap avant.

Unió Valenciana s’ha mort, però nosaltres seguim vius.

RECUPERAR ESPAI

2010-12-16T19:44:00.000+01:00

Mil nou-cents noranta-un va ser un bon any per al valencianisme entés des d’una visió àmplia i generosa. S’iniciava la dècada ab unes eleccions autonòmiques que donaven els millors resultats obtinguts pel conjunt dels dos partits que es consideraven valencianistes, uns resultats que no s’han tornat a produir i que estan lluny de tornar-se a aconseguir tal com es planteja el futur immediat.

Prop de dos-cents huitanta-dos mil vots, més d’un 14%, van sumar Unió Valenciana i Unitat del Poble Valencià en aquelles eleccions que van marcar a un temps la glòria i l’inici del declivi.

Els dos partits protagonistes d’esta gesta han patit no obstant això destins molt dispars.

La refundació d’UPV, va permetre al Bloc incrementar el seu nivell d’acceptació arribant al seu màxim històric en el 2003 ab cent catorze mil vots, mentres que les guerres internes i els desencerts van anar minant la representativitat d’UV que eixe mateix any va obtindre prop de setanta-cinc mil vots. Entre els dos van sumar un 7’8%, la mitat que tres legislatures arrere.

A partir d’ací, la història més recent i per això coneguda per tots. El Bloc es va presentar en coalició ab EU aconseguint entrar a les Corts tal com havia fet vint anys abans UPV, mentres que UV continuà la seua caiguda lliure en un espai en el què abans era hegemònica i que ara ha de compartir, mentres el propi espai decreix contínuament per la radicalitat del discurs.

A poc menys de sis mesos d’una nova confrontació electoral en què el valencianisme en el seu conjunt es juga el futur, ab una oferta atomitzada en la que només el Bloc partix d’una posició avantatjosa, ¿què és lo que impulsa a Units x Valéncia no sols a presentar-se, sinó a més, a fixar-se com a objectiu 15.000 vots?

La resposta és ben senzilla. Recuperar l’espai perdut. Recuperar una part, per xicoteta que siga, d’eixos prop de 150.000 vots que s’hauran perdut per al valencianisme en les últimes dos dècades. Poca broma.

La nostra missió no és la de repartir-nos la misèria, conformar-nos arrancant un tros del pastís de votants que ja estan disposats a votar al Bloc o a UV. Estos partits ja tenen el seu mercat, els primers a l’alça, els segons a la baixa, però el seu al cap i a la fi.

Recuperar per al valencianisme 15.000 voluntats que ara es queden a casa, o que han acabat per confiar en partits d’àmbit estatal no resta, al contrari, suma i sobre esta suma tan xicoteta en nombre i tan gran en esforç per a nosaltres, pot consolidar-se un projecte capaç d’arribar a un públic objectiu diferent del que ara compon eixa tortada valencianista.

Precisament per açò, no entenc als que col·locant-se la bena abans de la ferida, ja atribuïxen la seua possible “derrota” a la nostra presència.

MENTIR IX DEBADES

2010-12-08T20:12:00.000+01:00

Pareu atenció a este extracte d’una notícia apareguda en el Levante-emv el passat dia 30 de novembre:

“El projecte de reforma de la pescateria del Mercat Central va propiciar ahir l’enèsim enfrontament entre el Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, Ricardo Peralta, i l’alcaldessa de Valéncia, Rita Barberá. L’alcaldessa va denunciar el passat 23 de novembre l’incompliment del Govern respecte a l’esmentada pescateria i ahir Peralta va mostrar als venedors, per a sorpresa d’estos, l’acta de l’acord aconseguit a penes sis dies abans, el 17 de novembre, entre el Ministeri de Foment i el propi Ajuntament de Valéncia per a licitar les obres en els pròxims mesos. Barberá, no obstant això, assegura desconéixer eixe acord.”

Dos versions sobre un mateix fet, la del PP i la del PSOE. Dos maneres d’interpretar la realitat a què ens tenen massa acostumats. Però esta volta hi ha un element nou en l’equació, un punt a què la realitat pot aferrar-se, un document l’existència del qual no és opinable ni interpretable, existix o no existix, simplement i este document marca una diferència fonamental. Algú mentix.

La mentida desgraciadament gaudix de bona salut en la política valenciana. Esta volta li toca el torn a unes obres en el Mercat Central, però ha estat present en pràcticament tota l’activitat publica dels nostres governants a totes les escales. Ha sigut protagonista d’enfrontaments sobre la implicació del Govern d’Espanya en els grans esdeveniments valencians, en el finançament autonòmic, en l’arribada de l’AVE, en la dotació d’ordinadors per als alumnes, en... absolutament tot.

La mentida ix debades. Tant si és Peralta el que mentix en esta ocasió com si ho és Barberá, cap dels dos patiran cap conseqüència per la seua mentida i és en este punt en què no hauríem d’estar conformes, perquè esta no és la mentida innocent de l’adolescent que nega als seus pares que fuma quan entra a casa empestant a fum, no, és una mentida que té com a finalitat la manipulació de la informació que reben els ciutadans ab l’esperança d’aconseguir el seu vot, és en definitiva la utilització perversa de la mentida com a arma distorsionadora de la democràcia i com a tal hauria de ser tipificada com a delicte.

No estic parlant de la mentida en què s’han convertit les promeses electorals (eixos xecs bebé que mai arriben), ni les derivades de la falta de contacte ab la realitat, em referisc a la contínua contradicció sobre fets constatables que tan sovint podem trobar en la premsa (excepció feta, clar està, de Canal 9). Em referisc a eixe estat de perpetu dubte sobre qui porta la raó que ens fa pensar que res és cert, que tots mentixen i si tots mentixen, que més dóna a qui donem el nostre vot.

La mentida, esta classe de mentida, corromp els fonaments mateixos del nostre sistema de llibertats, ens fa vulnerables davant dels faltats d’escrúpols, degrada la nostra capacitat de decidir i aconseguix fer triomfar als més corruptes. Només per això mereix el més dur dels castics.

ARA CiU

2010-11-22T19:06:00.000+01:00

A estes altures no revele cap secret si dic que Convergència i Unió conforma un projecte polític ab el què em sent identificat i al que m’unixen moltes coses. Tampoc és cap novetat que un polític tinga afinitat ab un partit a què no pertany, sobretot si no es compartix ab ell espai electoral, com és el cas. Sense anar més lluny el propi Mariano Rajoy es va confessar fa unes setmanes admirador de la formació que dirigix David Cameron i no van faltar al seu dia els fervents seguidors d’Obama entre el socialisme espanyol.

CiU ocupa a Catalunya un nínxol ideològic que no es troba representat, almenys d’una forma visible, ací a Valéncia. Un espai necessari que contínuament es ve reclamant d’una manera o d’una altra (l’últim a fer-ho va ser l’empresari Federico Félix ) i que a pesar d’alguns intents, no ha arribat a quallar. És precisament esta incapacitat pròpia per a bastir un projecte valencianista de semblants característiques la que fa incrementar l’admiració per aquells que sí que han sabut fer-ho en la seua terra.

Quan acabe la setmana, Artur Mas haurà aconseguit la seua tercera victòria consecutiva en les urnes i ab tota probabilitat, esta volta sí, aconseguirà la majoria suficient per a formar govern i ho haurà aconseguit a base de demostrar no sols que és capaç de governar, sinó que CiU és l’única alternativa seriosa i raonable per a alçar novament Catalunya, més enllà d’experiments i aventures.

La diferència entre entre la meua afinitat ab CiU i la de Rajoy ab el líder Tory, consistix en el fet que la victòria de de Mas diumenge que ve pot tindre una influència positiva en la política i l’economia valencianes, mentres que Cameron no deixa de ser un referent inic.

Els futur dels valencians depén en gran manera de les relacions que el nostre govern mantinga ab els seus veïns, unes relacions que en massa ocasions es veuen contaminades per les desavinences que a nivell estatal mantenen PP i PSOE i que queden sense efecte quan apareix un element diferent en el tauler de joc. Aixina, un govern de la Generalitat catalana dirigit per CiU té més probabilitats d’aconseguir acords ab el de la valenciana siga este del color que siga, que un liderat per Montilla.

D’altra banda, la necessitat imperiosa per a la nostra economia de l’impuls del corredor mediterrani, precisa d’una forta implicació dels nostres veïns catalans, una implicació de la que només CiU s’ha mostrat capaç.

Bé siga per afinitat ideològica o per coincidència de necessitats, a les valencianes i els valencians ens interessa que Artur Mas guanye diumenge que ve la majoria suficient com per a formar un govern sòlid i independent i com per a açò és necessari fins a l’últim dels vots, demane a tots els valencians residents a Catalunya que voten a Convergència i Unió, jo ho faria.

COM DOS GOTES D’AIGUA

2010-11-11T18:09:00.000+01:00

A primera vista no pareixen precisament bessons. Físicament són dos pols oposats. U, “ample d’os”, cap cobert per espessa mata negra, eterna camisa roja, l’altre eixut com una moixama, pèl batent-se en retirada, pulcre trage Forever Young.

No compartixen orígens, ideologia ni país. L’excolpista veneçolà, militar i profeta de la Revolució Bolivariana, encarna lo que ell anomena socialisme del segle XXI que s’expandix pel sud del continent america, mentres que l’altre, el nostre, ab una trajectòria pràcticament grisa que li va portar a ser el quart president de la Generalitat, més per demèrits aliens que per la seua pròpia vàlua, representa els “valors” de la nova dreta espanyola, exemple en què es mirarà el pròxim govern de Rajoy si Déu no li posa remei.

Són distints, diferents de més no poder, però iguals com dos gotes d’aigua si comparem la forma en què exercixen el govern. Abdós tenen una especial volença al control informatiu i manegen ab soltesa les més refinades tècniques de deformació de la realitat, cada un ab el seu estil això sí, però ab idèntics resultats. Abdós utilitzen la televisió per a erigir-se com a únics posseïdors de la veritat, ocultar els seus propis escàndols i construir un món a la seua mida en què no hi ha alternativa a la seua visió i l’oposició es veu reduïda a una espècie d’anticrist de fosques intencions, capaç de portar al desastre al poble que ha d’agrair als sants de la pedra Hugo i Paco la seua immensa dedicació i amor.

Compartixen també la forma en què són capaços d’utilitzar els símbols patris, confonent-se a si mateixos ab la Nació i les institucions que han convertit en el seu corralet. Chávez ha substituït la Bíblia per un exemplar de la Constitució de 1999, transmutant-se en telepredicador de l’Amèrica profunda els gestos del qual paròdia a l’extrem de mostrar permanentment el seu dit índex entre els fulls com si estiguera a punt de recitar un salm, mentres Camps s’embolica ab els plecs de la Senyera a la menor oportunitat, es transforma en Palleter reencarnat o Guerrer de Moixent segons convinga. Abdós han arribat a la mateixa conclusió, ells són Venezuala, són Valéncia, en ells el nom s’ha fet carn i la seua voluntat és La Voluntat, la seua veu és La Veu.

Liders naturals del seu poble, déus referendats pels vots que el deliri convertix en pregàries d’unes ànimes que clamen per ser guiades, magnífics nerons capaços de cremar Roma per amor a Roma, troben la millor manera de ser exalçats en la demostració de l’existència del pervers enemic en què bolcar odi. On hi ha un déu, fa falta un diable, on un Gran Germà un Emmanuel Goldstein, si el bé només pot fer el bé, ha d’existir el mal per a justificar lo que de roín passe.

Els Estats Units faran olor a sofre si Chávez és qui els descriu i Obama serà culpable dels mals dels veneçolans que mostraran el seu odi ferventment, com el mostraran cap a Aznar o cap a Espanya al complet o cap a qui assenyale el dit acusador. Es dedicaran amenaces, manifestacions i els reglamentaris 2 minuts d’odi, mentres la fam física i moral es fa suportable per la simple raó de tindre a algú a qui tirar la culpa i estar este fora de les fronteres.

Els catalans ens voldran furtar la paella cada volta que Camps tinga algun drap brut que amagar i ZP ens tindrà mania, que dic, ens odiarà constantment, perquè constantment el govern valencià es veu en la necessitat de tapar les seues vergonyes recorrent a la vella pràctica d’atribuir a altres la pròpia incompetència.

A pesar de les diferències, abdós, compartixen una mateixa ideologia més enllà de dretes i esquerres, una mateixa nació per damunt de tota nació, compartixen una mateixa forma de vore la política basada en el populisme, i el populisme no ha creat més que monstres en lo que portem d’història.

JO VULL ELS DOS

2010-10-29T17:38:00.000+02:00

Els valencians experimentem una certa tendència als extrems. Ens entreguem ab vehemència a una causa determinada i rebutgem ab abrupta brusquedat tot allò que no encaixe ab esta. La mateixa tendència la manifestem a l’hora de barrejar la ideologia ab les coses de menjar.

Des de 1992 estem reclamant ab insistència el tren d’alta velocitat Madrid-Valéncia. Arribar l’AVE a Sevilla i entrar-nos les picoretes va ser tot un, i durant els últims díhuit anys, mentres véiem com una volta i una altra el Govern d’Espanya ens deixava fora dels plans de modernització ferroviària, la reclamació es va convertir en afront històric, arenga electoral i trasto que tirar-se al cap.

El tren d’alta velocitat arriba per fi enguany a Valéncia. Incomplet, ab una estació provisional (com diria mon pare provisional per a sempre) i ab més parades que un tren de rodalia, però arriba. Després d’haver-nos ficat més pesats que el que va matar un porc a besos, arriba i ho fa ab la mala sort d’aparéixer quan ja s’ha instal·lat un nou paradigma reivindicatiu en les ments dels valencians, el Corredor Mediterrani i immediatament s’han posat en marxa els mecanismes de confusió que es troben emmagatzemats en el nostre ADN.

Mentres els uns s’han afanyat a cantar les bondats del nou eix de prosperitat que ens va a unir indissolublement a la Villa i Corte, els altres han posat un i mils entrebancs a l’assumpte, recelosos del paper de platja de Madrid que s’albira entre les lluentes vies. Per als primers ja és prou, per als segons és innecessari i ambdós s’equivoquen.

Una volta més la barreja de conceptes dóna com resultat la polarització de les postures. Ja ho he dit al principi, som massa proclius als extrems i ab els temes relacionats ab Madrid i Barcelona ho som inclús més.

Confondre el Madrid institucional (centre de poder per a uns, símbol del centralisme per a altres), ab el Madrid mercat potencial, és la principal causa d’adhesions i desprecis, de la mateixa manera que el Corredor Mediterrani obté major o menor acceptació en funció de l’amor o odi que ideològicament es professe cap a Catalunya. Res a vore ab l’autentic fons de la qüestió.

M’importa més be poc que alguns només vegen en l’AVE Madrid-Valéncia els efectes perniciosos del sistema de comunicacions radial que fa que tot passe per Madrid, accentuant la seua posició de poder sobre la perifèria, a mi lo que m’interessa és l’oportunitat de creixement per a la nostra indústria (també la turística) o de consolidació de la posició dels nostres ports. M’interessa un mercat potencial de més de sis milions de consumidors, m’interessa el progrés econòmic del nostre poble.

Tampoc m’importa en absolut que altres no vegen en el Corredor Mediterrani més que l’amenaça dels Països Catalans ab una nova forma, o que consideren este projecte una amenaça per al seu concepte d’Espanya. Dissenyar les nostres infraestructures en funció de les manies que la ideologia ens imposa no deixa de ser un suïcidi col·lectiu. Connectar-nos ab Europa no és cap capritx, és una necessitat si no volem quedar a la cua del progrés.

Mentres uns desdenyen l’AVE i altres li donen l’esquena al Corredor, jo vull els dos; els vull perquè són compatibles i perquè són necessaris, els vull perquè ab les coses de menjar no es juga i fa temps em vaig desposseir dels perjuís que ens condemnen a l’aïllament o a la dependència, els vull perquè si nosaltres no ens pugem al carro, altres trauràn profit de la nostra indolència. És l’economia lo que està en joc.

DE LA MEL A LA FEL

2010-10-14T19:05:00.000+02:00

No m’abellix gens ni miqueta parlar enguany, de l'ocorregut durant la processó cívica del 9 d’octubre. Ha contribuït a esta apatia lo que he pogut llegir durant estos últims dies sobre este tema. Articles, comentaris i anàlisi que, de la mel a la fel, em fan pensar que aprenem poca cosa de les nostres experiències. A açò cal afegir com resulta de difícil resumir en un només article tot lo que ve al meu cap en estos moments.

La mel l’aporten els que, des d’una escassa perspectiva, qualifiquen d’èxit històric que un grup de persones aconseguírem arribar al parterre escortats per la policia. Perspectiva escassa perquè es pren com a referència lo que va passar l’any anterior i se li dóna dimensió històrica reduint la història a la seua mínima expressió. Mel perquè l’anàlisi es fa des de la voluntarietat de trobar l’element positiu entre tanta anomalia.

La fel l’exhibixen ab obscé oportunisme els qui viuen ancorats en la seua pròpia visió de la batalla de Valéncia, una batalla de què se senten guanyadors sense percebre que no són més que supervivents circumstancials, que tots la vam perdre, que la van guanyar els que dissabte passat cridaven, amenaçaven i desfilaven acompanyats de tambors i cornetes. Fel perquè han abusat tant de la combinació “blaver fatxa” que li han fet perdre el sentit al segon adjectiu confonent el primer de tal manera que tota persona que considere com pròpia la senyera ab franja blava, és qualificada immediatament com d’extrema dreta.

La meua experiència personal és distinta, potser perquè procedint d’una altra tradició he transitat els camins de l’enteniment sense que mediara ofensa en el procés. La meua perspectiva no prové del despit ni del rancor, la qual cosa no assegura que siga correcta, ni millor que la dels altres. És simplement la meua.

La bandera que il·lustra este article és la del meu fill Carles. La va portar quan tenia un any i un mes justets, la primera volta que em va acompanyar assentat en el seu carret, a la processó cívica en 1995. En aquells anys un podia plantejar-se portar als seus fills tranquil·lament al trasllat de la Senyera sense por de que es veren envoltats en cap situació perillosa a pesar que son pare ja era prou conegut en el “ambient” com per a què algun descrismat traguera el fetge a passejar.

Durant molt de temps vam poder disfrutar del nostre dia nacional sense altercats, més enllà d’algun insult aïllat. Esta tranquil·litat no es derivava precisament d’un posicionament moderat, ni de l’exhibició d’un regionalisme ben entés, ni d'adoptar una “pose” espanyolista, que poguera confondre’s en el paisatge suposadament fatxa. Portàvem camisetes ab l’eslògan “Els valencians som nació” i no faltaven els crits de “En Espanya anem de cul”, “Que vullguen, que no, Valéncia una nació” o “Fora les forces d’ocupació”, sense que haguérem de córrer a amagar-nos davant del temor de ser agredits. Cap ens superior ens havia concedit l’ISO 9000 del nacionalisme, però ho érem.

El trajecte que va des de l’Ajuntament a la Catedral, d’esta al Parterre i conclou novament en l’Ajuntament va ser transitat no sols pels considerats “de la corda”. Ab els meus propis ulls vaig vore la gent de Joventut Valencianista, a la del Partit Valencià Nacionalista i a més d’un membre del Bloc, sense protecció policial ni abandonant l’acte a la mitat.

No fa massa que la situació va començar a canviar. Just quan els autèntics feixistes de “blaverisme” oportunista es van apoderar de l’acte per a convertir-lo en una desfilada paramilitar de la que intenten expulsar a tots.

Primer es van conformar ab els insults i els crits dirigits als membres de la Plataforma Juvenil Valencianista, als d’Opció Nacionalista Valenciana (el germen d’Units x Valéncia) i als del Bloc Jove, perquè sí, el Bloc Jove ha participat ininterrompudament durant els últims anys i a excepció del passat, han suportat la mateixa pressió que nosaltres i han completat el circuit com nosaltres.

Ara la cosa és distinta i si fa dos anys era prou en mostrar una certa decisió per a eixir sense problemes del tràngol, ara els violents d’extrema dreta que res tenen a vore ab el valencianisme en cap de les seues variants, fan necessària la presència d’eixes mateixes forces d’ocupació a què cridàvem “fora” i nosaltres ens donem per satisfets si arribem a la mitat del recorregut sense cap baixa, mentres alguns s’alegren de que tastem els seus records de guerra oberta pensant que aixina comprovarem en les nostres carns que res ha canviat des de la transició.

No, dissabte passat no vam posar una pica a Flandes, ni s’ha parat el temps en el 77. Dissabte passat vam comprovar com la involució s’ha apoderat d’un espai que és de tots els valencians i com serà de difícil recuperar-lo si en compte de posar el nostre interés en això, ens dediquem a discriminar-nos entre nosaltres mateixos.

En 1995 quan vaig portar per primera volta al meu fill a la processó cívica, jo no era un “blaver fatxa” encara que alguns m'ho digueren, ni ara sóc un “renegat fill de puta” per molt que ho bramara un grup d’exaltats l’altre dia.

ESQUIZOFRÈNIA VALENCIANA

2010-10-04T17:59:00.001+02:00

Intentar explicar el 9 d’octubre a un foraster ens porta a la conclusió que el nostre dia nacional pareix haver sigut dissenyat per Groucho Marx. Proveu si no a contar-li que el poble i les autoritats celebren al matí una processó cívica en què es ret homenatge a la bandera oficial, mentres que a la vesprada diverses associacions i partits polítics convoquen una manifestació en què s’enarbora una altra bandera ben distinta.

Intentar introduir a més els conceptes de pertinença, les controvèrsies sobre l’espanyolitat, la catalanitat o la simple valencianitat del nostre poble i les relacions ideològiques d’estos paradigmes ab les distintes denominacions, (Comunitat, País, Regne) o les variants cromàtiques de la nostra ensenya, és ja un exercici pedagògic que pot acabar ab la paciència de qualsevol interlocutor.

Si no fóra prou ab esta estranya dualitat entre el matí i la vesprada, proveu a explicar-li a eixe hipotètic visitant lo que ocorre durant el trasllat de la Senyera. Descriviu-li com en els intestins de la processó, entre les persones normals que acudixen a celebrar el naixement d’un poble, el seu, associacions i partits que repudien la simple existència de les autonomies, que defenen una Espanya unitària i que enyoren temps passats, invadixen l’espai públic desfilant com si d’un exercit es tractara i exhibint símbols i banderes que res tenen a vore ab l’acte que s’està celebrant.

Tracteu de trobar una raó lògica per a què estos grups consideren coherent ab la seua ideologia retre homenatge a una bandera que certifica que, molt abans de que existira Espanya, els valencians ja teníem la nostra pròpia nació, les nostres lleis i els nostres símbols. Tracteu d’esbrinar perquè els mateixos que lluïxen camisetes ab frases com “orgulloso de ser español” i es mostren obertament contraris a la immigració, manifesten tanta devoció per Jaume I, un rei que no era espanyol i que a més va permetre als musulmans romandre en les terres per ell conquistades, conservant els seus costums i religió.

Per a rematar esta bogeria, conteu-li al foraster que les autoritats no s’alliberen d’esta esquizofrènia i que cada volta que sona l’himne valencià a continuació ho fa el d’Espanya com si haguérem de demanar perdó, o que les forces de l’orde en compte d’aïllar als violents es dediquen a assetjar a les víctimes i apartar-les de l’acte legitimant l’acció dels que es dediquen a perseguir als que no pensen com ells.

Intenteu trobar un altre lloc en el món civilitzat on ocórrega loque ací ocorre cada 9 d’octubre i descobrireu lo difícil, lo extremadament difícil que resulta ser valencià, l’extremada divisió a què ens veiem sotmesos i com resulta de fàcil manejar-nos.

EL COST DEL SILENCI

2010-09-30T20:04:00.000+02:00

Corre pels mentiders polítics una llegenda urbana que conta que, en l’última etapa de Zaplana al capdavant de la Generalitat, la classe empresarial valenciana va arribar a estar farta de la prepotència del Molt Honorable, de tal manera que a punt va estar de propiciar una convergència valencianista que poguera arrabassar-li la majoria absoluta i tornar-lo al solc.

Ab l’arribada de Camps a la presidència del Consell les aigües van paréixer tornar al lloc i la necessitat d’una força política autòctona va desaparéixer de l’agenda. Durant anys s’ha vist com les organitzacions empresarials de qualsevol tipus han donat el seu suport al govern popular, unes voltes de manera activa i altres, les més, simplement guardant silenci, un silenci que s’ha trencat estes últimes setmanes.

L’agudesa ab què la crisi està afectant el nostre territori ha fet botar els ressorts de control i lo que fins ara pareixia una plaent calma, ha donat pas a les manifestacions públiques de malestar generalitzat entre els empresaris, forçant a Camps a reunir-se d’urgència ab els qui, segons pareix, estan començant a perdre la paciència com ho feren anys arrere ab el seu antecessor.

Camps va buscar obtindre ab esta reunió una foto ab què calmar a l’opinió pública. El “fora corbates” va ser l’equivalent als peus sobre la taula d’Aznar en el ranxo de Bush, “tranquil tot el món que açò està controlat” però els empresaris continuen inquiets a pesar d’haver col·laborat a esta escenificació.

La pregunta és ¿són conscients del cost del seu silenci? i no em referisc al cost immediat i quantificable per als seus negocis, em referisc al cost social que suposa per als valencians este silenci.

Durant l’etapa Camps (i no sols degut a la crisi), hem perdut poder adquisitiu, ha empitjorat la cultura i la sanitat, ens hem quedat sense importants infraestructures necessàries per al desenrotllament econòmic, s’ha desmantellat gran part de la indústria i tot, mentres es malgastava a mans plenes i presumptes delinqüents omplien les seues butxaques ab els nostres diners.

Els empresaris valencians no són aliens a estos problemes, també a ells els afecten, tal volta més de lo que estan disposats a reconéixer. Ab el seu silenci no sols estan afavorint la perpetuació d’un model nefast per al seu propi futur, també estan faltant a la seua responsabilitat social.

Hora és ja de que exercisquen el seu paper, que mitjans tenen per a fer-ho.

Publicat per Levante-emv el 28/9/10

ENS VOLEN FURTAR EL VALENCIANISME

2010-09-21T07:03:00.001+02:00

Hi ha qui defen una idea assassinant-la.

Com si s’haguera escoltat la dolça veu de Rita des del balcó de l’ajuntament del cap i casal a crit pelat “senyor pirotècnic pot començar la mascletà”, aixina han reaccionat els líders d’UV i CVa davant de la instrumentació del PP autonòmic (que no autònom), de la defensa dels símbols patris a compte de l’amenaça catalana, ara que s’acosten les eleccions.

Temps els ha faltat per a esclatar com a magranes al crit de “ens volen furtar el valencianisme”, reclamant la propietat en exclusiva d’esta defensa, acusant de plagi als populars, exigint anàlisi de sang per a vore qui té més blau en les venes i tot en perfecte castellà, en un exercici de coherència inconscient ab la seua més intima ideologia.

Ens volen furtar el valencianisme, és el crit desesperat que posa de manifest la inconsistència dels que s’han quedat sense missatge i intenten atrinxerar-se canviant l’enemic a abatre. Els que fins ara bramaven quan la paella apareixia entre les mostres de gastronomia catalana i callaven davant de la cada dia més estesa denominació de paella espanyola, ara resen per a què, de tant en tant algun grup de catalans (a poder ser ERC que vist molt) pretenga apoderar-se d’un litre d’orxata, sabedors de que només quan apareix alguna notícia d’este estil se’ls permet recuperar algun tros d’eixe protagonisme que no aconseguixen de cap altra manera.

No és estrany per tant que, davant de la dificultat de tornar a llegir els seus noms en un periòdic, es mostren més preocupats en qui rendibilitza l’afront que en l’afront mateixa. Lo important ja no és lo que diga una web sobre la catalanitat dels nostres espais naturals, lo realment important és que el PP no es quede ab els seus trossets d’efímera glòria. ¡Quina estupidesa!

¿Ens volen robar el valencianisme? No, no estem parlant de valencianisme, almenys no d’un projecte de desenrotllament de tot un poble ab un prisma nacional. Este valencianisme del què alguns pretenen atribuir-se la pàtria potestat, no és una altra cosa que la natural defensa de lo propi que, tots els valencians sense distinció ideològica senten, una necessitat primària totalment transversal basada en l’autoconsciència col·lectiva.

Si no es té una altra cosa més que afegir al capítol ideològic d’un partit, el partit està mort, encara que camine com un zombi d’elecció en elecció. Ja es pot cridar als quatre vents que el valencianisme es va fer carn en UV o que ab CVa ha arribat l’últim profeta, al final qui tinga major capacitat per a explotar este sentiment s'emportarà el gat a l’aigua i ab ell els vots. Ara com ara este partit és el PP, però d’ací a uns anys, quant desperte del seu llarga letargia, que ho farà, ho serà el PSOE.

Sense projecte propi, sense una visió geoestratègica, sense una oferta seriosa i convincent; ni l’exhibició de símbols, ni l’esgarrar-se les vestidures davant de les ofenses servixen per a una altra cosa que per a deixar clar que s’està al marge, i si a més la protesta es fa en castellà, es fa el ridícul més espantós.

INTEGRACIÓ

2010-09-02T18:16:00.000+02:00

Fins on arriba la meua memòria, el recorde treballant en la nostra fàbrica. Pell morena, cabell fosc i espés bigot.

Antonio va emigrar ab la seua família des d’un poblet d’Andalusia quan encara era un xiquet. A penes va poder anar a escola (fet que justifica la seua peculiar ortografia) i a pesar que pràcticament es va criar a Benifaió, del seu coll sempre ha penjat un cadena ab l’escut del Betis i del retrovisor del seu cotxe una medalla de la Macarena, senyals inequívocs de compromís ab les seues pròpies arrels.

Que jo sàpia mai s’ha vestit de faller, no plora davant de la Geperudeta, ni vibra d’emoció ab el Valéncia CF i a pesar d’açò em consta que va fer l’esforç més gran de que va ser capaç per a integrar-se en la societat que li va acollir a ell i a la seua família. Podria haver triat, com ho van fer molts altres, relacionar-se només ab els del seu mateix origen (a Benifaió hi ha andalusos per a parar un tren) i desenrotllar una vida exclusivament en castellà, però no ho va fer aixina, va aprendre valencià i en valencià s’ha expressat sempre, un exemple que han seguit els seus fills.

El cas d’Antonio no és una excepció, conec a molts altres que van vindre a Valéncia a la cerca d’un millor futur i van saber donar les gràcies a la seua terra d’acollida en la seua pròpia llengua, sense que ningú els obligara ni subvencionara i sense conselleries ni regiduríes que s’ocuparen d’això.

Cada volta que escolte parlar d’integració i dels esforços que hem de fer nosaltres per a què es senten acollits els “nous valencians” (la paraula immigrant és, segons pareix, políticament incorrecta encara que definisca clarament el concepte) em recorde d’Antonio perquè observant-lo vaig aprendre que la integració no depén més que de la recíproca voluntat.

Ciutadans del món hi haurà que, negant la pàtria pròpia, sense himnes ni banderes i sense reconéixer més cultura que la universal; defenguen que la integració consistix a protegir les pàtries, els himnes, les banderes, les cultures i inclús les religions dels arribats. Este és el corrent dominant en estos temps. Integració és igual a adaptació, la nostra i no hauria de ser aixina.

Els nostres costums no són prescindibles, ni ho és la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra manera de vore el món; són valors a conservar i no destorbs ni elements d’exclusió. La nostra voluntat d’integració està basada en un element clau d’eixa cultura que compartim ab molts altres pobles, la igualtat.

Igualtat d’oportunitats, de drets, d’obligacions, igualtat davant de la llei. Res més gran pot fer un ser humà per un altre que tractar-lo com igual, independentment del seu sexe, raça o religió i per a fer-ho no cal que ens neguem a nosaltres mateixos.

Oferim igualtat, una igualtat obligatòria i recíproca, fem-ho sobre la base de les regles de joc d’una societat moderna i avançada, la nostra, una societat que té les seues arrels que vol compartir i enriquir, però no sacrificar. A canvi potser obtindrem el premi de poder continuar dient bon dia encara que el nostre interlocutor siga romanés, alemany o xilé, a canvi potser se’ns permeta no sentir-nos estrangers en la nostra pròpia terra.

SOLLANA

2010-08-23T18:00:00.000+02:00

Ajuntament de Sollana

Sovint em pregunte si els polítics tenim clar a que ens dediquem, i quant més em fixe en la forma d’actuar d’aquells que tenen algun tipus de responsabilitat, més convençut estic que no és aixina.

A la meua manera de vore-ho, la raó principal de tota activitat política hauria de ser la de proporcionar als ciutadans les majors quotes de benestar possibles, un concepte este que, més enllà de tamisos ideològics, es traduïx en facilitar els mitjans per a un desenrotllament òptim a cada un d’ells en igualtat d’oportunitats, però açò sol quedar en segon pla suplantat pel pervers joc de poder entre partits.

Per a argumentar este raonament deixaré per un moment els “grans assumptes” per a descendir al terreny en què més evident hauria de ser açò, el de l’administració local, la més pròxima a l’administrat i la que de manera més directa es percep l’actuació dels polítics, estiguen estos en el govern o en l’oposició i prendré com a exemple al meu propi poble, el que dóna títol a este article i ho faré ab un cas pràctic.

Poc abans de que els fòrums (els d’internet i els de tota la vida) entraren en ebullició a causa dels desencontres entre alcaldessa i festers, la recepció del rebut corresponent a la nova taxa de tractament de residus emés per la Diputació, havia incrementat ostensiblement la temperatura ambient a Sollana, sobretot arran de conéixer-se que la quantitat carregada per vivenda arribava a ser el doble de la què es cobra en altres pobles de la contornada pel mateix concepte.

El fet és que, de la nit al dia, les ciutadanes i els ciutadans de 52 municipis englobats en el Consorci Ribera-Valldigna s’han trobat ab que a més de pagar per la retirada del fem, ho hauran de fer pel seu tractament i reciclatge en la planta de Guadassuar, i que la quantitat a abonar per vivenda s’ha establit segons un criteri desconegut per als usuaris, encara que certs “rumors” apunten que la població que menys recicla més paga.

Comunicar de l'Ajuntament

¿Quines han sigut les reaccions davant d’este fet? L’equip de govern ab la seua alcaldessa al front s’ha limitat a emetre una comunicació en forma de fotocòpies en A3 col•locades en llocs de gran afluència de públic, en el que fonamentalment s’informa als ciutadans que l’ajuntament està exempt de tota responsabilitat (cosa que segons pareix constituïx la màxima preocupació d’un polític, no tindre la culpa quan passa alguna cosa roïna). L’oposició per la seua banda roman callada confiant en que la falta d’informació acabe per beneficiar-los, sabedors que en els pobles sol ser l’alcalde qui es porta les medalles però també qui rep els pals quan les coses paren mal. En abdós casos, govern i oposició s’han limitat a utilitzar per acció o per omissió el “problema” en el seu propi benefici i no han aportat ni la més mínima solució.

Com a conseqüència de la falta d’informació (no trobarem res respecte d’això en la web de l’Ajuntament) els ciutadans han començat a traure les seues pròpies conclusions que no es referixen únicament al sentit del seu vot per a les pròximes eleccions, sinó al seu comportament immediat pel que fa al fem. La frase més sentida estos dies ha sigut “si paguem per a reciclar, no té sentit que separe el fem i el deposite en els contenidors especials” i arribem ab açò al moll de l’os. L’absència d’implicació dels polítics en el problema de fons provoca que l’efecte aconseguit siga exactament el contrari del buscat.

¿Quina haguera sigut al meu parer la manera correcta d’enfocar este tema? ¿Que és lo que distingix una bona praxi política del procediment habitual? Tres elements clau: informació, implicació i solució.

Estant com estem en l’era de la comunicació, és imperdonable que les administracions no utilitzen tots els mitjans al seu abast per a mantindre informats els ciutadans sobre aquells assumptes que els afecten directament, uns mitjans que paradoxalment si són utilitzats, per exemple, per a anunciar les festes.

L’eliminació dels residus sòlids urbans constituïx des de fa més de dos dècades un problema creixent i la seua solució té un cost elevat, un cost que només pot minimitzar-se per mitjà de la separació en origen i la seua posterior valoració. Conscienciar la població i informar adequadament és tasca de tots els partits, tant des del govern com des de l’oposició i no fer-ho és una irresponsabilitat difícilment justificable, com injustificable és que s’intente utilitzar el problema com a arma electoral.

Quant a la implicació, esta exigix un canvi radical de paradigma. És precís que els polítics entenguen que una volta obtinguda l’acta de regidor, deixen de representar exclusivament al seu partit i es convertixen en valedors de tot el seu poble. Per tant, si per a defendre els interessos dels seus veïns han d’enfrontar-se ab altres institucions governades pel seu mateix partit, o inclús ab la direcció d’este, han de fer-ho, han d’anteposar el bé general a la disciplina interna.

En l’exemple que ens ocupa, la defensa dels interessos de la població es traduïx a aconseguir el millor servici ab el menor cost directe possible, i tenint en compte que l’administració encarregada de la recaptació i gestió de la taxa invertix considerables quantitats de diners en altres activitats tan prescindibles com el finançament de la col•locació de gespa artificial per als camps de futbol o la celebració de concursos de Djs, lo desitjable haguera sigut que els representants de cada un dels 52 municipis implicats s’hagueren unit per a que la pròpia Diputació assumira una major part dels costos, atenint-se a la utilitat pública i a l’interés comunitari del servici.

La solució per la seua banda, necessita de la correcta identificació del problema i el problema és que necessitem que disminuïsca dràsticament la quantitat de fem que es deposita sense classificar alhora que s’incrementa la utilització dels contenidors de reciclatge i açò no s’aconseguix castigant de manera generalitzada als habitants d’un municipi incrementant l’import de la taxa, s’aconseguix facilitant-los el treball. Si per a reciclar, a més de tindre a casa diversos poals, els obliguem a recórrer el doble o el triple de distància per a depositar el fem que si el depositen sense classificar, si la proporció entre els contenidors generals i els de reciclatge continua sent aclaparadorament favorable als primers o si els contenidors de reciclatge no es buiden periòdicament, mai aconseguirem solucionar el problema.

Implicar-se proactivament en la solució ens portaria a invertir la tendència, a fer més fàcil la classificació del fem incrementant el nombre de contenidors especials i reduint els generals, invertint per a què estos no es convertisquen en elements antiestètics en els nostres carrers per mitjà del seu soterrament i evitant l’acumulació ab una adequada rotació de buidatge.

Açò és fer política local i lo demés, el joc d’interessos i d’equilibris de poder entre partits, no són més que focs artificials que s’observen ab estupor des d’una societat que cada volta més, es troba allunyada dels polítics.

RÈQUIEM PER LES CAIXES

2010-08-13T17:35:00.001+02:00

Dèbils, excessivament carregades de risc i polititzades. Aixina s’han descrit les Caixes d’Estalvis durant mesos, convertint les seues virtuts en defectes a ulls de l’opinió pública, buscant la desafecció dels ciutadans que permetera donar-los la “puntilla” sense massa escama, i pareix que ho han aconseguit.

Primer ens van convéncer de la necessitat de concentrar-les per a aconseguir grups potents, i en poc més d’un any s’han reduït de quaranta-cinc a díhuit. Després que les millors fusions eren aquelles en què s’unien entitats de distintes autonomies, i els valencians hem perdut de colp els centres de decisió de la tercera i la quarta. Finalment ab la LORCA s’obri la porta per a desterrar definitivament les caixes del panorama financer convertint-les en simples bancs.

Sempre he tingut preferència per les caixes. Saber que l’entitat ab la què u treballa té menys fam de beneficis que els bancs, proporciona una certa tranquil·litat d’esperit. Precisament esta “visió empresarial” ha beneficiat el desenrotllament industrial i social, aferrada al terreny y a la seua societat més pròxima. Just lo que ara es mostra com a debilitats han sigut sempre les seues majors fortaleses.

¿Que les Caixes d’Estalvi assumixen majors riscos i açò els fa patir en major grau la crisi? És cert, ¿com no ha de ser aixina si moltes d’elles tenen el seu origen en els “Montes de Piedad”? Des del segle XV en la seua mateixa essència està la protecció als més desfavorits davant de la usura i el foment de l’estalvi de les classes treballadores.

Sí, la grandària mitjana de les caixes és més xicoteta que la dels bancs però ¿és açò un defecte o una virtut? Les caixes són un potent dinamitzador econòmic focalitzat en un territori concret i la seua expansió, si no té en compte una certa coherència territorial, no fa més que diluir el seu objecte, dispersar la seua acció. La grandària ha de ser conseqüent ab les necessitats socials, ab l’objecte fundacional i per tant es relativitza la seua importància.

¿I que dir de la politització esgrimida pel govern de Zapatero, si esta és conseqüència de la perversió del sistema per part dels grans partits? No és un inconvenient que els polítics formen part dels òrgans de direcció de les caixes, lo que és del tot immoral és que ho facen en representació dels partits i no de la societat, però açò no és un defecte exclusiu de les Caixes. La dinàmica imposada per PP i PSOE d’intentar acaparar el poder allí on es trobe està contaminant tots els àmbits, inclòs el judicial.

Durant anys les Caixes d’Estalvi han sigut la pedra en la sabata dels grans bancs, competidors considerats intrusos pels qui veien com se’ls escapava un tros del pastís i ara, a cavall de la crisi i ab la inestimable col·laboració del Governador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez que ha exercit de profeta del juí final a les caixes, el neoliberalisme pot per fi pegar l’últim mos.

(Este article va ser remés a Levante-emv el dia 1 d’agost, sense que segons pareix haja interessat la seua publicació a este periòdic)

LA DESPEDIDA D'IÑAKI

2010-07-25T08:17:00.000+02:00

Em confesse admirador de Gabilondo. Sempre m’han agradat les seues anàlisis polítiques i la claredat ab què expressa les seues idees. No sempre compartisc la seua visió, és cert, però conte ab l’avantatge de tindre clara la seua adscripció ideològica i per tant, de comprendre el tamís a què sotmet el seu criteri. Ab altres comunicadors no sempre és possible açò.

Fa uns dies i gràcies a alguns faceamics socialistes que s’han preocupat de difondre el vídeo per esta xarxa social, vaig poder vore l’editorial de fi de temporada del programa que conduïx Iñaki en CNN+. Una editorial que a més, s’encarregaven d’elogiar profusament ab frases com “ja era hora que algú ho diguera clar” o ab alabances a la grandària dels genitals del periodista.

He de dir que a pesar de l’afecte que li professe, em vaig sentir profundament defraudat pel discurs de Gabilondo. En essència el missatge no diferix massa de lo que ha dit no fa ni un mes el líder de l’oposició, durant la compareixença de Zapatero davant del ple del Congrés per a repassar els principals èxits dels seus sis mesos al capdavant de la presidència de torn de la UE.

Rajoy va lamentar que Espanya acabara el seu mandat europeu ab l’economia intervinguda i en situació de protectorat, la qual cosa va provocar tota una sèrie de reaccions institucionals i periodístiques infestades de desqualificacions i intents de ridiculitzar la postura dels populars i no obstant això ara, quan és un de “els bons” qui arriba molt més lluny que l’oposició en la seua anàlisi de la situació econòmica i política, els mateixos que van ahucar al primer, adulen sense mida al segon.

Per a Gabilondo està clar que Rajoy es va quedar curt. A més de donar-li la raó pel que fa a la intervenció de l’economia, s’atrevix a dir que som súbdits dels mercats, que vivim en un règim de dictadura en què se’ns permet exercir la nostra llibertat dins d’un estret marge en què la social democràcia queda prohibida de facto. Paraules grosses dites ab massa lleugeresa.

He dit que en essència els dos discursos són coincidents, però açò no és del tot cert. Abdós presenten un panorama semblant, sí, els dos posen l’èmfasi en el pes que els agents externs tenen sobre les decisions que pren el govern de l’Estat, però són diametralment oposats pel que fa a la intencionalitat. Per a Rajoy, la debilitat de Zapatero li posa a mercé dels mercats, mentres que per al periodista es tracta d’una confabulació mundial d’uns ens estranys i difusos “els mercats” que no deixen més opcions al President que l’aplicació de solucions neoliberals als problemes d’Espanya. En definitiva per a un els socialistes són culpables de tot i per a l’altre no són més que simples víctimes. Cap dels dos té raó.

És cert que les últimes decisions preses pel Govern en matèria econòmica han vingut forçades, però no com afirma Gabilondo per uns perversos mercats, sinó per la Unió Europea, que no intervé la nostra política com diu Rajoy, perquè Espanya és Unió Europea i no un tercer sotmés a protectorat. És cert que estes decisions són més pròpies del neoliberalisme que de la social democràcia, però intentar justificar Zapatero ab l’excusa que no poden prendre’s altres mides que estes, perquè vivim en un règim de dictadura en què hi ha un model obligatori de governació, és simplement pervers.

Zapatero ha perdut una ocasió d’or per a demostrar que hi ha més solucions que les que s’ha vist obligat a prendre, ha desperdiciat l’oportunitat d’oferir un model progressista de recuperació i si no ho ha fet no ha sigut per trobar-se presoner de la fatalitat, sinó perquè durant tres llargs anys s’ha negat a reconéixer l’impacte de la crisi i per consegüent no ha pres en cada moment les decisions que havia d’haver pres. Ha permés que la situació empitjorara dia a dia, esperant que en algun moment un miracle l'alliberara de la maledicció i per això hem arribat al punt en què ens trobem.

No cal fer una crida a la revolució com fa Gabilondo, no hi ha un enemic implacable a què combatre en una nova i inventada lluita de classes, la dictadura dels mercats a què fa referència només és excusa per a ineptes i l’intent d’encoratjar la por per a justificar que Zapatero estiga fent exactament lo contrari de lo que va dir que faria és simplement irresponsable.

La crua realitat és que hi ha una resposta progressista a la situació, però esta resposta no la té Zapatero.

DE BARRERES ELECTORALS

2010-07-15T07:59:00.000+02:00

No tardaran molt a aparéixer les primeres protestes, les primeres opinions, les primeres campanyes. A menys d’un any de les eleccions autonòmiques, és només qüestió de temps que isca la qüestió de la barrera del 5% a lluir, possiblement a mida que la premsa vaja publicant enquestes que situen en la corda fluixa a algun dels aspirants a revalidar representació parlamentària.

La llei electoral valenciana és especialment exigent a l’hora de permetre l’entrada dels partits a les Corts. Les seues portes romanen tancades per als que no són capaços d’obtindre el suport de al menys un 5% dels votants, prou més de lo que es necessita per a accedir a altres parlaments, prou més de lo raonable. Un percentatge dissenyat a mida per a fomentar el bipartidisme i que no obstant això, no és l’única barrera per a aconseguir representativitat, simplement és l’última i la més autòctona.

No és que vullga restar-li importància. La té i molta. Només fa falta un simple exemple per a adonar-se de com ha influït en la història recent dels partits valencians. Simplement rebaixant un punt en l’exigència deixant-la en un 4% (en altres autonomies és del 3) en 1999 no sols no haguera eixit UV de les Corts, sinó que a més, el Bloc hauria obtingut representació. Si deixàrem volar un poc la nostra imaginació, si jugàrem a la política ficció ens adonaríem de quant haguera canviat el panorama polític dels últims onze anys.

Però com vinc dient, el 5% és el nostre particularisme, el llaç que adorna el gran paquet estratègic del bipartidisme imperfecte. La verdadera molla de la qüestió es troba tancada en el mateix sistema electoral, en el que es conculca el dret de la igualtat d’oportunitats i es prima exageradament als grans partits.

Prenguem per exemple el repartiment dels espais gratuïts de publicitat en les televisions i ràdios públiques. El temps es distribuïx en funció dels resultats obtinguts en les últimes eleccions del mateix rang, per lo que a més vots obtinguts ab anterioritat, més espai publicitari, a més espai publicitari, més possibilitats de comunicar ab el votant, a més possibilitats de comunicació, més vots que comptabilitzar en la següent campanya per a obtindre més espais gratuïts i aixína entrem en un bucle del què són desallotjats sense pietat els més dèbils en una actualització de la llei de la selva.

Es dóna la circumstància afegida de que són precisament els partits més afavorits per esta llei, els que menys necessiten dels seus favors. Estos ja compten ab pressupostos prou grossos com per a suportar enormes campanyes electorals que es prolonguen durant quatre anys, tenen garantida la presència en els mitjans precisament per trobar-se presents en les institucions i no necessiten de la gratuïtat oficial per a donar-se a conéixer perquè són la Coca-Cola competint ab la llimonada La Senyera. Ni el PP ni el PSOE necessiten de publireportatges gratuïts a càrrec dels contribuents, lo que necessiten és que ningú més puga entrar en el seu Olimp de classe privilegiada i per això, cada minut d’estos espais que consumixen es convertix en rendible en tant i quan és un minut que no pot ocupar cap aspirant a la seua glòria, un minut en què el votant és privat de conéixer alternatives, no siga cas que decidisca tastar sabors nous i els fota l’invent.

Una volta passades les eleccions, ab els resultats en la mà ¿qui creuríem que passa per caixa a retirar subvencions? No són els partits xicotets, ni els de mitja capa, no són els que han afrontat la campanya ab dificultats econòmiques i han hagut de suplir la falta de suport oficial ab esforç i imaginació. De nou són els grans i opulents membres de la Jet-Set de la política els que passen factura per vot obtingut, els que podran compensar les despeces del mailing.

¿Ens podem imaginar un sistema tributari en què els que més tenen contribuïren en menor grau que els més pobres? Este és exactament el barem utilitzat per la llei electoral, una norma que es mostra implacable fins en els xicotets detalls com en els espais que els ajuntaments posen a disposició dels partits per a apegar els cartells.

Però si hi ha un punt en què es posa de manifest la desigualtat en favor dels grans i s’establix una barrera d’entrada autenticament discriminatòria és en la possibilitat que tenen els partits d’imprimir i enviar per correu les paperetes de votació.

Qualsevol que, per devoció o obligació haja estat una jornada en un col•legi electoral, haurà pogut observar la gran quantitat de persones que acudixen a votar ab el sobre preparat de casa, persones que atés que els està permés fer-ho, preferixen triar la candidatura a què donaran el seu suport en la intimitat del seu llar.

Fer arribar les paperetes a cada casa de cada votant suposa un desembossament econòmic importantíssim, de manera que són pocs els partits que poden permetre’s este luxe. De fet podríem assegurar sense por d’equivocar-nos que únicament són dos els partits valencians que ho fan ab regularitat, gràcies a la qual cosa, per a un gran nombre d’electors les possibilitats de vot, per comoditat o per desconfiança es reduïxen a dos.

Des de l’inici de la democràcia s’ha posat tot l’interés a afavorir el sufragi actiu, s’han donat facilitats als votants, s’han fet campanyes institucionals animant a acudir a les urnes. Podem triar, és cert, però cada volta podem triar menys, la majoria de les voltes entre el roín i el pitjor i si a més de triar, volem ser triats, val més que ens armem de paciència i unes bones botes per a escalar els enormes murs que s’interposaran en el nostre camí.

I d’açò el Constitucional no diu res.

EL PROJECTE I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES

2010-07-06T20:40:00.000+02:00

Més enllà de lo que es percep a primera vista, més enllà dels escàndols, els trages i la insensibilitat cap als problemes reals dels valencians, el PPCV ve executant ab mà ferma un projecte transformador de la societat que manté mig ocult baix capes d’aparent improvisació i focs artificials.

Tindre una visió, un pla estratègic és imprescindible si es vol governar, lo contrari és, en el millor dels casos, aspirar a gestionar; però tindre una idea clara d’allò que es vol no és de cap manera garantia d’estar en el camí correcte. Hi ha projectes que ericen els pèls del bescoll i el que ens té reservat el PP als valencians és un d’ells.

Res d’allò que s’ha succeït fins a la data és fruit de la improvisació o del capritx, tot obeïx a un pla traçat sobre dos grans eixos econòmics: el turisme i la logística. El PPCV pretén convertir al nostre antic Regne en una espècie de paradís vacacional de tot a cent per a la classe mitjana peninsular i en immens geriàtric de sol perpetu i aire condicionat per a la tercera edat europea, alhora que assumix el rol de zona de servicis i port d’entrada per al gran Madrid verdader senyor feudal a qui devem homenatge.

Este és de manera molt resumida el pla que han dissenyat per a nosaltres i del que deriven totes les decisions que pren el Govern de la Generalitat en els últims anys. Tot projecte té les seues conseqüències i el seu grau d’eficàcia es mesura per la influència que exercix a l’hora de triar entre diverses alternatives.

Triar entre invertir més diners en educació o gastar-lo en grans esdeveniments es fa senzill per al Consell ab este sistema. Només ha de preguntar-se quin dels dos conceptes se cenyix a l’objectiu general i trobarà immediatament la solució. La indústria del turisme no precisa de molts titulats sinó mà d’obra barata, poc formada i en quantitat. Cambrers que servisquen el turista, jardiners que mantinguen espais agradables, obrers que construïsquen apartaments i hotels, coses aixina. Al contrari necessita promoció, la inversió de grans quantitats de diners per a fer-se visibles, per a atraure als consumidors. La decisió és clara i rotunda, la “pasta” troba acomodament immediatament fora de les aules, en els despatxos en què es compren i es venen grans esdeveniments a colp de talonari.

Decidir el model d’infraestructures més convenient entre l’eix Madrid-Valéncia o l’arc mediterrani té idèntica facilitat per als dirigents populars. El primer complix ab tots els requisits, facilita el flux de turistes a les nostres costes i el de mercaderies cap a la meseta, el segon s’interposa en el bon funcionament del pla mestre, oferix alternatives d’expansió fora dels límits dissenyats pels estrategs. El primer es recolzarà decididament i el segon es reivindicarà ab la boca xicoteta, ab desgana i per pur victimisme.

Pel mateix sistema es decidix per exemple reduir les línies d’educació en valencià, prescindir del requisit lingüístic en la funció pública o primar el castellà en Canal 9 i totes les TDT de concessió autonòmica. ¿Per a què fomentar la llengua pròpia si lo que pretenem és que el turista madrileny de calcetí i sandàlia es trobe com en plena Puerta de Alcalá? Esborrem de la nostra cultura tot lo que no siga folklore i de la nostra televisió pública tot particularisme que puga desorientar al visitant, omplim-la d’informació internacional, esport i pel•lícules en pur i cast castellà.

¿I el Cabanyal? ¿Que passa ab el Cabanyal? Si cal triar entre un barri típic habitat per treballadors que s’interposa entre l’urbs i el mar o àmplies avingudes que donen pas a zones residencials, hotels i apartaments junt a la platja ¿Quina serà la decisió que prenguen els populars? Sí, justament eixa, d’una forma o una altra, abans o després, el barri serà demolit, arrasat, esborrat de la faç de la terra. No encaixa en el model i per tant no pot existir.

Tindre un pla, una visió estratègica no és garantia d’èxit si no es té l’absolut control de tots els factors i en una terra com la nostra en què abunda la iniciativa i els emprenedors no tenen perquè seguir al peu de la lletra els designis del Consell, la deslocalització de les fonts de finançament no fa més que contribuir a mantindre la creativitat empresarial dins dels límits tolerables.

Sí, els populars tenen un disseny per al nostre futur, qualsevol pot comprovar la seua lògica i en ell no té cabuda ni el desenrotllament industrial (llevat que vinga de fora) ni l’agricultura, ni... els valencians.

PEL PUR PLAER

2010-06-29T06:41:00.000+02:00

Tornava divendres passat de l’última visita de la setmana; infructuós intent de cobrar a un client peresós en el pagament, atrinxerat en l’excusa de l’escassetat de fons a final de mes. A l’entrada del poble un xiquet jugava en el primer descampat a la dreta. Des que hi ha els descampats sempre hi ha hagut un xiquet jugant en ells en el moment que l'oratge i les vacacions ho permeten.

La velocitat moderada ab la que la prudència m’invita a transitar per un nucli urbà em va permetre captar un breu instant del seu joc, una simple foto. En plena era Play Station, en la que els jocs dels xiquets pareixen irremissiblement condemnats al consum d’electricitat, este posava tot el seu interés en fer rodar un vell pneumàtic de cotxe que emmarcava una pesada llosa de pedra.

Res pareixia haver de profit en aquell esforç comparable ab el del mateix Atles subjectant la volta celeste, no s’esperava l’aparició de cap rètol lluminós de “Prova superada. Passa al següent nivell”, no, al xiquet només pareixia moure-li la consecució d’un íntim objectiu autoimpost, la simple satisfacció d’aconseguir traslladar la càrrega del punt A al punt B, el pur plaer de complir un deure, per absurd que este poguera paréixer a ulls d’un estrany, sense esperar aplaudiments o glòria.

Un dia abans havia contemplat una imatge semblant en la poètica. En lloc del descampat, l’escenari havia sigut el Museu de la Ciutat de Valéncia i el lloc del xiquet el va ocupar de manera col•lectiva el Centre Internacional d’Investigació i Documentació Científica Òc Valéncia.

Assistia a la presentació del llibre de Joan Martinis, “València, tèrra d'Òc” de la col•lecció “Després de la Batalla”, un suggestiu estudi sobre les migracions occitanes al Regne de Valéncia al què va precedir l’escrit per Lluís Fornés “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”.

Els occitanistes són a Valéncia una rara avis, un xiquet jugant en un descampat podent estar enganxat a la PSP, una anomalia que trenca el flux espai-temporal establit. Qualsevol d’ells compta ab currículum suficient com per a militar ab honors en qualsevol de les tradicions i contradiccions enfrontades des de temps immemorial (o no tant). Podrien haver triat sumar-se al carro de la normalitat, de la veritat científica generalment acceptada, però no, van decidir seguir el seu propi camí sabedors de què difícilment colliran més que un grapat de detractors i algun aplaudiment perdut, mentres el món continuarà girant pel seu compte sense percebre’ls a penes.

No tinc la sort d’haver compartit ab ells got i ganivet. Ens coneixem sí, però no prou, tant com permet esta societat en xarxa en què tots sabem de tots sense a penes haver-nos vist un parell de voltes en viu i en directe, però este breu coneixement em permet endevinar en ells l’esperit d’eixe xiquet convertit en titan que complix la seua missió pel pur plaer de fer lo que creu correcte per absurd que puga paréixer a ulls d’un estrany, sense esperar aplaudiments o glòria i açò en els temps que corren té un gran valor.

¡QUE ES FOTA EL COCODRIL!

2010-06-21T07:37:00.001+02:00

Davall la gran roca de la sabana s’havien congregat tots els animals cridats pel rei de la selva. El lleó es va dirigir als seus súbdits en un to greu perquè greu era la situació.

Germans, la terrible sequera que ens assota està provocant la ràpida desaparició dels aliments i molt prompte no tindrem res que tirar-nos a la boca, aixina que he reunit al consell de savis i hem trobat una solució. Fins que es normalitze la situació no hi haurà més remei que menjar-nos els uns als altres, però com som animals civilitzats ho farem seguint un orde. El primer a sacrificar-se per la comunitat serà un animal de color verd que viu en l’aigua.

Això, això, ¡que es fota el cocodril!, es va sentir cridar la granota des de l’última fila.

Des que som conscients d’estar travessant una greu crisi, a cada anunci de possibles mesures que impliquen un sacrifici per a una part de la societat s’ha alçat alguna veu per a cridar “la crisi que la paguen...” completant la frase segons el moment ab: els banquers, els rics, els constructors, els polítics, els empresaris. En resum, nosaltres no som culpables de la crisi, que la paguen els culpables, o dit d’una altra forma ¡que es fota el cocodril! però realment ¿qui té la culpa de la crisi? ¿som totalment innocents? I encara que ho fórem ¿podem escapar a les seues conseqüències?

Els bancs són culpables de la crisi, no hi ha dubte. Han especulat ab actius tòxics, han donat crèdits sense a penes garanties, han concedit hipoteques als que sabien positivament que no podien fer front als pagaments en el moment que l’economia es constipara, però dos no poden si un no vol. Nosaltres compartim culpabilitat en este punt. Ningú ens ha posat una pistola en el pit per a oferir la nostra perpètua esclavitud monetària a la banca. Ningú ens ha obligat a endeutar-nos més enllà de les nostres possibilitats. Ens ho han posat fàcil, sí, ens han mostrat un món de meravelles a què podíem accedir a baix interés, també, però cada un és responsable dels seus actes. Podríem haver dit NO.

Els constructors i les immobiliàries són culpables de la crisi, per descomptat. Han sobredimensionat el mercat, han construït una bambolla especulativa de preus desorbitats aprofitant la facilitat per a l’obtenció de crèdit, però açò no haguera pogut dur-se a terme sense la nostra col•laboració. Hem trencat la llei fonamental de l’oferta i la demanda que marca que quan la primera és major que la segona els preus baixen i l’hem trencat pagant sense piular lo que ens han demanat, simplement perquè a l’acudir al banc ens concedien el préstec. Ens hem deixat portar per l’onada especulativa com a xiquets de bolquerets sense criteri i ens hem convertit en còmplices, hem comprat per 20 lo que ahir valia 10 convençuts de que demà podíem vendre-ho per 40, alguns inclús s’han deixat portar pel conte de la lletera i s’han posat a comprar i vendre vivendes com el que canvia “tazos” de pokémon en el pati de l'escola.

Els polítics tenen la seua part de culpa, i tant. A nivell local per eixemple, han afavorit l’especulació, s’han embarcat alegrement en els PAI, en les requalificacions i en l’economia de la rajola. Han gastat a mans plenes lo que ingressava el consistori durant l’època de bonança com si els ingressos extraordinaris s’hagueren convertit en ordinaris, fins que no ha quedat ciutat, poble, barri o aldea sense piscina coberta, sauna, poliesportiu, pavelló cobert, llar del jubilat i casa de la cultura, per més que no existisca un pla seriós d’utilització d’estes instal•lacions que justifique la seua existència (l’Àgora capitalina és el cas més espectacular però no l’únic) el manteniment de les quals ofega ara als ajuntaments. També ací hem sigut culpables tots perquè cap partit arriba a governar un ajuntament sense els vots dels seus veïns i hem premiat a qui més a malgastat, a qui ha fet les obres més faraòniques, a qui ha encebat amb gola nostra rivalitat ab el poble veí, a qui ha portat el millor cantant per a les festes, el que més ha gastat en focs d’artifici. Ab estos criteris d’elecció ¿que esperàvem?

La culpa de la crisi la tenen la banca, el capital, els polítics locals, els partits, El Govern de la Generalitat, el d’Espanya, els sindicats, els treballadors, la tenim tots, cada u en la seua mida, cada u la seua ració, però d’esta culpa no es lliura ningú i inclús n’hi ha que són capaços de pensar que quan el món s’afona al seu voltant, el seu col•lectiu pot eixir indemne com una illa de pau en mitat del caos. No, açò no funciona aixina i lo pitjor, lo verdaderament preocupant és que quan açò passe, que passarà, no haurem aprés res, perquè tots continuem pensant que no tenim culpa, que no hem fet res per a què hàgem acabat aixina. Continuem pensant ¡que es fota el cocodril!

LA LLEBRE I LA TORTUGA

2010-05-31T07:11:00.000+02:00

El pare de mon pare era un home auster en l’afecte fins a tal punt, que quan ens contava alguna història no ho feia per a entretindre’ns, sinó ab l’objecte de formar-nos. Per a ell tot havia de tindre algun propòsit que transcendira a la simple diversió.

D’aquell temps segurament m’ha quedat el regust literari per la paràbola i una visió tamisada de l’actualitat que sovint acaba per evocar algun dels contes del meu iaio, que per altra banda no eren diferents dels escoltats per qualsevol altre xiquet de la meua època.

Potser per això no he pogut evitar que em vinguera al cap la faula de la llebre i la tortuga després de mesos de notícies relacionades ab el futur de Camps combinades ab expectatives electorals en forma d’enquesta i repetitius plens de control al govern valencià.

De no ser per la forma en què s’assignen virtuts i defectes als animals implicats, a priori la dinàmica llebre de suau pelatge tenia totes les paperetes per a guanyar-se l’afecte del públic enfront de l’arrugada tortuga, però clar, la van pintar prepotent, gandula, sobrada i la tortuga va guanyar punts a la velocitat del rellam, es va convertir en ídol i exemple que s’ha de seguir. La tortuga guanya la partida perquè continua corrent quan la llebre, confiada en la seua segura victòria, deixa de fer-ho. La constància enfront de l’arrogància.

La política valenciana és en una certa forma una versió adulterada d’esta faula en què el paper de llebre és executat a la perfecció pel PP mentres que els partits de l’oposició intenten sense èxit interpretar el paper de la tortuga. Adulterada, sí, perquè ¿vos imagineu que la tortuga en compte d’aprofitar l’excés de confiança de la llebre per a córrer es parara al seu costat per a denunciar a tot el món que esta estava dormint? Això és exactament lo que fa l’oposició valenciana.

Els populars, segurs de la seua victòria es permeten el luxe d’actuar al seu capritx, fer i desfer com si res importara més que els seus propis desitjos, confonent lo propi ab lo col•lectiu. Res els deté i ni les acusacions de corrupció ni la pèssima gestió els fa perdre avantatge, gràcies fonamentalment a que l’oposició es dedica en exclusiva a fer públics els defectes del PP, sense preocupar-se de publicitar les pròpies virtuts. Enfront de l’arrogància no està la constància, més aïna un grapat de dits acusadors que no oferixen alternativa, només crítica.

La llebre corre sense competència acumulant simpaties, mentres les tortugues, seques, arrugades i lentes són percebudes com a animals antipàtics que continuen preguntant-se perquè sempre perden la carrera.

Alguns porten tants anys repetint este esquema que pareix que l’única manera de fer política és acusar l’adversari i esperar que caiga pel seu propi pes, però la veritat és que açò no funciona i encara que el cap de Camps acabe formant part del saló dels trofeus de caça major, l’oposició continuarà sent oposició.

Més enllà del Sénia, Convergència i Unió està a punt de recuperar la Generalitat de Catalunya fent exactament lo contrari, demostrant que són la millor opció de govern, no sols perquè el tripartit no ho faça bé, sinó perquè ells poden fer-ho millor. Però això ocorre al nord del Sénia, al sud tot seguix igual.

UNA VERITAT INCÒMODA

2010-05-20T07:11:00.000+02:00

Vivim en la creença que se’ns està permés triar els nostres líders. Cada quatre anys som convocats a les urnes per a designar ab el nostre vot les persones que dirigiran les institucions valencianes, persones que se’ns presenten ab cara i ulls, que ens exposen els seus programes, que se’ns venen de la millor manera possible; però tot açò és fals, almenys en el cas de la Generalitat Valenciana.

Votem sí, i en aparença la persona que aconseguix més suports accedix a la presidència i forma govern, però qui porta els ramals del nostre destí es troba a més de 300 quilòmetres del Palau de la Generalitat i la seua designació no depén de la voluntat de les valencianes i dels valencians.

Esta és la veritat incòmoda, l’efecte col•lateral que ha tingut el cas Gürtel en la nostra terra, la constatació que com molts intuïem des de fa temps, el nostre President pot ser Camps, però qui mana sobre les institucions valencianes és Rajoy i sense el seu permís res pot fer-se o desfer-se.

Els primers símptomes descaradament evidents es van poder apreciar quan la figura de Ricardo Costa va quedar en dubte. Camps va intentar per tots els mitjans salvar el cap del seu secretari general, ho va intentar ab ganes, però sense èxit. De res van servir les poses de pretesa autonomia, ni les velades amenaces apel•lant als necessaris vots que el PPCV poguera aportar a una hipotètica victòria dels populars en el 2012. Al final Rajoy va amollar a María Dolores de Cospedal i Ricardito li va durar un sospir. En no res va ser desposseït de barcos i honra a manera de públic escarment sense que el pobre sàpia encara perquè a ell sí i als altres no.

El primer senyal no era preocupant. Al cap i a la fi no deixen de ser problemes interns de partit sobre els quals la ciutadania, els votants (excepte si de cas els votants del PP) tenim res a dir, però la debilitat mostrada per Camps davant de l’aparell del carrer Gènova, eixa debilitat, ha acabat per convertir-se en la debilitat de tot un poble, el nostre.

Ve el Tribunal Suprem i ordena reobrir el cas dels trages. Entre somriures forçats i mostres de suport repetides fins a l’extenuació, el Molt Honorable President comença a greixar la maquinària per a, arribat el cas, avançar les eleccions autonòmiques. La idea se li passa pel cap i en algun moment se li escapa dels llavis. Durant els primers dies sura en l’ambient com una certesa i de sobte, tot canvia.

Després d’uns quants mesos d’absència, Camps va acudir a la seu nacional del PP. Tres dies donant passos en una direcció i a l’eixida de la reunió res de res “mon pare no em deixa”.

Mira per on una reivindicació històrica que finalment va ser un dels pocs èxits de la raquítica reforma del nostre Estatut; la potestat del President de la Generalitat per a convocar eleccions anticipades, ha quedat totalment inutilitzada perquè este està obligat a demanar permís al seu superior jeràrquic dins del partit i açò, açò si que ens afecta a tots els valencians, perquè la decisió no depén de lo que convinga o no al nostre poble, sinó de lo que li convé a Rajoy.

I hi ha dos raons fonamentals que fan aconsellable l’avanç de les eleccions, dos raons que res tenen a vore ab la situació processal del nostre President, ni ab l’estratègia política del PP per a governar Espanya.

Des que es va destapar el cas Gürtel, estem sotmesos a una campanya electoral permanent. Ab la crisi tancant les seues mandíbules sobre els ciutadans, ab més de mig milió de desocupats, res pareix existir per als polítics excepte els punyeters trages, el “bigotes” i els jutjats. És necessari concloure ab el sainet, passar per les urnes i començar a governar. Esta seria la raó principal per a avançar les eleccions, però hi ha una altra de més transcendència.

Igual que el matrimoni arriba a la seua plena validesa al ser consumat, la facultat de dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions que el nou Estatut conferix al President de la Generalitat no serà plena fins que es faça ús d’ella. El nostre Estatut necessita fer ús de matrimoni.

Però que més donarà lo que convinga o no al nostre poble si al final depenem d’un senyor que viu a centenars de quilòmetres d’ací i al què no ens és donat triar. És incòmode sí, però és veritat.

¿SOM UN POBLE SENSE SANG?

2010-05-12T07:23:00.000+02:00

Diàriament escolte els meus clients queixar-se de la crisi, lamentar-se de la situació per la qual travessen els seus negocis, malparlar dels polítics. Hi ha dies en què després de la tercera o quarta visita , costa véncer l’impuls de tornar a casa rendit a l’onada de desanim i pessimisme que ni tan sols la costosa campanya Estoloarreglamosentretodos.org ha aconseguit parar.

Les lamentacions i les queixes s’han convertit en frases rutinàries en les conversacions, com un “bon dia” o un “com estàs” que traspassen la frontera dels llavis quasi de manera automàtica i sense conseqüències. Ni un simple gest de vaga general, ni el més lleu indici de revolució social a pesar que la situació s’agreuja mes a mes, inclús a pesar que quasi un de cada quatre valencians es troba desocupat i 17.000 autònoms s’han donat de baixa en l’últim any. ¿És que potser som un poble sense sang?

No, no és que pretenga encoratjar una revolució, ni convide a prendre el carrer com han fet els grecs estos últim dies, però em comença a incomodar el panorama de calma tensa que es respira sense que sindicats, autònoms i xicotets empresaris fem una altra cosa que lamentar la nostra sort com si esta depenguera dels capritxosos déus de l’Olimp. Ni es contempla l'expectativa de canvi en les eleccions de l’any que ve aguaita per cap part.

Vivim una època en què política i realitat patixen un profund divorci que ha sigut assumit com inevitable per la ciutadania i eixa inevitabilitat s’ha transformat en apatia. Els votants no esperen dels seus representants que s’ocupen dels seus problemes i estos simplement no ho fan. Els partits han assumit la màxima fallera que consistix a iniciar una nova falla quan les cendres de l’anterior romanen encara calentes i l’han transformat en una permanent campanya electoral que comença quan finalitza el recompte de vots de l’anterior.

Mentres la desocupació valenciana s’incrementa per damunt de la mitjana espanyola i la crisi afecta especialment una economia debilitada per anys de mala planificació del Govern de la Generalitat, les Corts s’han convertit en un realiti en el que l’oposició no parla més que del cas Gürtel i el Govern es dedica a fer d’oposició a ZP. Els uns i els altres es comporten com si res estiguera succeint al seu voltant.

No, el nostre no és un poble sense sang, és un poble sense polítics. Ens han acostumat a seguir les nostres vides a pesar d’ells, acudint cada quatre anys a votar sense fe i per simple rutina. Ens han acostumat a perdre la força per la boca, a queixar-nos en la taverna i en el mercat un dia després d’un altre, per a acte seguit votar sense esperança. La desesperança beneficia els polítics ineptes.

Economia i desocupació haurien d’estar presents tots els dies de l’any en les Corts, en els despatxos de govern i oposició, en la ment de tots i cada un dels diputats. No ho està i no sé com les seues senyories poden conciliar la son sabent que molt més de mig milió de valencianes i valencians no troben ocupació mentres ells es dediquen als jocs florals. Jo no podria fer-ho.

MALEÏT COMPLEX

2010-04-21T19:34:00.000+02:00

Hui vaig a enfangar-me en un d’eixos temes que pensava que no tocaria mai, un d’eixos que de segur em farà perdre algun “amic” de Face, però al final de la correguda tan roín és estar sempre parlant de lo mateix que no fer-ho mai, convertint la prudència i les ganes d’avançar obviant els temes espinosos, en connivència per omissió.

Llig en el portal valencianisme.com la notícia de la presentació a Valéncia del Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles ab una conferència en l’Aula Magna de la UV davall el títol “Els drets col·lectius dels pobles en el marc dels drets humans” i pense “vaja, pareix molt interessant, igual m’acoste”. Accedisc a l’enllaç que amablement es proporciona en l'esmentat portal per a vore que és exactament este Fòrum Mundial, que ab un nom tan aparatós ha de ser de lo més important i em trobe ab la primera sorpresa desagradable, ¡els valencians no estem en este Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles!, o almenys no apareixem entre les 25 banderes que figuren en el logotip i entre les que si trobe les d’Euskadi, Galícia i Catalunya.

Estranyat per l’absència indague més per si haguera alguna raó objectiva per a l’omissió del nostre poble d’entre els pobles ab drets i no la trobe, és més, llig el següent paràgraf “Els participants en el Fòrum Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles voldríem que aquest esdeveniment signifiqués, sobretot, un punt de trobada dels diversos pobles del món. Tant dels qui són plenament reconeguts com dels qui no ho són encara. I, alhora, voldríem que fos un pas endavant cap al progrés de la humanitat, en què tots els pobles arribin a ser igualment respectats, per l’entitat i la dignitat sense excepció que els correspon.” i pense, “fotre eixos som nosaltres, i ¿perquè no estem?”. Desgraciadament trobe la resposta en la convocatòria, una resposta que havia passat desapercebuda fins al moment, i que es concreta en el lloc en què es realitzarà el Fòrum Mundial Social 2010 i que segons la web de l’organització serà Girona, Països Catalans (textualment).

Ara ja sé perquè no estem. No estem perquè no se’ns considera als valencians com un poble susceptible de ser reconegut, sinó com una part d’un altre poble més gran que sí que té drets que han de ser reivindicats i en el que se’ns inclou sense tindre en compte la nostra opinió. I no em servixen ara excuses com la tan gastada de que es referixen a una comunitat lingüística o cultural, no, clarament estem parlant de nacions sense estat i del seu dret a reivindicar-se mundialment, i es dóna la paradoxa que els que argumenten la necessitat d’evitar “la interpretació arbitrària existent sobre el dret col·lectiu més fonamental dels pobles, és a dir, el dret a l’autodeterminació. Un dret que és o no respectat en funció de la catalogació que les instàncies internacionals donen a cada una de les comunitats humanes, si els atorguen o no la qualitat de ser pobles, per més que no es doni una mateixa definició universalment acceptada de què és un poble.” comencen precisament per aplicar-nos als valencians la mateixa arbitrarietat que denuncien.

Curiositat i indignació a parts iguals m’impulsen a consultar en el Facebook i trobe la convocatòria en forma de “esdeveniment” i entre els que han confirmat l’assistència a l’acte, destacats dirigents d’un partit que es reclama la quinta essència del valencianisme, garant de l’estricta obediència valenciana i em pregunte que punyetes pinten en un acte en què de facto se’ns nega la pròpia existència com a poble i se’ns exhibix internacionalment com a apèndix d’un altre.

Buscar el consens i passar per alt lo que ens diferencia primant lo que ens unix és necessari per a la recuperació del valencianisme, però callar sempre produïx mal de fetge i com diria ma mare, estic dos pams per dalt de la coroneta d’aguantar que se’ns utilitze com a cromos a canviar per uns i per altres, des del ranci espanyolisme al catalanisme miop, fart de pijoprogres disposats a reivindicar per al poble Sahrauí (per citar un exemple) els mateixos drets que ens neguen als valencians.

Maleït complex d’inferioritat de líders incapaços de mantindre una posició coherent, que assumixen pel matí els consensos abastats per la societat valenciana i neguen tres voltes a eixe mateix poble abans de que cante el gall, en una permanent tornada al passat que els catapulta a la marginalitat perpètua.

Vist lo vist, cada volta estic més convençut d’haver encertat al dir que no.

DUPLICITAT PROVINCIAL

2010-04-19T07:28:00.001+02:00

A principis de la legislatura 95-99, Vicent González Lizondo, president de les Corts Valencianes va traure comptes i va arribar a la conclusió que era més rendible proporcionar un fax a cada diputat que continuar convocant-los per mitjà de telegrama, tal com es venia fent.

Hui, esta decisió pot paréixer un poc innocent, immersos com estem en plena era de les comunicacions en la que tots portem damunt un xicotet aparell que ens manté permanentment connectats ab el món i en el que els telegrames, el correu tradicional i inclús el fax han sigut ràpidament superats per internet i el correu electrònic, però més enllà de la mida en qüestió, lo que m’interessa ressaltar és el fet de que en un moment determinat, algú va decidir que quan les circumstàncies canvien, és necessari canviar també els mitjans, i açò no és precisament lo més habitual en l’administració.

Les Diputacions Provincials, que funcionen aproximadament des de 1836, són un clar exemple de la inamovilitat de l’administració publica, de com esta es resistix a evolucionar ab els temps i de com eixa resistència al canvi es traduïx en un major cost per als ciutadans.

En el segle XIX el sistema polític espanyol era completament diferent de l’actual i una de les principals diferències residix en les institucions d’autogovern, concretament en la seua carència. En aquell context, les Diputacions van complir ab el paper d’acostar l’administració als administrats en una espècie de substitutiu ligt d’eixa autonomia ni tan sols intuïda. A canvi van contribuir a consolidar divisions territorials despersonalitzadores que inclús hui llasten la nostra consciència com a poble.

Una volta assentada la democràcia després de la transició i establit el sistema de governs autonòmics, lo lògic haguera sigut que les Diputacions Provincials hagueren desaparegut, i aixina ha ocorregut en la Comunitat de Madrid, la Regió de Múrcia, Cantàbria, el Principat d’Astúries, Navarra o La Rioja, totes elles autonomies uniprovincials en les què la duplicitat es fa més evident. En canvi, els valencians continuem patint les conseqüències d’un costós anacronisme que continua llastant la nostra vertebració com a poble.

Adaptar-se als temps i a les circumstàncies es fa més necessari si és possible en moments de crisi com el que travessem ara, en els que les alegries pressupostàries dels moments de bonança es convertixen en seriosos inconvenients per a la recuperació.

Les Diputacions s’han convertit en regnes de taifes utilitzats per PP i PSOE per a la promoció de polítics i la col·locació d’afins, en les que proliferen empreses mixtes, projectes faraònics i repartiment de subvencions per criteris ideològics, en un entorn de duplicitat constant de funcions ab altres administracions i ab l’agreujant de que els diputats provincials no són triats directament pels votants, sinó pels propis partits, gràcies a un anormal i rocambolesc sistema.

Una simple ullada a l’organigrama de funcionament i les atribucions d’estes entitats és prou per a adonar-se de que fàcilment poden ser absorbides cap amunt (Generalitat) i cap avall (ajuntaments), sense que es produïsca cap catàstrofe o que el ciutadà de a peu note la seua absència i no obstant això ací continuen, impassibles, com si res haguera canviat en l’últim segle i mig.

És hora que comencem a qüestionar la continuïtat de certes institucions que no tenen més justificació que la simple inèrcia i que multipliquen el gasto públic sense més necessitat que els interessos partidistes. Replantegem la conveniència de mantindre Diputacions, Delegats del Govern i Ministeris les competències dels quals estiguen transferides com a primer pas per a racionalitzar l’administració i estarem complint (tal com vaig citar en el meu anterior article) ab la diligència d’un bon pare de família.

LA DILIGÈNCIA DE L’ADMINISTRADOR

2010-04-08T21:10:00.000+02:00

L’article 22 dels estatuts de la Germandat del Santíssim Crist de la Piedad, entitat de quina junta de govern sóc secretari diu aixina:

1.- L’Administrador de l’associació està obligat a complir la seua funció ab la diligència d’un bon pare de família.

La primera volta que vaig llegir este paràgraf em va paréixer tret d’un còdex antic, una cosa antiquada i masclista, tan acostumats com estem a l’actual correcció política en les formes, però per algun motiu, fa uns dies vaig sentir la necessitat de rellegir este article en concret i al fer-ho desposseït de prejuís, he descobert quanta falta ens fa en estos temps recuperar i actualitzar alguns dels conceptes que tan passats de moda ens pareixen.

Entre els deures que se li assignen a l’Administrador de la Germandat, podem trobar coses com (1) vigilar per a que els béns encomanats a ell no perisquen de cap manera ni patisquen dany, (2) cuidar de que la propietat dels béns s’assegure pels modes civilment vàlids, (4) realitzar diligentment i oportunament els cobraments i els pagaments, o (5) portar ab orde els llibres d’entrades i eixides.

És una llàstima que l’Estatut Valencià no continga entre el seu articulat alguna cosa pareguda a açò, que donant-se possiblement per descomptat, ha quedat relegat a l’oblit. Tan ocupats estàvem a recuperar els nostres drets que vam passar per alt el dret fonamental dels ciutadans, el dret al bon govern.

Imaginem que la nostra llei marc començara més o menys aixina: Els / les membres del Govern estaran obligats a complir la seua funció ab la diligència d’un “bon” pare / una “bona” mare de família; i a continuació tota una sèrie de deures ineludibles. ¡Quantes baralles parlamentàries ens estalviaríem!

Un bon pare de família (o una bona mare) és més que un concepte poètic, una referència que amaga vells usos i formes. Un “bon pare de família” és substancialment diferent d’un simple “pare de família” per quant se li suposa una efectivitat en la seua funció.

Un bon pare de família, com a concepte, és algú que prioritza, establix i complix normes, aporta estabilitat i tranquil•litat als seus, complix. Algú que no compra un cotxe de luxe si ab això posa l’economia familiar en perill, que s’ocupa de que els seus fills reben una bona educació inclús a costa del seu propi sacrifici, al qui li preocupa el futur d’estos al punt de llevar-li la son si un d’ells no aconseguix treball, algú que procura incrementar el patrimoni en compte de dilapidar-lo.

Traduïm este mode de procedir al quefer dels nostres governants i ens adonarem de quanta falta ens fa de que estos es comporten com “bons pares de família”

A la lliure imaginació del lector deixe el trobar els innumerables exemples que avalen lo que acabe d’escriure.

NORMALITAT DEMOCRÀTICA

2010-03-31T20:39:00.001+02:00

Quan el passat mes d’octubre el delegat de govern i omnipresent comissari polític socialista Ricardo Peralta, va declarar que entrava dins de la normalitat democràtica que un grup de violents donara caça a ciutadans en mitat d’una celebració popular, davant de la passivitat de les forces de l’orde que depenen d’eixa mateixa delegació del govern que ell dirigix, a més d’un se’ns va gelar la sang en les venes.

Parlar de normalitat democràtica per a justificar lo que sense cap dubte pareix una utilització partidista del conflicte per a impedir que afloren alternatives al bipartidisme acaparador i salvatge de PP i PSOE no pareix, no obstant això, cosa exclusiva del senyor Peralta, és més, per lo que he pogut observar és una practica prou habitual en els mitjans de comunicació que no dubten a aplaudir certes tàctiques de pressió quan estes beneficien a l’opció política dels seus amors.

Prenguem per exemple lo que ocorregué el passat mes de febrer durant una conferència organitzada per Nuevas Generaciones d’Astúries en la facultat d’Econòmiques de la Universitat d’Oviedo impartida per l’expresident espanyol, José María Aznar.

L’acte va ser boicotejat per un grup d’alumnes que es van manifestar a l’entrada, rebent a Aznar al crit de "feixista", "assassí" i "terrorista", exercint una pressió que va obligar a este a entrar al saló d’actes per la porta de darrere.

El parlament va ser interromput diverses voltes per jóvens estratègicament situats en distints punts de la sala que s’alçaven de forma sorprenent i cridaven "¡criminal!", "¡cabró!" o "¡mentider!".

L’endemà, els periòdics reflectien els fets ab absoluta normalitat democràtica. Les pressions, els insults, els desallotjaments, van ser tractats com fets quotidians sense importància, no obstant això, la “peineta”, la famosa “peineta” que Aznar va dedicar al seu particular piquet informatiu, va protagonitzar portades i debats.

No compartisc ideologia ab l’expresident, mai li he votat i durant la seua etapa em vaig sentir asfixiat pel seu antinacionalisme convulsiu; ni tan sols em cau bé i per descomptat no em sent en absolut atret per la idea d’assistir a una de les seues conferències, però sóc profundament demòcrata i per a mi el dret a expressar lliurement les idees i el dret a escoltar ab la mateixa llibertat a qui desitgem escoltar és sagrat. Per tant mai puc estar del costat dels que intenten coartar eixos drets fonamentals per molt que puga compartir ideologia ab els que subjecten les pancartes i proferixen els crits.

Ben mirat, Peralta tampoc anava tan desencaminat. Una simple ullada a l’hemeroteca és prou per a adonar-se de lo “normal” que ha arribat a ser que un grup es dedique a fustigar a un altre aprofitant una manifestació, una conferència, un míting, o qualsevol altre acte en què la massa protectora immunitze l’individu contra la responsabilitat.

Sí, tal volta s’estiga convertint en normal privar de llibertats, però lo que no podrà ser mai és democràtic, almenys no tal com jo veig la democràcia.

NO TENIM PES POLÍTIC

2010-03-08T06:29:00.005+01:00

Sí, ja sé que no és cap novetat. Els qui tenim una certa sensibilitat nacionalista sabem des de fa molt de temps que este, l’escàs pes polític, és el principal problema dels valencians, però escoltar-li-ho dir al representant de l’Associació Valenciana d’Empresaris fa un parell de setmanes li ha donat una nova dimensió, molt més àmplia i compartida; molt més greu.

La intervenció de Federico Félix durant el col•loqui organitzat pel Centre d’Actuació Valencianista en el Club Diario Levante, va posar de manifest que els empresaris han hagut de suplir en més d’una ocasió esta falta de poder real i que esta situació, lluny de millorar ab el temps s’està agreujant a cada dia que passa.

Allí on la Generalitat s’ha comportat com un grup d’inadaptats en permanent conflicte ab el veïnat, han hagut d’acudir els empresaris a parar ponts, on l’Executiu s’ha mostrat passiu davant de la crisi, han sigut les organitzacions empresarials els que han aportat documents i diàleg en una labor que no sols desenrotllen a pesar del govern, sinó a pesar també d’una oposició a la què li falta visió valenciana i d’uns sindicats que, en el cas valencià, pareixen simplement inexistents.

Que les úniques respostes provinguen de la patronal no és bon senyal. Esta no és més que una part de la societat i representa uns interessos concrets que han de ser matisats per la intervenció proactiva de les altres parts, però ¿que fer si els altres actors han decidit desaparéixer de l’escena?

Els empresaris valencians es lamenten de que els seus esforços no troben un reflex en l’activitat política i això a pesar que Camps i el seu govern estan en permanent disputa reivindicativa davant de l’executiu de Zapatero, lo que podria paréixer una contradicció, però si alguna cosa queda clara és precisament que exercir d’oposició al govern central no és lo mateix que exercir el poder polític valencià.

Sí, Camps no para d’adoptar poses reivindicatives i de cridar frases que comencen per ¡Ens volen llevar....! però no són més que actituds teatrals sense cap fons. En els últims anys els seus arguments, cada volta més pareguts al protonacionalisme, no són acompanyats ab resultats positius per a la societat valenciana ni beneficiosos per a la nostra economia i és aixina per una única raó. És impossible exercir un poder sense la capacitat de negociació i Camps simplement no pot fer una altra cosa que enfrontar-se al govern de Madrid sense concessions, sense treves, sense acords i això mentres este estiga ocupat per un partit diferent del seu; en el moment en què Mariano Rajoy es convertisca en President (possibilitat esta cada volta més pròxima), Camps emmudirà.

Ni la situació actual ni la futura possibiliten una altra cosa que un pes zero per als valencians i lo mateix pot deduir-se en cas de canviar els actors i les seues sigles. Pose’s a Alarte en el lloc de Camps i el resultat de l’equació serà idèntic.

Per a que existisca un autèntic poder valencià, més enllà d’eslògans propagandístics i postures conjunturals, és necessari que existisca una força pròpia i independent, no sotmesa a les conveniències dels grans partits espanyols i ací és radica el nostre fracàs històric.

Primer perquè les disputes identitàries, l’existencialisme i els prejuís van impedir articular una alternativa al voltant de l’única formació valencianista que ha aconseguit un cert grau d’importància en esta última etapa històrica del nostre poble, després perquè esta mateixa formació es va mostrar incapaç de gestionar el seu propi èxit i va morir farta de personalismes, contrarietats i d’un substrat ideològic massa dèbil com per a abandonar les posicions “anti” que li van acompanyar en el seu naixement i van causar la seua mort.

Per a la resta, els que van mirar ab menyspreu estos èxits i es van alegrar de la debacle perquè junt a esta van experimentar un cert ascens que s’han mostrat tan incapaços de gestionar com els primers, queda encara l’esperança de l’última batalla aferrats a la infal•libilitat de l’estratègia del caragol, però la veritat és que continuem com sempre o pitjor que mai, de derrota en derrota, fins a la derrota final.

Com la faena del matalafer, fer i desfer, tornarem a la taula rasa, a començar des de zero a renegar de tot temps passat i considerar que només la novetat mereix ser tinguda en compte. No tenim pes polític i es trobaran culpables que per a uns seran de ponent i per a altres del nord. La veritat és que som el nostre propi llast, el nostre millor botxí, fins al dia en què trenquem ab els vicis de la nostra nació i decidim anar junts.

¿D'ESQUERRES O NO SERÀ?

2010-02-14T23:20:00.002+01:00

Poques voltes una frase tan curta ha provocat tant de mal a un moviment. Ab les seues lletres s’ha alçat un mur d’exclusió, un gueto al què han sigut llançats tots els que no encaixaven en el motle prefabricat, un forat negre que ha engolit noms, associacions i partits, esborrant-los de la història del valencianisme simplement per no ser d’esquerres.

La visió reduccionista que s’ha nodrit de la repetició obsessiva d’esta màxima, no sols s’ha limitat a esborrar de la memòria col•lectiva una gran part del valencianisme actiu durant la república i la posterior dictadura extirpant-lo ab efectivitat quirúrgica, sinó que continua tirant a l’oblit a quants gosen acostar-se al nacionalisme des de qualsevol posició ideològica diferent de la “única fe verdadera”.

Dijous passat, Unió Democràtica del Poble Valencià va organitzar un sopar homenatge a Vicent Miquel i Diego. En el mític saló de l’Hotel Anglés, escenari de tants actes del valencianisme dialogant i entorn de Vicent ens vam reunim un nombrós grup de polítics, empresaris, religiosos, editors, professors universitaris i sincers amics ab un denominador comú, la visió d’un valencianisme emmarcat pel personalisme comunitari.

Ningú hauria de poder negar el compromís sense límits i la trajectòria nacionalista de Vicent Miquel i Diego i no obstant això la seua persona i allò que representa són apartats sistemàticament, menyspreats, o pitjor encara, utilitzats com a trofeu de caça quan convé i davant de qui convé.

Esta sensació agredolça es va posar de manifest en el discurs pronunciat per Agustí Colomer, actual secretari general de la UDPV, durant l’homenatge. Un discurs ferm, clar i contundent, com no ho havia escoltat abans de boca d’Agustí.

Una lleu ullada als congregats en aquell sopar, representants de la societat civil, empresarial, cultural i eclesiàstica, bastava per a donar-se compte que la majoria d’ells havien fet en els seus respectius camps, més per la recuperació de la nostra pàtria que molts de què gaudixen del seguell de qualitat pel simple fet d’haver subjectat alguna volta una pancarta de “salvem lo que siga” i no obstant això, tots ells acabaran per ser oblidats per un moviment que té a gala abandonar als seus per a abraçar-se a estranys.

A Vicent Miquel i Diego encara li queda molt per aportar al valencianisme, a eixe valencianisme que no s’automargina situant-se en l’extrem, a eixe valencianisme del què depén, segurament, el futur.

TRES "R" PER A FRANCO

2010-01-26T07:37:00.004+01:00

Resulta difícil de creure que més de 23 anys després de la retirada de l’estàtua de Franco de la plaça del cap i casal, la seua figura continue planejant sobre l’actualitat política valenciana.

U pot entendre que durant els primers anys de la democràcia, quan encara podia escoltar-se el so de sabres en la foscor, els polítics que van dirigir la transició actuaren ab peus de plom. Però ara, ¿quina excusa pot esgrimir-se per a què l’estàtua d’un dictador continue generant polèmica?

I no és només això de l’estàtua lo que em preocupa. Passejant per la ciutat de Valéncia encara poden observar-se símbols predemocràtics que han sobreviscut inexplicablement a governs de distints colors aferrats a les fatxades d’edificis de titularitat pública i ahí continuen sense que els afecten lleis ni sensatesa.

En ple segle XXI, ab la nostra consolidada democràcia en plena vigència, va sent hora que s’aplique un equivalent a la norma de les tres R tan utilitzada per a cuidar el medi ambient (reduir, reciclar i reutilitzar) i que en el cas de la ciutat de Valéncia podria transformar-se en un “Rita: reduïx i recicla” per simple ecologia democràtica.

Reduir a zero els símbols franquistes no necessita més que de la voluntat de l’Ajuntament. No són necessaris grans projectes, ni grans pressupostos, només voluntat, aixina que ¿que ho impedix?

Emmagatzemar estàtues com s’emmagatzemen llavadores velles en grans abocadors no servix per a res ni contribuïx a res, perquè tot lo que s’amaga ix a la llum tard o prompte. Reciclem tot allò que es puga reciclar, donem-li valor al nostre patrimoni en compte de convertir-lo en depòsit de pols i brutícia.

No hi ha millor destí per a una estàtua de bronze que va simbolitzar l’opressió que ser fosa per a renàixer en una altra de nova que simbolitze la llibertat. Reciclem Franco i passem pàgina d’una vegada. Abracem definitivament la nostra condició d’hòmens i dones lliures sense rèmores del passat.

Publicat per Levante-emv el 26/01/10

¿UN MÓN FELIÇ?

2010-01-22T20:46:00.002+01:00

Me vaig retrobar ab Huxley farà cosa de dos mesos. Se’m va presentar en una insinuant edició de butxaca des de les estanteries d’un centre comercial i el vaig abraçar junt ab el record d’una preadolescència de lectura als perus d’una garrofera.

Als dotze anys “Un món feliç” em va impressionar com només pot fer-ho una novel•la futurista plena de conceptes fantàstics i imatges de modernitat suggeridora, però rellegir a Huxley tants anys després m’ha donat perspectiva i una mirada critica que eriça els pèls del bescoll, perquè si bé no hem arribat als extrems de producció humana estandarditzada, classificació en alfes, betes o epsilons, ni al condicionament per mètodes invasius, d’alguna manera ens hem acostat perillosament a la societat de felicitat obligatòria i lligada al consum que es descriu en la novel•la.

En a penes unes dècades ens hem anat transformant al ritme que hi ha marcat el neoliberalisme i la globalització. Hem anat perdent la nostra condició de persones que viuen en comunitat i que en comunitat es desenrotllen, per a abraçar la nova religió de l’individualisme en què eixa convivència es reduïx a un simple fet circumstancial i per a la que la importància de l’individu residix en la seua capacitat productiva o de consum.

Per descomptat no és este un fenomen nou ni generalitzat, però no és menys cert que ens enfrontem ara a una massa crítica no coneguda anteriorment. Cada volta són més els que viuen pendents del seu propi melic, incapaços d’involucrar-se socialment més enllà del seu cercle d’amistats i açò portarà conseqüències negatives a llarg termini.

Fa uns dies la Sexta iniciava un nou reality ab el nom de “Generación Ni-Ni”. Les entrevistes als “concursants” i als seus pares són com una alarma bramant a tot volum. Jóvens que ni estudien, ni treballen, ni tenen cap intenció de fer-ho, l’única aspiració dels quals en la vida es reduïx a passar-ho bé i que contemplen el seu futur com una prolongació sense límits de la pròpia adolescència, un món feliç sense responsabilitats ni implicacions sentimentals, ni tan sols ab els pares, convertits en simples subministradors crematístics.

Una exageració sens dubte, però present ja en la nostra societat convidant-nos a revisar en el nostre entorn a la busca de possibles Ni-Ni. Jo ja he trobat algun sense massa esforç en el meu rogle més immediat.

Enfront de l’extrem tota una gamma de variacions sobre el mateix tema, l’absència de compromís i un nou paradigma de vida en què la llibertat de cada individu està per damunt de la llibertat de la resta i aixina cada desig ha de satisfer-se a la major brevetat i sense importar les conseqüències que per a altres tinga eixa satisfacció.

Si no fa massa temps les mobilitzacions tenien a vore ab la consecució de drets i els jóvens eixien al carrer a protestar i exigir una societat més justa, hui ni la crisi, ni la desocupació ni la possibilitat de retalls en els drets dels treballadors aconseguixen arrancar un gest de rebel•lia col•lectiva i no obstant això, els horaris de tancament dels bars de copes o les restriccions respecte als botellons han provocat en els últims anys no pocs disturbis protagonitzats per eixos mateixos jóvens incapaços de reaccionar per lo col•lectiu tant com fervents defensors del seu “dret a la felicitat”.

El futur que ens espera ab un individualisme que aconseguix guanyar terreny dia a dia s’assembla massa al descrit per Huxley, i els polítics no podem comportar-nos com a simples espectadors massa preocupats per guanyar i conservar el poder com per a prestar atenció als problemes futurs. La nostra missió va més enllà de la simple gestió eficient de l’administració, tenim un compromís ab la societat que ens obliga. En cas contrari, en paraules de Mounier a la política li falta el sentit ètic transformador de la pròpia societat.

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

2010-01-08T19:42:00.002+01:00

Hi ha conceptes que es posen de moda en un moment determinat com a resposta a una necessitat real o percebuda. Conceptes, que encunyen una frase com a expressió condensada de la seua pròpia complexitat i que queden tancats en eixa frase, desactivats per ella, anul•lats per ella.

En la segona mitat del segle passat, la necessitat d’harmonitzar l’increment del desenrotllament humà ab la conservació de l’espai natural va donar com resultat el concepte-frase “desenrotllament sostenible”. En quant es va popularitzar el desenrotllament sostenible, va deixar de ser útil a pesar de la imperiosa necessitat de la seua pràctica.

Qualsevol projecte urbanístic que implicara la desaparició de paisatge natural, exhibia en la seua redacció algun paràgraf que feia referència al desenrotllament sostenible, com si la seua simple evocació transformara el projecte en conservacionista. Cualsevol discurs polític quedava bé si el que el pronunciava soltava les dos parauletes ab un cert èmfasi i clar està, va deixar de tindre el seu significat original per a convertir-se en el pitjor enemic de si mateix.

El nou segle ens ha portat un nou exemple d’este paradigma; la regeneració democràtica, un concepte-frase que serpenteja entre l’actualitat, ballant un tango ab els casos de corrupció política. A més gran nombre de notícies sobre la corrupció, més són les veus que s’alcen per a pronunciar emfàticament les paraules màgiques.

¡Regeneració democràtica! Crida Rosa Díez des del seu cubicul ambigu i mediàtic y ho fa també la creu de la seua moneda, Enrique de Diego cavalcant sobre la demagògica Plataforma de las Clases Medias.

¡Regeneració democràtica! Exclama el PSPV-PSOE instal•lat en una oposició ab vocació d’eternitat mentres li fan d’eco Marga Sanz assentada en l’antic escó de Gloria Marcos i les xiques d’Iniciativa lluint camiseta Wanted .

¡Regeneració democràtica! És l’eslògan de moda per a gatets i gossets, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra passant per tot el registre de colors polítics, i inclús Mariano Rajoy ha mostrat sense pudor les seues ànsies de salvar la malparada democràcia assetjada per la degradació.

¿Però que volen dir quan diuen regeneració democràtica? ¿Perquè diuen amor quan volen dir sexe?

Per a uns regenerar la democràcia significa limitar la influència dels partits nacionalistes, per a altres limitar la de tots els partits en general. Uns parlen de casta parasitària, altres de corrupció generalitzada, però per a tots sense excepció la regeneració democràtica consistix en promulgar lleis, modificar reglaments, incrementar controls, en vigilar als polítics, sobretot als altres polítics, perquè la culpa sempre és dels altres.

¿Evita l’increment de la legislació en matèria penal l’existència de robatoris o la proliferació de radars en les carreteres que continuen havent-hi conductors que sobrepassen el límit de velocitat? Això mateixa, que regenerar la democràcia a base de fer més lleis, reglaments i codis de conducta, per a l’única cosa que servix és per a malgastar paper i tinta.

Que ningú s’equivoque, jo també crec que cal fer alguna cosa, que no anem per bon camí, que a este pas acabarem italianitzant la nostra democràcia (si no ho està prou ja), però a diferència de lo que s’ha proposat fins ara, pense que les accions regeneratives no han de ser exercides sobre els partits ni sobre els polítics, sinó sobre els votants.

És vergonyós vore com desfilen els polítics pels jutjats, i que eixos mateixos personatges imputats per greus delictes continuen figurant al capdavant de les llistes electorals, però ho és molt més observar les masses de fidels que s’amuntonen a les portes de les audiències per a animar-los i és depriment que cullen majories absolutes en les què s’escuden al crit de “les urnes m’han absolt”.

Mentres els ciutadans no comprenguen que el dret al vot els conferix el poder de decidir en quines mans es deposita el govern i que eixe poder comporta una responsabilitat sobre les actuacions d’eixos governants res canviarà, per molt que es publiquen els patrimonis dels polítics en internet.

Mentres els votants no castiguen les males pràctiques de govern, mentres continue eixint gratis i inclús rendible, els partits continuaran donant cobertura a imputats i encimbellant a inútils apretabotons.

I les males pràctiques de govern no es limiten a la utilització dels càrrecs públics per a l’enriquiment personal, ho són també el deteriorament de l’educació, la sanitat i altres servicis essencials per la inoperància dels polítics i ho són també la mala gestió de les arques de l’administració o la falta de suport al desenrotllament econòmic.

Per això, mentres altres reclamen més legislació, més duresa, més control, més transparència sobre els polítics, jo continue ab la meua particular croada dirigida als votants.

Si els teus governants estan imputats o han sigut agarrats agraint-los regals a membres d’una trama de corrupció, si malgasten els diners de tots en fastos i celebracions mentres es deteriora la sanitat i l’educació, si miren cap a un altre costat mentres s’incrementa la desocupació i es desintegra el teixit industrial, recorda, si el vas votar, tu eres el responsable.

5.865

2009-12-31T07:38:00.005+01:00

Vivim temps difícils per al valencianisme polític. Ben mirat pareix que visquem instal•lats des de sempre en una crisi existencial que ens impulsa irremeiablement cap al precipici de l’extinció.

Massa decisions errònies, massa matrimonis de conveniència i massa aprofitats de les bones intencions, han anat soscavant la confiança del poble i esquilmat les adhesions. S’ha forçat fins a tal punt la confiança dels compromesos que votar tapant-se el nas s’ha convertit en un costum degradant.

Ho sé per pròpia experiència. Sé com poden sentir-se tots i cada un dels que abocant el seu cor en un projecte en què creuen, veuen com a dia a dia este es distorsiona, perd el seu origen i es convertix en una maquinària destinada a la supervivència d’uns pocs, greixada ab l’esforç d’uns molts.

Em vaig afiliar a Unió Valenciana en 1987 només acabar la mili i el 5.865 és el número d’afiliat que figura en el vell carnet que encara conserve.

Pràcticament des del principi em vaig implicar activament en les joventuts del partit formant part dels màxims òrgans de direcció i en els anys successius vaig dedicar tot l’esforç de què vaig ser capaç. Creia en la idea del partit i vaig fer tot lo que estava en la meua mà per a què cresquera i es consolidara. No era una excepció, com jo molts altres van oferir el seu temps, coneixements i habilitats desinteressadament.

Ab els anys vaig madurar. Lo que en un principi va ser una militància impulsiva es va convertir en una consciència militant i alhora que anava sent més conegut internament anava assumint més responsabilitats, ara ja en el propi partit.

En 1991 Unió Valenciana va aconseguir el seu millor resultat en les eleccions municipals del cap i casal. Valéncia, la joia de la corona havia tancat un llarg període de govern socialista i apostava per un canvi en el què nosaltres teníem molt a dir.

Em vaig oposar al pacte ab el PP en la reunió del Consell Provincial en què Lizondo ens va exposar les condicions d’un acord ja pres, vaig proposar no entrar en el govern i desgastar a la llavors incipient Rita, però el peix ja estava venut, els càrrecs repartits, els alliberats assignats. Tot en nom del que era necessari, de l’inevitable, de “o pactem o desapareixem”

En una legislatura vam perdre més de la mitat de la representació, en dos, vam desaparéixer de l’ajuntament.

En 1995 es va convocar en la casa de la cultura d’Almussafes el Consell Polític, òrgan consultiu del partit de què formaven part els càrrecs orgànics i electes a fi de debatre el que més tard es coneixeria com “el pacto del pollo”. Es va triar esta via precisament pel seu caràcter no vinculant.

També en eixa ocasió vaig alçar la meua veu en contra. Vaig proposar mantindre’ns al marge i exercir pressió sobre el nou govern fora este del PP o del PSOE i aprofitar la seua debilitat per a què les reivindicacions que figuraven en el nostre programa electoral (AVE, policia autonòmica, concert econòmic, etc.) es portaren avant. Vaig collir un gran aplaudiment dels meus companys i la següent frase despectiva de Lizondo “En este partit ens volem tots molt i per això aplaudim a qualsevol”

Evidentment el pacte es va realitzar en els termes que tots coneixem, una volta més ab repartiment de càrrecs i alliberats assignats i ab l’excusa de la inevitabilitat, de la necessitat, de “o pactem o desapareixem”

En una única legislatura vam desaparéixer de les Corts, en dos de l’escenari polític.

Durant este temps i a pesar de la meua oberta oposició a la política de seguidisme al PP, vaig continuar esforçant-me per trobar alguna part positiva en tot allò, vaig intentar canviar el partit des de dins, em vaig implicar encara més i a punt vam estar d’aconseguir-ho, però el dany era massa profund i pagarem en un sol dia el deute de tots els nostres errors passats.

El dia 13 de juliol de1999 el periòdic Levante-emv mostrava el moment “cumbre” de la meua carrera política dins d’UV coincidint ab el crack del partit, uns efímers dos mesos en què vaig assumir les funcions del secretari general i després el no-res.

Durant els següents quatre anys em vaig mantindre fidel al partit, un partit què de la mà de Chiquillo ja no tenia res a vore ab mi. Em vaig apartar ordenadament dels càrrecs que encara ocupava, vaig col•laborar en la llista municipal de Sollana de les següents eleccions i en 2004, després de dèsset anys de militància vaig cursar la meua baixa quan es va formalitzar la ignominiosa última venda al PP en contra de les decisions preses per l’assemblea i a canvi d’un lloc de senador per a un polític mediocre i poregós.

Durant dèsset anys els meus esforços i il•lusions, com les de molts altres militants, van servir per a què alguns alliberats acamparen lliurement més preocupats per mantindre els seus privilegis que a assentar un projecte polític en què no veien més que un mitjà per a aconseguir els seus fins o per a què certs polítics desproveïts de fe i escassos d’escrúpols ens vengueren al millor postor, i no obstant això, de tot este temps només em penedisc dels últims quatre anys.

Quatre anys perduts per un sentiment de fidelitat desperdiciat, inactiu per a no aparéixer com un traïdor als ulls dels meus antics companys, per a no ser assenyalat com a culpable per abandó (com si la meua permanència en aquell projecte mort ja, poguera canviar alguna cosa), quatre anys tirats al fem que pogueren haver sigut productius i no ho van ser.

Continuen existint alliberats d'ofici i polítics sense fe aprofitant-se d’esforços i il•lusions, esgrimint inevitabilitats, exhibint desastres futurs si no s’accepten estratègies suïcides. Continuen existint militants que s’abandonen al sentiment de fidelitat residual desperdiciant, com jo ho vaig fer, anys preciosos fins a trobar per fi l’últim motiu per a tallar el vincle que els unix al partit.

Abandonar la formació a què s’ha pertangut durant molts anys, és dur, molt dur, jo ho sé bé, però també conec les conseqüències de no fer-ho a temps. La majoria acaba desapareixent per complet i no anem sobrats com per a permetre-ho.

LA MIOPIA DE FONT DE MORA

2009-12-17T19:24:00.002+01:00

Em desdejune el dimarts ab les declaracions del conseller d’educació i no done crèdit a lo que llig. La Generalitat no incorporarà l’ensenyança dels valencians a les noves tecnologies perquè com l’onanisme, els portàtils produïxen ceguera.

Mare meua, ¿però que hem fet els valencians per a què ens haja tocat en sort un personatge com Font de Mora? ¿és que potser els nostres avantpassat van cometre un pecat de tal calibre que ha de ser porgat per totes les generacions fins al final dels dies?

L’excusa, perquè no es tracta més que d’una excusa exposada per l’administració valenciana per a no subscriure l’acord que proporcionaria un ordinador portàtil a cada alumne no pot ser més infantil i ha quedat desmuntada a penes a eixit dels llavis del conseller. Una pantalla de 10 polzades pot causar els mateixos efectes en el desenrotllament visual dels nostres fills com una pantalla de 52, és més, els riscos de patir miopia per utilitzar un ordinador són equivalents als derivats de llegir un llibre i, ara que ho pense, espere que el nefast conseller no s’haja assabentat d’açò últim perquè és capaç de prohibir els llibres perquè atempten a la salut visual dels valencians que idees més estrafolàries ha tingut.

La realitat, perquè hi ha una realitat oculta darrere de tanta barbaritat eixida de la boca d’este terròs, és que estan jugant ab les nostres vides i ho estan fent d’una manera inconscient i per tant molt més perillosa.

Ab l’únic objectiu que el de donar un puntelló en la boca de Zapatero, el govern valencià no dubta a sacrificar l’educació dels nostres fills. Ja ho va fer ab l’espinós assumpte de l’educació per a la ciutadania i el sainet de l’anglés i ara ho fa donant-li l’esquena a l’educació 2.0 privant-nos d’una substanciosa aportació de govern (més d’onze milions) i ho seguirà fent sense importar-li les conseqüències, boicotejant qualsevol benefici que poguérem obtindre les valencianes i els valencians sempre que estos no puguen ser atribuïts al PP i per tant rendibilitzats electoralment (pregunten sinó als afectats pel boicot dels populars a la llei de la dependència).

Evidentment, disposar d’un ordinador portàtil no farà als nostres fills més intel•ligents, ni incrementarà la seua capacitat d’aprendre, però familiaritzar-se ab les noves tecnologies constituïx un avantatge competitiu que se’ns nega als valencians pel simple fet de tindre un conseller de cultura més curt que les mànegues d’un jupetí i estar segrestats per un govern que actua com a regne Popular mentres ens entreté ab jocs de prestidigitador i propaganda.

Pensa que, mentres els teus fills, nebots o néts no tenen accés a les últimes tecnologies, a uns quants quilòmetres d’ací, a Almansa, Hellin, o Mora de Rubielos, altres alumnes acudiran a classe aprofitant els avantatges que ací rebutgem i en el futur competiran ab els nostres i si en les últimes eleccions autonòmiques vas votar al PP, tu tens la culpa.

Article publicat per Levante emv el 17/12/09

TOCA CANVIAR EL RUMB

2009-12-09T19:09:00.005+01:00

No tens temps de llegir-ho, no et preocupes, jo ho faig per tu

Sis anys s’han complit ja des que iniciàrem el nostre propi projecte polític, sis anys en què la nostra màxima prioritat ha sigut complir ab l’objectiu de ser element aglutinador que permetera la unió del valencianisme i la superació de conflictes.

Innumerables són les hores invertides (que no perdudes) en esta tasca. Incomptables les reunions, les conversacions personals, la tinta emprada per a plasmar per escrit les bases d’un projecte destinat a aconseguir una autèntica alternativa valencianista de govern insubordinable a interessos diferents de les del poble valencià.

Hem trobat en este camí el sincer suport d’hòmens i dones que davall qualsevol militància han estat disposats a contribuir ab el seu esforç, però quants més anunciaven el seu desig d’unió, més refractàries s’han mostrat les estructures partidistes que espentades per una força centrifuga han acabat instal•lades en la perifèria política, en els extrems ideològics, sense possibilitat de convergència.

L’espai natural del valencianisme, eixe espai ampli i transversal que com ha qualificat un bon amic és “interclassista i progressista, se situa en l’àmbit de la socialdemocràcia i pot acollir liberals, cristianodemòcrates i algun esquerrà”, eixe espai queda orfe de presència valencianista.

Sis anys després, hem de reconéixer que els nostres esforços no han donat el fruit suficient, no han trobat la concreció necessària i per tant hem de canviar el rumb per a liderar (si és que Units pot liderar alguna cosa) eixe espai valencianista d’ampli espectre.

No són els nostres mitjans els d’un partit gran, ni els nostres resultats seran més que una inversió a futur, però a canvi oferim un punt al què poder convergir, la voluntat de consens i un projecte al què poder votar sense haver de tapar-se el nas.

¿I PERQUÈ NO UNA GRAN CAIXA VALENCIANA?

2009-12-02T14:51:00.001+01:00

Està dibuixant-se un nou mapa d’Espanya, un mapa de desenrotllament econòmic en el què els valencians no apareixem, un mapa en què els grans pols d’atracció d’inversions i coneixement es concentren a Madrid i Catalunya de la mà de grans caixes que, aprofitant la convulsió financera que ens està sacsant es fan cada volta més fortes i potents.

Davant d’este més que probable futur hi ha que preguntar-se si assistirem impassibles, si anem a resignar-nos a assumir un paper de peons, de carn de canó en el nou colonialisme econòmic o al contrari presentarem batalla per a guanyar-nos un lloc al sol de la nova economia.

Des de fa algunes setmanes, des del Consell es llancen propostes, vagues en principi, incompletes de moment, però aparentment decidides a que no ens quedem fora d’eixe nou mapa.

El debat sobre la fusió de Banjaca i CAM pot haver sorgit per conveniències estratègiques de partit, però no hi ha dubte que ho ha fet en un moment oportú. El desenrotllament de la nostra economia depén de l’existència d’una gran entitat financera fortament arrelada al territori ab el suficient pes específic, però a esta evidència s’oposa la forta divisió sociopolítica que com a mal endèmic ens assota secularment.

Aparéixer o no en eixe nou mapa econòmic hauria de ser prou important com per a què els actors econòmics, polítics i socials es posaren d’acord, però desgraciadament no pareix que eixe siga el cas i la idea inicial del govern de la Generalitat s’està trobant ab més oposicions frontals i indiferències manifestes que ab ofertes de debat.

L’oposició s’oposa, més preocupada en desgastar al PP que en contribuir al desenrotllament del poble valencià, mentres el PP alacantí ocupat en la seua particular guerra interna, compartix objectius ab el PSOE i trau a passejar el cantonalisme. ¡Quina falta de visió històrica, quanta mediocritat ocupant escons mentres ens juguem als daus el futur!.

Por, por és la paraula a difondre entre la societat. Por de les previsibles duplicitats entre les cúpules directives i els consegüents acomiadaments, por de que el centre de la presa de decisions canvie, por al tancament de sucursals i més acomiadaments ara dels treballadors. I davant de tanta por es convida a l’immobilisme, com si al quedar-nos quiets res ens poguera succeir, com si la convulsió del mercat financer poguera ni tan sols fregar-nos per estar mirant cap a un altre costat.

Però l’alternativa no és (o almenys aixina no ho pareix) el quedar-nos tal qual estem. L’alternativa és la de ser peons en el tauler de la nova Espanya que s’està dissenyant, menjar o ser menjats i al final este últim pareix el destí que se’ns té reservat.

¿En quin lloc estarà el centre de decisió si qualsevol de les nostres dos caixes és absorbida per Caixa Madrid? ¿no es duplicaràn exactament les mateixes estructures de direcció i es despedirà els mateixos executius? En compte de fer-se estes preguntes, alguns pareixen cridar des de Valéncia ¡abans madrilenys que alacantins! o des d’Alacant ¡abans madrilenys que valencians! En alguna cosa coincidim encara que només siga en l’estupidesa.

Quant al tancament de sucursals ¿algú pensa que no va a produir-se passe el que passe, ab fusió o sense ella? Hem passat d’una època d’expansió desenfrenada que ha acompanyat el boom urbanístic al xoc ab la dura realitat. Ni l’actual configuració econòmica suporta la xarxa de sucursals ni l’avanç de les telecomunicacions porta bons auguris per al manteniment dels llocs de treball a determinats nivells en bancs i caixes.

Transcorre el temps i ho fa en contra nostra. Els vents favorables a les fusions són de curta duració i prompte es tancarà l’aixeta mentres els valencians, especialistes en discutir fins a la sacietat colors, símbols i noms, ens capfiquem a buscar matisos insalvables, trinxeres partidistes que impedisquen el consens entorn d’una qüestió de vital importància. ¿On està la capacitat de pacte en esta terra nostra?

El valencianisme polític hauria de fer una alto en el camí (nosaltres ho fem) i recolzar la iniciativa del Consell, sense apriorismes, des de la voluntat de reunir tots els agents socials i econòmics en un projecte comú que ens situe de manera avantatjosa en un futur que es preveu complicat.

Després ja discutirem com es concreta el projecte, com es minimitzen els impactes negatius, on se situa el centre neuràlgic de la cosa i quina és la formula més adequada, des del pacte, el consens, el respecte i sense complexos, que no és de rebut invocar la independència de les entitats quan es tracta de l’interés general i botar-se-la a la torera quan es tracta de salvar l’economia d’un equip de futbol o d’un parc temàtic.

Publicat en Levante-emv 02/12/09

XICOTETES CORRUPCIONS DIÀRIES

2009-11-16T19:12:00.002+01:00

Fa poc més d’una setmana, publicava El MUNDO una enquesta elaborada per Sigma Dos sobre la intenció de vot dels valencians per a les pròximes eleccions autonòmiques en què, al marge d’altres consideracions, es constatava una volta més (i ja van unes quantes) la pertinaç adhesió dels votants al PP de Camps a pesar de trages, tragins i presumptes corrupcions; aixina com l’escàs rèdit electoral que el PSOE de l’impertèrrit Alarte aconseguix a pesar de la insistència en fer de la denúncia d’estes mateixes corrupcions el seu únic discurs visible.

Em preguntava a mi mateix, de quina classe de pasta està fet el nostre poble que el fa tan tolerant a la corrupció dels seus polítics. ¿Que impulsa als votants a mantindre’s fidels a un president cada volta més qüestionat, al què la història mostrarà sens dubte com el més danyós als interessos del seu propi poble? I no em resignava a considerar com a única explicació vàlida la falta d’una alternativa fiable.

Em feia estes reflexions abans d’assentar-me a prendre café ab la meua dona i un grup de mares que es desdejunen juntes després de deixar els xiquets en l’escola. Les seues conversacions, allunyades generalment de la política (la gran política), se centren més en els problemes quotidians(la política real), en eixes coses que pareixen no interessar massa als polítics encabotats en grans inauguracions, Ferraris i querelles.

Polítics i mares, s’ignoren mútuament, com a habitants de dimensions paral·leles que coincidixen en el temps però no en l’espai.

El tema de conversació d’aquell matí era les subvencions per al menjador escolar, més concretament, als qui s’havien concedit.

-¿Com li han concedit a “menganita” la subvenció si treballa ella i el seu marit?
-I a “sotanita” també i s’acaba de comprar un BMW.
-Mira a elles el menjador els ix quasi gratis i a altres que ho necessiten de veritat els ha vingut denegat.

En un poble que no arriba als cinc mil habitants, estes coses se saben. No cal conéixer al detall la nòmina o la declaració de la renda per a vore els qui s’estan aprofitant del sistema i els qui es perjudiquen pels abusos d’uns quants.

Tots els anys passen coses semblants, unes voltes és per la subvenció del menjador o els llibres i altres per ser admesos en un centre que no correspon al lloc de residència, però també per a estalviar-nos una multa, pagar menys en la declaració, passar de l’IVA... xicotetes corrupcions diàries.

Hi ha algun gen en el nostre ADN que s’encarrega d’açò, segur, no tardarà a ser descobert en alguna universitat d’Ohio. Un gen que no és privatiu de les valencianes i els valencians, un gen que és global perquè la corrupció a xicoteta i gran escala està globalitzada des del principi dels temps.

Este gen, ens ha fet a més, tolerants davant de la corrupció dels nostres polítics (és l’única explicació plausible que se m’ocorre). Podem suportar en ells un cert grau d’impuresa, perquè som capaços de suportar-lo en nosaltres mateixos i esta tolerància és la que exploten els descarats ficats a governants.

Ara bé, que ningú es confie, el poble és tolerant però no immune. En xicotetes dosis potser no tinga efectes, que no existisca reacció, però més prompte que tard s’ompli el got i llavors, anar-se'n de “El Corte Inglés” sense pagar un simple mocador pot fer caure a un govern.

PREDICAR ENTRE CONVERSOS

2009-11-10T18:43:00.003+01:00

Este post serà una d’eixes escasses excepcions a la regla que me autovaig imposar fa temps i que trenque de tant en tant; la regla de tractar la política des d’un prisma valencianista, però d’evitar parlar del propi valencianisme.

Hui no obstant això caic novament en la temptació, influït tant per una recent conversació ab Pere Fuset i la seua addicció al metavalencianisme (la parauleta és seua), com pel contingut d’un fil de discussió de Valencianisme.com en el que, prenent com a referència el cartell utilitzat per a les consultes sobre la independència de Catalunya, s’ha obert un interessant debat sobre l’adscripció nacional dels valencians.

El cas és que, observant els comentaris d’este fòrum i els que s’han produït respecte d’això en distints blogs com el de Vicent Baydal, he percebut una realitat incomoda, m’he adonat de que el valencianisme polític de totes les tonalitats possibles es troba reclòs en una espècie d’illa dividida en tribus, una illa en què pareix que no hi ha més opció que la de convéncer els membres d’una tribu per a què s’integren en una altra, per a què abracen el seu matís i abandonen el propi; una illa endogàmica en què no es produïx creixement demogràfic més enllà del vegetatiu i en la que tot es limita a la redistribució constant de percentatges.

Ens hem tirat tots a la còmoda tasca de predicar entre conversos i rebutgem de ple la idea de buscar terres de promissió, segurs de que per a fer-ho és necessari abandonar algun dels nostres dogmes, i mentres donem voltes sobre nosaltres mateixos com el gos que perseguix la seua pròpia cua, la societat a què hauríem de dirigir-nos ens ignora.

Més tard o més prompte haurem d’abandonar esta actitud si realment volem que existisca una autentica alternativa valencianista de govern, però per a què açò succeïsca no serà suficient ab que deixem d’intentar sumar restant-li als nostres semblants, farà falta a més compromís i claredat.

No és prou acceptar totes les banderes hagudes i per haver-hi, és necessari tindre una ab la què poder presentar-se davant del poble i que el poble puga assumir com referent. No és prou acceptar qualsevol marc nacional, cal triar u, el propi i actuar en conseqüència. No és prou alçar la veu contra la forma de governar dels altres, cal definir la pròpia, concretar-la i transmetre-la.

Definir-se té els seus riscos, delimitar-se pot (deu) deixar fora a alguns i la por de perdre eixos “alguns” paralitza a les organitzacions polítiques valencianistes que preferixen viure en la nebulosa, que pretenen sumar sense compromís i esperen omplir el barco abans de decidir el rumb.

Però no fer-ho és molt més perillós, és oblidar a la pròpia societat, és tancar les portes als que poden fer-nos majoritaris, és lligar-se per a tota la vida a eixa illa plena de tribus que encara que acabaren totes unides no deixarien de viure en la seua illa, aliens al món exterior, ignorats pel món exterior.

I ara podem continuar discutint de colors i noms, podem continuar llançant-nos les diferències al cap clamant per una unitat tan difícil com inútil.

LA CLASSE EMPRESARIAL VALENCIANA

2009-11-02T07:14:00.003+01:00

Ma iaia tenia una botiga d’ultramarins a Benifaió. Tots els anys per setmana santa aprofitava les parts menys vendibles de l’abadejo per a fer mandonguilles que venia en el seu establiment, al què molts llauradors acudien ab un manró de pa per a fer-se l’esmorzar.

Aquell “manjar” propi de l’època de dejuni i abstinència de menjar carn, demandava un complement que el fera més accessible al paladar, menys sec i d’esta necessitat va sorgir la idea de vendre allioli que van començar ha fer a mà mon tio i mon pare que ab 18 i 14 anys. Tots els dies s’alçaven de bon de matí per a “fabricar” quatre quilos entre els dos abans d’anar-se a treballar.

La primera màquina que van utilitzar, la va fabricar mon pare ab el motor d’una llavadora, permetent-los produir major quantitat i començar a subministrar a altres establiments de la localitat.

Els dos germans es van repartir les funcions aprofitant les millors qualitats de cada u. Mentres mon pare es va fer càrrec de la part comercial i mecànica, mon tio es va encarregar de l’administració i de la producció, es van complementar mútuament i van aconseguir alçar l’empresa des del no-res.

El major èxit després de molts anys va ser fruit d’una cabuderia. Mon pare es va encabotar en que el millor envàs per a l’allioli havia de tindre forma de morter i l’empresa no va parar de buscar i fer proves fins que ho va aconseguir.

Esta és la cultura de la què provinc. La cultura que prioritza l’esforç en lloc del “pelotazo”, la que crea oportunitat i no viu de l’oportunisme, la que sorgix de la creativitat i no a l’ombra del poder. Esta és la cultura que compartix la majoria de la classe empresarial valenciana, perquè històries com les de la meua família podem escoltar-les, per poc que prestem atenció, de qualsevol empresa familiar com Carmencita, Papas Vidal, Chocolates Valor o Casa Pons per citar alguns exemples del sector agroalimentari.

Perquè conec bé a la classe empresarial valenciana, no arribe a comprendre la seua falta d’implicació en la vida política. Tots els seus esforços per alçar un negoci depenen massa voltes de l’entorn polític i no obstant això, pareixen resignats a patir les seues conseqüències, a lluitar contra els elements si és necessari, però sense involucrar-se.

Durant dècades però ab major intensitat en els últims anys, els governants han centrat la seua atenció en el turisme i en la rajola marginant l’economia productiva, han dissenyat els mapes de comunicacions pensant més en els visitants de les nostres platges que en l’atracció de capital, han fiat la creació d’ocupació a la mà d’obra barata de la construcció i han ignorat l’oportunitat de consolidar una potent indústria valenciana capaç de generar riquesa i ocupació estable, de projectar-se al món com ho han fet de forma individual alguns dels nostres empresaris.

Perquè els conec bé, estic segur que hui se senten tan incòmodes com jo davant de tant trage, tanta comissió, tanta sospita, tant de “sense ofici ni benefici” ficat a polític, tant de volantiner omplint-se les butxaques. Perquè la seua cultura, la seua forma de fer les coses no és eixa. Només falta que es donen compte que ells també tenen un paper en esta història, que la seua pervivència depén d'això.

LA “CAJA” DE PANDORA

2009-10-27T17:44:00.001+01:00

Segons conta la mitologia grega, Zeus va ordenar a Hefeso que modelara en argila a Pandora, la primera dona, per a castigar Prometeu per haver revelat el secret del foc als hòmens.

Segons esta llegenda, la humanitat vivia en pau i harmonia fins que Pandora (igual que va fer Eva ab el fruit prohibit) va obrir la caixa que contenia tots els mals que des de llavors ens afligixen.

Pandora va tancar la caixa just abans de que l’esperança isquera, però algú deu haver-la obert novament i l’esperança ha eixit... Esperanza Aguirre s’entén, i junt a ella uns quants mals més que, segons pareix, quedaven tancats disposats a eixir per a acaçar a una altra caixa, “Caja Madrid”.

Com van poder els antics grecs vaticinar el sainet que se’ns ve damunt en el panorama polític econòmic d’una de les principals entitats d’estalvi és un misteri, però la veritat és que l’antiga història de Pandora i la seua caixa ve com a anell al dit per a comprendre la gènesi d’este culebro d’interessos, lluites fraticides i desvergonyiments que vénen a demostrar que res de nou s’ha inventat des de que Zeus i la seua plèiade olímpica va abandonar la humanitat a la seua sort.

No obstant això, la virulència dels atacs entre distintes faccions del PP està ennuvolant la visió dels que assistim com a espectadors a esta representació dels clàssics. Mentres Aguirre llança la seua Hidra contra els remers de l’Argos Popular i el segon de Gallardón llança la seua esmolada estaca a l’ull únic de Polifem, una qüestió capital està quedant aparcada en l’escenari. La qüestió de les formes.

Per la seua especial idiosincràsia i origen, les caixes d’estalvis es regixen per la llei de societats limitades de caràcter fundacional, tenen la consideració d’ents de caràcter social i disfruten de beneficis fiscals. Com a conseqüència de la seua importància com dinamitzadors econòmics dins de la seua àrea d’influència, tots els governs, del color que es vullga, han aprofitat el fet de que els òrgans de governs i gestió de les caixes han de ser triats pels poders públics, per a impulsar des d’estes les seues polítiques econòmiques.

Pot paréixer normal que, sent com són les caixes, factors clau per al desenrotllament del territori en què es troba la seua seu social, els distints nivells governamentals facen tot lo que es puga per a exercir la seua influència com a legítims representants del poble, però és ací, en este precís punt, en el que s’han perdut les formes.

Ja sabem que, tot govern siga del nivell que siga, està vinculat a un partit polític. En el cas de Madrid, els dos governs implicats, el municipal i l’autonòmic ho estan al mateix partit (encara que no ho parega), al Partido Popular, però les decisions sobre els que han de representar a les administracions en “Caja Madrid” corresponen als governs i no al PP, encara que d’alguna manera hem de donar per fet que en un assumpte de tanta transcendència alguna vinculació directa hi haurà, sempre d’una manera més o menys elegant, més o menys solapada.

No obstant això, quan des de la direcció del PP s’insistix en el fet que la decisió serà presa pel seu Comité Nacional, s’està atemptant directament contra les formes. Els representants de l’administració en les caixes, ho són mentres són representants del poble, designats pel poble i no pels interessos partidistes. Açò és un xicotet matís, però d’una importància capital.

¿Podem imaginar una situació semblant en la nostra terra? És possible que si ho férem comprenguérem l’autentica magnitud de la barbaritat que s’està pregonant sense rubor per la direcció dels populars.

¿Admetríem que davant d’una pugna entre Camps i Barberá per la direcció de Bancaixa, Rajoy imposara a un home de la seua confiança? Probablement posaríem el crit en el cel per la intrusió de Madrid en els assumptes valencians, però en definitiva en lo substancial no existiria diferència, més que en les formes.

Les formes les està perdent en esta ocasió el PP al convertir “Caja Madrid” en un camp de batalla, a l’oblidar que no han de mesclar-se els interessos generals ab els particulars, al fer oficial que les decisions no les prenen els que estan facultats per llei, sinó pels qui suplanten esta facultat en funció de la seua autoritat.

És en definitiva un conflicte entre l’Autoritas i la Potestas.

DAFO (II)

2009-10-18T19:42:00.004+02:00

Si haguera de posar subtítol a esta segona entrega, sense dubte seria “qui vol no pot, qui pot no vol”, perquè com vorem, després d’observar en la primera part l’oportunitat que s’obri per al valencianisme polític en un determinat vector de la societat, de l’anàlisi de les nostres debilitats i fortaleses no podem deduir que esta vaja a ser aprofitada a curt termini.

Comencem per tant ab la mirada cap al nostre interior, desgranem quina és la nostra situació davant de les oportunitats i amenaces que ens esperen en els pròxims anys...

Debilitats:

No hi ha cap formació valencianista (i no ens anem a posar ara a delimitar este terme) situada convenientment en el tauler de joc electoral ab capacitat per a absorbir eixa massa de votants òrfens a la cerca d’un nou referent.

Si, és cert que Units x Valéncia se situa ideològicament en l’espai fronterer entre els dos grans partits, però no és menys cert que les nostres capacitats organitzativa i econòmica no estan preparades per a assumir este repte, aixina, doncs, qui vol no pot.

Per la seua banda, el Bloc, únic supervivent circumstancial de la “Batalla de Valéncia”, no pareix disposat a assumir el seu paper, i pres de la maledicció bíblica que va llançar Fuster sobre el seu poble (El país valencià serà d’esquerres o no serà), va decidir fa uns anys replegar les seues posicions cap a l’esquerra del PSOE assumint novament el llast que va soltar al refondre la vella UPV per a construir un nou projecte més pròxim a les valencianes i els valencians. Qui pot, no vol.

Fortaleses:

Per molt que he intentat trobar un punt fort sobre el qual recolzar el nostre futur, no he sigut capaç de fer-ho. En canvi he trobat moltes xicotetes fortaleses disperses, molts protagonistes que vaguen sense coordinació, moltes bones intencions que són, pel simple fet de ser simples intencions, insuficients.

Si fa unes setmanes manifestava la meua total convicció que està arribant l’hora, hui puc dir que eixe és el nostre únic punt fort, els fonaments sobre els quals edificar el nostre futur.

Visions tan clarividents com les expressades Gil Manuel Hernàndez en l’últim número de la revista Nexe i la seua translació a l’estratègia política del valencianisme són fonamentals per a eixir ab èxit de les pròximes conteses i seguix sense voler qui pot, sense poder qui vol.

Evidentment esta anàlisi DAFO no és més que una simple pinzellada, un esbós sense concloure, un motiu per a la reflexió de qui ho puga llegir i un principi més que una fi. Si ha servit per a açò, ha servit per a molt, perquè fa temps que em ronda pel cap la següent pregunta ¿què és un pal de paller sense palla?... un simple pal, solitari i nu, clavat en la terra.

A açò i no al canvi és a lo que cal tindre por.

DAFO (I)

2009-10-14T20:35:00.002+02:00

L’anàlisi DAFO és una de les moltes ferramentes utilitzades per a la planificació estratègica (eixa cosa estranya que tan sovint oblida el valencianisme polític), una espècie de guia metodològica d’estudi de la posició competitiva d’una empresa en el seu mercat de referència, a fi de determinar les seues Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats per mitjà de l’observació de la pròpia organització i l’entorn en què es desenrotlla la seua activitat.

Esta ferramenta estratègica, no obstant això, no és privativa del món empresarial i pot ser utilitzada pels partits polítics per a conéixer la situació real en què es troba l’organització. Fem ara una xicoteta i innocent prova, que sense entrar en massa detalls ens dibuixe un mapa de situació del valencianisme polític per a les pròximes eleccions a Corts Valencianes.

Començarem ara i de moment per l’anàlisi de l’entorn i les seues possibilitats intentant localitzar en primer lloc les oportunitats i amenaces amb què podem trobar-nos.

Oportunitats:

Si analitzem el panorama polític valencià, són poques les oportunitats que podien albirar-se fa només unes setmanes ab un Partido Popular que pareixia capaç d’absorbir tot l’electorat, des de l’extrema dreta al centre esquerra, atret per la seua força gravitacional de majories absolutes inqüestionables, ab un PSOE incapaç de trobar el camí de tornada al Palau de la Presidència i ab una esquerra fragmentada i víctima de la caiguda demogràfica del seu electorat; però les coses han començat a canviar radicalment.

Els últims episodis de crisi interna del PP que de manera tan directa estan afectant al Consell de la Generalitat i la més que previsible profusió de noves notícies, escoltes i imputacions que poden produir-se en els pròxims mesos, junt ab la imprevisible reacció de Costa i els seus aliats familiars o circumstancials, auguren un canvi en la percepció del votant menys compromés ab la ideologia conservadora, menys aferrat a les sigles.

S’obri ací una oportunitat, l’existència d’una massa desencantada disposada a donar el bot, a “comprar un altre producte”, o a guardar el seu vot en el calaix de l’abstenció. Una massa que pertany sociològicament a això que s’ha vingut a anomenar “el centre”, concepte despreciat per tots, però al que tots aspiren a convéncer, perquè d’ell solen dependre la majories.

Amenaces:

La mateixa existència del vot fluctuant, a la cerca de noves referències pot convertir-se en una amenaça.

Per més que el PP estiga perdent la seua aurèola de santedat, ni el PSOE ni lo que està situat a la seua esquerra resulten accessibles per al votant desencantat. Els primers per falta de solidesa com a alternativa (Zapatero i el seu oblit constant de Valéncia no ajuda molt) i els segons per llunyania (difícil bot des del centre a un extrem).

A la vista d’estes consideracions, el vot a la cerca d’alternativa pot convertir-se, cas de no trobar-la en vot de castic que pot anar a parar a opcions flor d’un dia, no per motius ideològics sinó circumstancials.

Cap per tant la possibilitat d’una irrupció ab força d’UPyD o d’una revitalització de CVa i cap d’estes dos opcions poden considerar-se sinó una amenaça per al valencianisme polític.

En el següent article abordarem la segona fase de l’anàlisi DAFO, aquella que mira cap al nostre interior on de moment i a primera vista s’aprecien poques sorpreses.

JO TAMBÉ SÓC BLOC

2009-10-11T10:20:00.003+02:00

Ho sóc no per proximitat ni per militància, ho sóc perquè quan s’insulta, es perseguix i s’agredix a un grup de demòcrates per participar pacíficament en la festa de les valencianes i els valencians, tots hem de sentir-nos ells, ser ells.

No fa molts anys que van començar a acudir tímidament a la processó cívica del 9 d’octubre els primers grups d’extrema dreta. Ho van fer al principi de manera pacífica, quasi camuflats per a començar a prendre posicions que, any rere any han anat consolidant alhora que es radicalitzava la seua estètica i les seues maneres, fins a convertir esta manifestació popular d’amor a la Pàtria Valenciana en una espècie de parada militar en la que pretenen imposar la seua llei, la del més fort, davant de la mirada condescendent si no complaent dels partits majoritaris que pensen ingènuament que la seua presència pot ser utilitzada a favor.

La nostra grandesa és la nostra debilitat, perquè creure en la democràcia implica ser conscients que tots tenen dret a expressar-se, inclús aquells que no ens permetrien fer-ho a nosaltres mateixos, i d’eixa debilitat s’han aprofitat els feixistes per a fer propi el territori del poble per a, una volta conquistat, tirar d’ell al propi poble.

El que ha ocorregut enguany no és una novetat, tan sols la seua virulència. Any rere any els membres de la Plataforma Juvenil Valencianista, els d’Enkara o els d’Units x Valéncia hem patit insults, amenaces, i el llançament d’algun objecte, però enguany les accions dels radicals han anat més enllà.

Portats per la por de perdre un espai que ja consideren seu, han actuat de manera organitzada i han planificat militarment cada una de les seues accions. No ens trobem davant de l’insult en calent dels que se senten protegits per la manada, sinó davant d’una expedició de cacera, una avançada destinada a impedir la normalitat, a protegir la seua posició d’avantatge numèric i açò els fa més perillosos.

Que el Bloc haguera convocat enguany oficialment als seus militants a participar en la processó cívica, seguint l’estela dels que des del Bloc Jove vénen fent-ho des de fa uns anys, és un triomf de la normalitat, un símptoma que s’està tancant, lentament, una ferida oberta entre els valencians que ens manté separats des de fa massa temps, però és també un signe clar de què les proporcions canviaran i que en un parell d’anys, els que desfilen ab gest militar mirant amenaçadorament als jóvens que gosen reivindicar una Valéncia lliure, tornaran a ser la minoria vergonyant i açò els produïx por.

Hui tots som Bloc, tots som PJV, som tots i cada un dels que no es resignen a que el nostre dia nacional es convertisca en un precalfament del 12 d’octubre.

L’any que ve serem més i més també al següent, cada un ab el seu matís, junts, però no “revueltos” si es vol, i els intolerants seran menys, segur.

9 D'OCTUBRE L’APOSTA VALENCIANISTA

2009-10-08T19:04:00.004+02:00

Valencianes, valencians.

Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 .

El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.

Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.

Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant.

Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment.

Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història.

Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.

En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!

Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Firmen este article: Carles Choví, Enric Nomdedéu, Agustí Colomer, Pere Fuset, Clara Ferrando, Jodi Davó, Alexandre Crespo, Vicent Forment, Miquel Àngel Gascón, Natxo Bellido, Pere Palés, Punt de Debat Alacantí, Ernest Alagarda, Eduard Ramírez Comeig, Àgueda Micó, Joan Raúl Burriel, Julià Engó, Carles Villodres, Amadeu Mezquida, Daniel Soriano, Carles López Cerezuela, Josep Miquel Bisbal, Albert Almenar, Alfons Alba, Joan Colomer, Vicent Flor i Ferran de Rojas.

EL QUART PODER

2009-10-04T19:32:00.001+02:00

La forma ab què un determinat grup de comunicació està tractant la informació respecte al cas Gürtel en el seu vessant valencià en les últimes setmanes m’està donant molt que pensar.

Quan les investigacions periodístiques contribuïxen que la corrupció no quede impune oferint noves dades a l’opinió pública, el servici prestat a la comunitat és d’incalculable valor, però quan l’objectiu deixa de ser este i es transforma en determinació per a modificar l’estat de les coses per damunt dels fets, el poder dels mitjans de comunicació es convertix en element distorsionador de la vida pública, en un quart poder alié a les regles del joc.

No és la primera volta que ocorre, ni serà l’última per descomptat. Encara seguixen calents els calius de “la teoria de la conspiració de l’11 M” que durant anys hi han avivat determinats periòdics i emissores de ràdio, negant evidències, sembrant dubtes i acusant sense fonament ab l’objectiu últim de deslegitimar al govern que va eixir de les urnes només uns dies més tard, o lo que és lo mateix, intentar suplantar la voluntat dels votants.

Estos dies s’ha fet públic l’informe policial que dona noves dades sobre un possible finançament irregular el PP valencià. Un informe que apunta entre altres a Ricardo Costa i que reactiva les sospites que sobre este i Camps pesen des que es va destapar el cas i que va quedar en stan by quan el TSJV va arxivar la causa oberta per “cohecho imporpio”.

Però junt ab l’eixida a la llum de noves informacions que pareixen incriminar alts càrrecs del govern valencià, també han aparegut informacions clarament manipulades que, recolzant-se en fets reals, els han transformat al seu gust per a què donaren un resultat d’acord ab la línia editorial del mitjà en qüestió.

No he pogut més que sentir-me frustrat quan després d’escoltar de viva veu declaracions d’alts dirigents del PP, el locutor de torn oferia impúdicament una traducció (del castellà al castellà) que res tenia a vore ab les paraules pronunciades per Cospedal, Rajoy, Camps o Costa.

Aixina es convertix en notícia que Dolores de Cospedal ha demanat a Camps la dimissió de Costa sense que en el tall de veu s’escolte en cap moment estes paraules eixir de la seua boca, o que Camps amenaça a Rajoy en les Corts quan les imatges del seu discurs no tenen res a vore ab la lliure interpretació del periodista o es donen com certes simples especulacions del contingut de la trobada Rajoy – Camps en territori neutral.

Sóc partidari de que es destape, jutge i condemne fins al més mínim cas de corrupció política, de que si es demostra la seua culpabilitat, Camps, Fabra, Costa i qui siga que es veja imputat reba tot el pes de la llei. Sóc partidari a més de la regeneració de la política valenciana i per això entenc que han existit evidències suficients com per a què s’hagueren produït les primeres dimissions, però no sóc partidari, de cap manera de que els mitjans de comunicació suplanten ni a la justícia ni a la veu del poble.

A abdós, justícia i poble, han de nodrir d’informació veraç, inclús d’opinió, però sense sobrepassar la gruixuda línia de la manipulació.

Alguna volta el meu poble passarà factura als que d'ell s'aprofiten des del govern, tal volta quan troben algú millor en qui depositar el seu vot o quan els escàndols siguen tants que ja no passen per la seua gola, però si algú pensa que pot precipitar eixe moment fent com la Viuda Reposada, que ab ardits i falsedats va pretendre interferir en l’amor de Tirant per Carmesina, que es guarde molt de fer-ho.

Si permetem una sola volta que la manipulació substituïsca a les urnes, per molt que ens convinga eixa única volta, ¿què ens garantirà la seguretat d’un sistema que pot ser pervertit?

ESTÀ ARRIBANT L'HORA

2009-09-28T21:17:00.003+02:00

Hui deixaré per un moment l’anàlisi de l’actualitat política per a parlar en clau interna, hui explicaré perquè sóc optimista.

Recorde que va caure en les meues mans en el nadal del 98. Va ser el regal d’un company de partit i de no haver sigut per ell, difícilment figuraria ara en la meua biblioteca, ja que en aquell moment jo estava còmodament instal·lat en el meu grup i poc o gens atreia la meua curiositat més enllà dels seus límits.

Recorde que la seua lectura va ocupar l’espai entre “Invitació a la serenitat” de Sèneca i “L’art de la prudència”, de Baltasar Gracián i ab ell es va iniciar un canvi en la perspectiva ab què jo observava el meu món més immediat.

Confesse que abans de llegir “Sobre la nació dels valencians” de Joan F. Mira, no havia vist ab especial interés els moviments que es produïen just al meu costat, ni tan sols els protagonitzats per Joventut Valencianista que pogueren ser-me més pròxims i no obstant això en les pàgines d’eixe llibre vaig trobar tota una sèrie de matisos cromàtics que s’allunyaven de les posicions blanc o negre que senyorejaven el panorama del valencianisme polític des de la transició.

Uns mesos després, el quart diumenge de maig del 99 va caure un dels pilars de la inacabada transició valenciana i jo vaig abandonar l’activitat política per un llarg període, un període en què vaig aprofundir en moltes altres lectures, en el que vaig conéixer el valencianisme de preguerra, les arrels de lo que som ara, un període en què vaig dissenyar mentalment les meues accions futures i en el que vaig començar a portar-les a cap.

Des d’aquell 99 han passat moltes coses, he conegut persones de conversació enriquidora i organitzacions la importància de les quals no pot mesurar-se per la seua presència pública, he assistit a tertúlies de valor incalculable i he llegit textos que m’han fet creure que realment és possible un valencianisme polític ab majúscules, però sobretot, per damunt de tot he pogut percebre que un bon nombre d’energies que es trobaven disperses, que treballaven aïllades, comencen a confluir.

Està acostant-se l’hora en què un cicle es tanque i ab ell es tancaran ferides de mil batalles, està prop el moment en què la transició valenciana arribe a la seua fi, no sense un previ i últim patiment del qual no eixirem indemnes, però eixirem.

Si ab “Sobre la nació dels valencians” vaig poder vore que existia una nova visió sobre un conflicte antic, ab el compendi d’autors de “Vida amunt i nacions amunt”, puc assegurar a més que hi ha tota una base intel·lectual que avala el meu optimisme.

No perdeu l’ocasió de llegir-lo, perquè ja s’acosta l’hora.

ESTEM PERDUTS

2009-09-21T19:48:00.003+02:00

Esta i no una altra va ser la frase que em va vindre al cap a l’escoltar la intervenció de Zapatero en el primer debat important del nou curs parlamentari.

És una sensació aterridora comprovar que el president del Govern d’Espanya està més perdut que Tarzán en un gesmiler, que està tan plenament convençut de que la crisi (esta crisi que està esgarrant la nostra economia) ens ha vingut de fora, que no té més pla que el d’esperar pacientment que se solucione fora i que de rebot (com de rebot pensa que ens ha vingut) se solucione també en els seus dominis.

Estem perduts perquè excepte les escasses solucions d’urgència apagafocs, com el Pla E i els rescats a la desesperada de la banca i la indústria automobilística, no té el més mínim projecte destinat a la creació d’ocupació estable, ni per descomptat té (o almenys així ho pareix) la més mínima idea de com detindre l’hemorràgia que invadix la creixent cua de la desocupació i perquè Zapatero, convençut de que no hi ha remei al seu abast ha decidit limitar la seua actuació a pal•liar els efectes de la crisi per mitjà de la promesa de no deixar desemparat a ningú durant la llarga travessia que tots els informes pronostiquen, sabent que no hi ha estat que puga suportar eixa càrrega i quedar indemne.

El futur immediat que ens oferix és el del rés. Resar per a no perdre la faena, resar per a trobar treball abans de que se’ns acabe “el paro”, resar per a què si s’acaba, ens toque la “Pedrea” del subsidi i per a què l’Estat continue tenint fons. Resar, com resa Zapatero per a què l’economia remunte encara que siga només una miqueta abans de les pròximes eleccions.

Sense diagnostic encertat de la situació i sense plans específics, a Zapatero no li queda més que improvisació i “talante” i com més creix la primera més minva el segon a mida que va donant pals de cec incrementant els impostos que més afecten l’economia domestica, traslladant l’esquema del PER a tot l’estat sense comprendre que el que volem no és el subsidi, sinó el treball.

Estem perduts perquè enfront d’un govern sense projecte només hi ha una oposició encabotada en desgastar al contrari inclús a costa que les víctimes en l’holocaust als perversos déus de la baixa política siguen milions de ciutadans a qui no se’ls oferix més solució que el canvi de dirigent, sense aportar una altra cosa que frases fetes com “és necessari aplicar canvis estructurals” que per si mateixes no tenen el menor sentit per bé que queden en el moment de ser pronunciades.

La crisi a Espanya serà menys profunda però més duradora, o això almenys és el que diu l’últim part oficial de guerra. La recuperació en la resta de països de la zona euro ja comença a albirar-se sense que l’encefalograma pla del Congrés dels Diputats mostre més senyals de vida que les veus dels partits nacionalistes reclamant acords extraordinaris per a una situació extraordinària i Zapatero en capella, resant per a què d’alguna manera l’èxit dels veïns acabe per contagiar la nostra economia abans de que s’acabe el crèdit.

Mentres a Valéncia... Si Zapatero no comprén el problema, Camps ni tan sols sap que existix. Dissabte passat en l’Àgora Mediterrània de la Valldigna organitzada per ACV Tirant lo Blanc vaig tindre l’ocasió d’assistir al seminari Anàlisi i receptes per a l’economia valenciana, a càrrec del professor Vicent Soler de la Universitat de València i les dades allí exposades, més enllà de les opinions que pogueren ser o no partidistes, mostren un panorama res afavoridor per a la nostra economia. La nostra crisi, la valenciana, promet ser tan profunda com la de de la resta de països del nostre entorn i tan duradora com l’espanyola. Nosaltres si que estem perduts.

FX: Efectes especials

2009-09-07T20:10:00.003+02:00

Enguany he tardat prou a reprendre l’activitat bloguera, tant que inclús un dels meus incondicionals lectors ha hagut de cridar-me l’atenció en un missatge privat “Espabila Favila que viene el oso” ha vingut a dir-me.

Que voleu que vos diga, la calor que encara hui regna en el meu despatx i la fatiga produïda per les desustanciades notícies que, sobre la política s’han produït este estiu, no animaven massa a posar-se a aporrejar el teclat del meu Packard Bell.

Resignat a penjar l’hàbit d'escribidor estava, quan de sobte va irrompre Mariano Rajoy en la valentina plaça de bous per a inaugurar el curs polític Popular i ho va canviar tot.

Fa temps que vinc manejant la teoria de que la política espanyola, però també la valenciana, s’assemblen cada dia més a les pel•lícules produïdes a Hollywood; molt efecte especial (FX sigles en anglés) i poques bones actuacions. Doncs bé, per si em cabia algun dubte s’obrin les portes del redolí valencià i el PP em posa un exemple en safata que riu-te tu de la saga Star Wars.

Austeritat és la paraula que solta primer Rajoy al detectar la presència d’un periodista. “Es fundamental un plan de austeridad duro, que no aumente el déficit ni la deuda pública, que facilite el crédito y que permita rebajar impuestos para que aumente el crecimiento económico. Por último, reformas estructurales” va dir en una recent entrevista concedida al periòdic ABC. Austeritat va repetint pels cantons com aquell personatge de la meua infància que cridava pels carrers ¡compre matalafs de llana!, però si és austeritat lo que proclama, o no coneix la política de Camps o li resulta francament indiferent.

Rajoy va arribar a Valéncia acompanyat per Soraya Sáenz de Santamaría i Esteban González Pons per a mostrar el seu suport sense fissures al PP valencià i al President Camps, posant-lo pels núvols, exalçant el seu exemple “El PP valenciano ha tenido lo que hay que tener para mantenerse en su sitio ” va arribar a dir.

Efectes especials sense grans actuacions. Els populars venen austeritat mentres elogien un president autonòmic ab les mans foradades que en època de crisi gasta els diners públics en fastos i esdeveniments de qualsevol tipus; prometent que cada euro invertit es multiplicarà en beneficis per als valencians, si, però en clara contradicció ab les afirmacions de qui tant li acaricia l’esquena i li llepa les ferides.

Si passàrem dels FX a les bones actuacions, el PP podria clamar en les Corts Generals ¡Austeritat! invocant l’exemple del govern valencià. “Mirad de lo que somos capaces ” podria dir ab orgull, “así es como se soluciona la crisis donde gobernamos ”. Desgraciadament enfront de la seua promesa d’austeritat, de fórmula màgica per a solucionar la crisi, el seu benvolgut Camps maneja una altra classe de fórmules molt menys barates i eixemplificants.

¡Acudisquen polítics de qualsevol classe a la cerimònia dels Oscar! ¡Aplaudisquen a rabiar!, perquè el premi als millors efectes especials goes to... “España necesita reformas y austeridad como las de Camps ”

NO PODEM RENUNCIAR

2009-07-26T14:55:00.001+02:00

El govern valencià acaba d’esempolsegar la “Clausula Camps”, aquella del “culo veo, culo quiero”, per a intentar amarrar uns quants euros més al desnodrid finançament que ens ha tocat en la tómbola organitzada pel PSOE, a quina ab tanta ineficàcia va acudir l’executiu valencià.

Si tirem la vista arrere, portem tota una vida reivindicant un millor tracte per part de l’Estat. Majors inversions, més implicació en el desenrotllament de la nostra economia, millor finançament; i després d’haver passat per totes les combinacions possibles, seguim igual. Dóna lo mateix que el els governs autonòmic i espanyol siguen del mateix color o de partits diferents, que ací manen els populars o els socialistes (fa molt de temps però van manar), el resultat sempre és el mateix; continuem a la cua, per davall de la mitjana i ab una balança fiscal marcadament negativa.

¡Injustícia!, clamen la veus de l’executiu valencià i ¡Injustícia!, responen com a atronadors ecos els partits minoritaris, mentres la franquícia socialista posa cara de pòquer. Els uns i els altres discutixen sobre xifres i sobre lo que ens haguera d’haver tocat tirant euros sobre la taula.

I mentres els uns protesten perquè ens correspon molt més de lo que rebrem, els altres tiren en cara que rebrem lo que hem demanat i els de més enllà advertixen que ells ja van dir lo que calia demanar i se’ls van riure en la cara, tot seguix igual, res es mou. Seguim ab el mateix dret de queixar-se dels últims trenta anys i ab el mateix nul resultat, perquè la veritat és que lo injust no és el percentatge del pastís que ens toca cada volta que hi ha repartiment, lo injust és el sistema.

Durant tot este temps, s’han succeït governs, s’han transferit competències, s’han modificat estatuts d’autonomia, però lo que no ha variat gens ni miqueta és la facultat del partit instal•lat en el govern d’Espanya de manejar al seu capritx el repartiment dels fons públics, una facultat que li atorga poder absolut sobre les distintes autonomies.

Emparats per este monopoli econòmic, els distints governs han anat dissenyant un mapa de desenrotllament lligat als interessos particulars dels partits que han ocupat la seua titularitat. S’han subvencionat àmplies àrees pel simple fet de ser graner de vots de tal o qual formació, s’han prioritzat o desplaçat eixos de comunicació en funció del lloc d’origen del dirigent de torn i s’ha paralitzat el creixement econòmic de determinades zones per a afavorir altres. Únicament les autonomies governades per partits propis i independents, han pogut escapar en algun moment a esta roda d’interessos i quan ho han fet, han sigut titlats immediatament de xantatgistes pel dit acusador dels que pretenen repartir-se el poder des de la centralitat.

El sistema és injust i contradictori, origina desigualtats, friccions i recels entre les autonomies; castiga als que més aporten i no fomenta la responsabilitat sobre la recaptació i la utilització dels fons públics i només per açò últim ja pot ser qualificat com incorrecte.

Les valencianes i els valencians, afectats de manera significativa per esta falta d’equanimitat financera, no podem renunciar a una de les reivindicacions més antigues del valencianisme polític, l’autonomia econòmica sense la qual, l’autonomia política no queda més que una simple descentralització administrativa de l’Estat.

La recent modificació del nostre Estatut d’Autonomia contempla la creació d’una agència tributària pròpia que gestione els percentatges dels impostos transferits a la Generalitat, un pobre destí per a una agència que podria ser desenrotllada en la seua màxima expressió si el nostre Govern volguera realment deixar de pertànyer al furgó de cua del finançament i prendre el camí que fa molt recorren el País Basc i Navarra ab els coneguts concerts econòmics.

La “Clausula Camps” només servix per a evidenciar la nostra incapacitat per a ser els protagonistes del nostre propi desenrotllament, just lo contrari que la coresponsabilitat fiscal tan necessària per al nostre futur a la què no podem renunciar.

També podem continuar esperant les almoines del govern central, però a mi francament no m’il•lusiona massa eixe panorama.

CORESPONSABILITAT I FINANÇAMENT

2009-07-16T19:21:00.000+02:00

Imaginem una família ab tres fills post-adolescents vivint encara ab els seus pares. Ens sona ¿veritat?

El primer és emprenedor i ha obert un negoci que funciona relativament bé, el segon és un treballador que no ha pogut trobar una ocupació que li reporte més de mil euros al mes i el tercer està encara estudiant i els caps de setmana fa xicotets treballs per a traure uns eurets.

Els tres germans entreguen lo que guanyen cada mes als seus pares i els seus ingressos s’incorporen la caixa única familiar de la què se sufraguen els gastos generals i es paga la hipoteca de tres pisos iguals adquirits pels pares a fi d’entregar un a cada fill en el moment en què decidisca casar-se.

Per a què cada fill faça front als seus gastos, rep una assignació setmanal que és fixada pel pare i que, a pesar que les seues necessitats són evidentment distintes, és del mateix import per als tres.

En estes i aquelles, el germà major demana a son pare que li augmente l’assignació, justificant que les particularitats del seu negoci reclamen una certa disposició de diners i argumentant a favor seu que ell contribuïx en major grau a la caixa única, davant de la qual cosa el pare accedix a l’augment de la “paga”.

A l’assabentar-se de que s’ha trencat la igualtat econòmica, el fill menor, decidix protestar i demanar que se li augmente l’assignació en la mateixa mida que al seu germà justificant que els diners son de “tota” la família i que no pot existir un tracte de favor cap a un dels seus membres, sent abonat per sa mare que considera que tots els seus fills han de ser iguals, mentres el germà mitjà se situa al marge ab l’esperança que acabe per beneficiar-li tot este embolic.

Si poguérem observar esta família com si d’un “Gran Hermano” es tractara ¿quants donarien la raó al fill xicotet? Estic convençut de que es crearia un corrent d’antipatia instantània, seria “nominat” i expulsat de la casa per aprofitos a la primera ocasió que el públic tinguera, no obstant això, açò mateix és lo que ocorre ab el finançament autonòmic i la reacció és just la contrària.

Igual que en la família que hem descrit, l’Estat administra una caixa única que s’alimenta dels impostos recaptats en les distintes comunitats autònomes, hi ha comunitats que aporten més que altres i hi ha comunitats més productives que són capaços de multiplicar els recursos i continuar contribuint en major grau a eixa caixa única.

Igual que en esta història, l’Estat fonamenta el repartiment entre els seus “fills” en una pretesa igualtat de necessitats que no és real, perjudicant als que més contribuïxen i beneficiant als que encara estan estudiant i en el moment en què els primers reclamen un repartiment més equànime, boten totes les alarmes, es produïxen acusacions de falta de solidaritat i de xantatge, es demonitza a les comunitats contribuents i s’eleva als altars a les subvencionades.

El principal problema és que l’actual sistema econòmic es basa en el concepte erroni de què l’Estat “produïx” els diners i que per tant tots tenen el mateix dret sobre ell, no hi ha una consciència clara de quina és la quantitat ab què contribuïx cada autonomia i tots creuen que perceben menys del que mereixen.

Açò s’evitaria si cada comunitat autònoma recaptara els seus impostos, contribuïra proporcionalment a sufragar els gastos generals de l’Estat i després comptara els diners que li queden en la caixa. Aixina molts dels què ara clamen perquè se senten discriminats apreciarien més els esforços que fem els altres per a què continuen estudiant.

Perquè no ens equivoquem, els diners que l’Estat assigna a cada comunitat autònoma, no servix per a què tots tinguem els mateixos servicis, la mateixa educació o la mateixa sanitat. Cada Govern Autonómic és lliure de distribuir el finançament com crega oportú i per tant sempre existiran desigualtats derivades de la voluntat dels polítics i no del percentatge que s’aconseguisca de la caixa única.

EUROPEES A LA VALENCIANA (II)

2009-07-09T18:25:00.003+02:00

Els partits minoritaris

Minories residuals a banda i excepcions de recent aparició que analitzarem al final d’este article, tan sols hi ha dos formacions ab presència real en la política valenciana al marge dels grans partits, a les que cal afegir una tercera per la seua massiva presència mediàtica i representació derivada.

Es dóna la circumstància que els tres partits a què ens referim EU, Bloc i ERC compartixen, cada u ab els seus matisos, un mateix espai ideològic, un nínxol que mostra un comportament definit i pot ser analitzat en el seu conjunt.

Des que en les europees de 1994 aconseguira el seu màxim nivell ab prop d’un 16% dels sufragis (dels quals un 14% va correspondre a EU), el bloc situat a l’esquerra del PSOE mostra una clara tendència a la baixa quedant en estes últimes eleccions en un exigu 4,33% disminució esta més acusada en el cas de la força majoritària d’este sector que ha perdut més d’11 punts en els últims quinze anys, situant-se molt per davall del llindar del 5 %

Este patró de descens es repetix també per a les eleccions generals en què el conjunt de les tres formacions ha perdut més de huit punts percentuals des del seu millor resultat en 1996, perduda que novament els situa per davall del percentatge necessari per a obtindre representació.

Atenint-nos als resultats, el calador de vots en que pesquen estos tres partits, situat a l’esquerra del PSOE, mostra una marcada tendència decreixent que no implica transvasaments importants entre els tres grups, ja que els vots perduts pel partit majoritari no són rebuts pels altres dos ocupants del nínxol, ni aparentment estan servint d’aliment electoral el PSOE ja que este contínua perdent representativitat.

L’explicació a este fenomen pot ser tan simple com que l’esquerra esta desapareixent per qüestions demogràfiques i sociològiques, o lo que és lo mateix, no s’incorporen nous individus a l’espai ideològic en la quantitat suficient per a compensar les baixes produïdes per desencant o defunció, de manera que a més anys transcorreguts menor és el pes especific del nínxol electoral.

No ocorre el mateix ab el tram comprés entre els dos partits majoritaris que generalment es denomina “el centre” i que és en realitat una amalgama heterogènia que comprén distintes gradacions de moderada fidelitat a una certa idea de dreta o d’esquerra segons els casos i que és susceptible de variar el sentit del seu vot en funció del moment i l’oferta electoral que se li presente.

Este espai és prou gran com per a què en ell el PPCV continue trobant camí que recórrer (+2,58%) i a més puga haver-se fet un lloc el partit de Rosa Díez ab un sorprenent 2.14% dels vots emesos que, per més provisional i excepcional que es considere, indica l’existència d’un cert nínxol receptiu a noves propostes, que sense dubte creixerà en el moment en què el PPCV mostre algun símptoma de desgast, per molt lluny que s’observe esta circumstància en l’actual escenari.

Qui intente assentar-se entre els dos grans partits ha de fer-ho recorrent al “centre sociològic” almenys si espera sobreviure més enllà dels pròxims cinc anys.

EUROPEES A LA VALENCIANA (I)

2009-07-02T18:58:00.001+02:00

Els grans partits

Tinc l’avantatge de no haver-me jugat res de manera directa en les passades eleccions, un avantatge que em permet el desapassionament en l’anàlisi dels resultats i la contemplació de les xifres des d’un punt de vista gelat.

Conte a més ab el factor afegit d’haver deixat passar un cert temps i d’arribar l’últim, per lo que he pogut escoltar i llegir les anàlisis que s’han fet en calent per periodistes, polítics i habituals dels distints fòrums que solc visitar, anàlisi que ara més que mai han estat trufats de tòpics, frases fetes i llocs comuns.

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la persistència ab què s’ha afirmat que en estes eleccions europees s’ha votat en clau espanyola, una afirmació que és del tot correcta si estiguérem parlant de Cuenca o d’Albacete, però errònia al meu entendre si ens referim a Valéncia.

Durant els mesos anteriors a la pròpia campanya, la pressió mediàtica i política sobre els casos de suposada corrupció del President Camps i les reaccions de crida en el seu suport del PPCV han convertit estes votacions en una espècie de plebiscit autonòmic. En esta clau s’han desenrotllat les campanyes dels distints partits i en ella s’ha provocat segurament el sentit dels vots, i a pesar que no són extrapolables els resultats d’eleccions de distint àmbit, no seria correcte obviar alguns dels senyals que apareixen entre l’embolic de xifres i percentatges.

¿Té sostre el Partit Popular?

En cada elecció pareix haver aconseguit el seu màxim valor. Des de 1987 en el que va obtindre el 24.6% no ha fet més que créixer arribant al 52.8% i encara que cabria esperar un cert desgast, este no pareix produir-se ni tan sols tenint a Camps i a Costa imputats.

Per la seua banda, el PSOE que va obtindre el seu millor resultat en unes eleccions europees fa vint anys ab un 43.2% (prou inferior als resultats obtinguts pel PP en tot este temps), oferix una radiografia inquietant de pujades i baixades de la què es pot deduir que encara no ha trobat la forma de fidelitzar als seus votants.

En efecte, atenint-nos als resultats obtinguts pel PSOE pot observar-se que la porció del seu electorat més ideologitzada, el seu “fons d’armari” és menor del que cabria esperar, mentres que la part susceptible de canviar el sentit del seu vot no troba motius per a romandre fidel a esta formació.

Si comparem abdós formacions podem concloure que mentres el PPCV ha sabut sintetitzar una fórmula d’èxit en la què s’entremesclen factors de construcció identitària com explica Gil-Manuel Hernández i l’absorció de tot l’espectre electoral recorrent a “els mètodes necessaris” en una combinació de clar-foscos que és percebuda per l’electorat com un valor en alça; el PSOE no ha sabut construir una alternativa “decent”, és més, no pareix tindre cap interés a construir-la, preocupat com està més en fer perdre les eleccions al PP que a guanyar-les ells mateixos.

En definitiva, no és desgavellat afirmar que el sostre del PPCV se situa (encara que parega contradictori) aproximadament en el sòl del PSOE, ja que després d’absorbir els votants d’extrema dreta, dreta i centre dreta i aglutinar-los majoritàriament davall les ales de la seua gavina, continua creixent al punt d’haver obtingut en estes eleccions europees 145.000 vots més que el PSOE en les passades autonòmiques.

Mentres alguns vaticinen l’arribada del bipartidisme, les xifres anuncien l’adveniment del partit únic, al què acompanyarà a manera de convidat de pedra un desorientat PSOE.

MIOPIA ELECTORAL (III)

2009-06-21T19:40:00.002+02:00

Som lo que pareixem

Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.

Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.

No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.

Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.

Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.

Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.

Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.

El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.

Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.

En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.

Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.

Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.

Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.

Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.

MIOPIA ELECTORAL (II)

2009-06-14T21:56:00.001+02:00

¿A què ens dediquem els polítics?

El fundador de Revlon, A Charles Revson, va definir el seu negoci de la manera següent: "En les fàbriques, fem cosmètics. En les botigues, venem esperança".

La majoria de partits oferim a l’electorat allò que fem en les nostres “fàbriques”, és a dir polítiques d’esquerres, conservadores, liberals, etc. adornades ab components d’adscripció a un model nacional, com el constitucionalisme, nacionalisme, federalisme, la república, etc. Però ¿sabem si són estos elements els que fan que els ciutadans “compren” ab el seu vot tal o qual opció?

Ens comportem com el fabricant de ferramentes per al bricolatge que pensa que ven talàdres quan en realitat els seus clients lo que compren són forats, pensem que els votants demanden una solució (un producte), la nostra solució en concret, i açò és totalment fals.

Els electors tenen una necessitat bàsica que normalment poden satisfer de diverses maneres, tantes com a opcions se’ls presente a l’hora de triar. Eixa necessitat bàsica és la que fa que tots els partits competim (moltes voltes sense saber-ho) pel mateix electorat i detectar quina és eixa necessitat distingix als que es troben en situació d’aconseguir representació, majories i govern i els que queden en simples solucions marginals.

La necessitat bàsica de les valencianes i els valencians en lo que a política es referix és el bon govern, i este és el primer factor que determinarà la seua futura elecció.

Bon govern significa seguretat en un ampli sentit; la seguretat de que les seues necessitats bàsiques estaran cobertes, la seguretat de que podran accedir a un treball digne, a una sanitat eficient, a una educació de qualitat, la seguretat que podran prosperar i arribar a ser tot lo que poden ser, però bon govern també és autoestima, sentir-se part d’un col•lectiu recognoscible i reconegut per les seues qualitats projectades més enllà del seu ser.

A estes altures més d’un haurà expressat la seua disconformitat ab allò que s’ha exposat fins al moment, afirmant sense cap dubte que el votant decidix la seua opció bàsicament per la seua significació ideològica, per la seua situació en l’eix esquerra-dreta, però es prou ab una simple ullada als estudis sociològics per a adonar-se de que una àmplia majoria de l’electorat se situa entre el centreesquerra i el centredreta, i és esta massa de votants la que finalment determina cap a on s’inclina la balança. Un altre tant ocorre si observem l’eix nacionalisme-no nacionalisme.

Qui no siga percebut per eixa massa central com capaç d’exercir el bon govern serà exclòs de manera immediata del grup dels destinats a exercir-lo i només després d’haver passat esta barrera entraran en joc els següents factors d’èxit.

¿A què ens dediquem els polítics? ¿Què va ser allò que ens va impulsar en un moment donat a “ficar-nos” en política? Si fem memòria nos en adonarem que, llevat d’excepcions, tots ho vam fer per lo mateix, perquè vam creure que hi havia una forma millor de governar. No ho vam fer per arribar a ser recognoscibles, ni per pujar en un cotxe oficial, ni per poder muntar un cert espectacle des del nostre escó, no, ho vam fer per allò que realment necessita el nostre poble.

Cada una de les opcions té, sens dubte, la seua pròpia manera, la seua pròpia visió de com ha de governar-se, però quan açò s’oblida, quan es perd de vista nostre objectiu real i ens dediquem a intentar convéncer els ciutadans de com són de perniciosos els nostres oponents en compte de fer-los vore les nostres bondats, la política es convertix en un espectacle incapaç de ser comprés a què el poble acaba donant l’esquena.

(Pròxima entrega “Som lo que pareixem”)

MIOPIA ELECTORAL (I)

2009-06-09T18:46:00.003+02:00

¿Cap a què estan enfocats els partits polítics?

Prèviament a l’anàlisi política dels resultats de les passades eleccions al parlament europeu que deixe per a una pròxima entrada, m’agradaria aprofundir sobre un tema més ampli que, a pesar d’estar íntimament relacionat ab les eleccions, no ho està tant ab els vots puntualment rebuts per cada formació, sinó ab el concepte mateix de que són i per a què servixen els polítics i els partits que els sustenten.

En Juliol de 1960 Theodore Levitt va publicar un article en la prestigiosa revista Harvard Business Review ab el títol “Marketing Myopia” el contingut del qual, per clarificador, va suposar una revolució en els conceptes del màrqueting, arribant a ser fruit d’una veneració quasi messiànica.

Una de les aportacions més interessants de Levitt és el canvi d’orientació de l’empresa, tradicionalment basada únicament en el producte, cap a una visió enfocada al client.

La major part de les empreses centraven (i encara ho fan) la seua activitat en fabricar un producte de qualitat ab l’esperança de que açò els assegurara la preferència del consumidor, però no sempre s’havien pres la molèstia d’esbrinar si el client necessitava realment el producte que fabricaven.

Segurament esta breu pinzellada ja haurà servit per a observar l’evident paral•lelisme entre el món de l’empresa i la política.

Igual que ocorreguera ab la indústria dels anys seixanta, la major part de partits polítics continuen encabotats en oferir a l’electorat lo que ells consideren “el millor producte”, però ¿algú s’ha parat a pensar que és lo que demanda el seu client-votant? ¿algú li ha preguntat que és lo que realment necessita? La resposta generalment serà NO. Cada polític, cada estratega de partit, cada militant de base, afirmarà posseir la clau de perquè o perquè no els ciutadans decidixen depositar la seua confiança en el partit al què pertanyen i ho farà ab total convenciment, un convenciment que a pesar de nàixer de la intuïció, defendran com si la vida els anara en això.

Es prou fer una ullada a les primeres valoracions que sobre els resultats electorals estan apareixent en blogs i fòrums d’internet, o les declaracions dels principals líders, per a adonar-se de quant orientada al producte està la nostra política.

Pretenem endevinar els motius que han portat a l’electorat a donar-nos o no el seu suport i interpretem les quantitats d’estos segons el nostre prisma particular. Ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat més canya al contrincant, perquè hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més voltes País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit més voltes en la tele... o no ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat menys canya al contrincant, perquè no hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més vegades País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit menys vegades en la tele... una retafila de motius que quasi sempre acaben en: ens han votat més perquè hem sabut connectar ab l’electorat o no ens han votat més perquè no hem aconseguit fer-nos entendre.

Un muntó de justificacions que servixen en definitiva per a acabar concloent que, a pesar de les circumstàncies, els resultats són positius i no cal fer canvis substancials, o com a màxim, algun xicotet retoc per a què tot seguisca igual.

Mentrestant es tornarà a obviar al votant, objecte de desig durant 15 o 20 dies de campanya que es convertix després de les votacions en simple xifra exhibicionista “tinc 200.000 vots” com si cada un d’ells haguera firmat un contracte de permanència fins a les pròximes eleccions, oblidant-nos que l’endemà ja no es posseïx cap, cal tornar a conquistar-lo i per a això és necessari saber exactament perquè ho hem fet o no l’última volta. Amb lo fàcil que resultaria de preguntar-li-ho al votant.

(continuarà...)

CATARROJA DESCOBERTA...

2009-06-02T17:26:00.002+02:00

Em preguntava fa uns mesos el perquè de la pressa del govern Zapatero a l’hora de posar en marxa el “Plan E”, no entenia quin sentit tenia córrer tant, donar un mínim termini de temps a la presentació de projectes per part dels ajuntaments i exigir l’adjudicació i posada en marxa de les obres ab tanta pressa. M’ho preguntava en eixe moment i la resposta ha arribat hui.

Els mitjans de comunicació es fan ressò hui de les dades de la desocupació del passat mes maig, a falta d’escassos cinc dies per a què els ciutadans depositen el seu vot en les urnes i no puc més que pensar allò de que blanc i en botella...

Una volta més ZP ha demostrat una tremenda habilitat a l’hora de manejar els tempos, planificant mil•limètricament la introducció, el nuc i el desenllaç d’una proposta llançada teòricament per a la dinamització de l’economia, però ab el clar objectiu de presentar en l’últim moment unes dades positives que li resolgueren la campanya.

De la premeditació d’esta i altres mides que ens han portat al primer mes de l’any en què descendix la desocupació, baste la prova del vídeo difós pel PSOE quasi simultàniament a la notícia, un vídeo que no es fa en dos minuts i que sens dubte estava ja preparat, llest per al seu ús just en este moment.

La bona notícia es convertix aixina en un nou símptoma de que el govern continua governant en clau electoral, igual que l’oposició fa lo propi des de la seua particular prisma. Abdós partits, PP i PSOE han canviat l’orde dels factors com un xiquet canvia les hores de son, han deixat de fer campanya per a governar (o liderar l’oposició) a governar fent campanya i en este cas, l’orde dels factors si altera el producte.

Uns abonen el camp per a què isquen brots verds just quan els convé electoralment i altres miren fixament al camp per a xafar-los si no són de la seua conveniència. Abdós haurien de treballar per a què els símptomes de recuperació foren constants, sòlids i abundants, pel bé de tots nosaltres, però estem en eleccions, que li anem a fer.

(Segurament no tot el món coneixerà el refrany “Catarroja descoberta campanar i tot” que dóna títol a esta entrada. S’utilitza quan algú descobrix alguna cosa que resulta evident o quan es “descobrix el pastís”)

SENYALS

2009-06-01T19:05:00.002+02:00

Si el pròxim dia 7 de juny, a l’acabar el recompte dels vots a les eleccions europees el resultat s’assembla a les enquestes que s’han publicat en els últims dies, quedaran confirmades els senyals que els votants venen emetent inconscientment. Uns senyals que com si d’un expedient X es tractara, pareixen ser ignorades per la majoria de la classe dirigent ocupada com està en la seua rutina diària.

Tres anys seguits ab eleccions de distint calibre tiren unes dades certament clarificadors de per on aniran els tirs del repartiment dels suports electorals en el futur immediat. Senyals que auguren la desaparició per reducció de l’espai situat a l’esquerra del PSOE, o la fossilització dels resultats obtinguts pels dos grans partits que pugnen per la majoria i que a nivell de l’Estat Espanyol pareixen haver arribat a un permanent empat tècnic que els condemna a entendre’s ab els partits “nacionalistes” que mantenen la seua potència representativa a pesar dels desgastos del temps i els pactes (antinatura a voltess) patrocinats pels socialistes per a desallotjar-los del poder allí on l'ostentaven.

Enmig d’este panorama, una tènue flama pareix haver trobat l’oxigen per a alimentar-se, recorrent a l’únic espai ab possibilitats de creixement, el que es troba justament entre el PP i el PSOE, nodrint-se dels seus descontents, engreixant ab cada contesa electoral.

Al principi, Rosa Díez i el seu UPyD pareixien flor d’un dia, un fenomen paranormal dels què la política oferix de tant en tant (Ruiz-Mateos o Gil i Gil són bon exemple d’això), però la notícia de que esta formació pot obtindre un representant en l’Europarlament, com ja el tingué en el Parlament Basc, és una mostra evident de què no és aixina.

Valéncia ist diferent, o almenys aixina ho pareix de moment, però si fem cas (i hem de fer-ne) dels senyals que han aparegut, no és més que qüestió de temps que les nostres Corts comencen a assemblar-se a este panorama general.

Ab un PSOE que no encerta ab la fórmula de l’èxit per a tornar a la Generalitat i una Esquerra Unida en declivi permanent (sense necessitat de la intervenció de Compromís més que com accelerant) lo natural és que la massa crítica del primer acabe per ofegar al segon per absorció de l’espai electoral, convertint en terra herma el territori a l’esquerra dels socialistes.

Mentrestant, la puixança del PP que no pareix haver trobat el seu sostre en el nostre territori i la barrera barrera electoral del 5% poden parar la implantació de les hosts de Rosa Díez, almenys momentàniament, però més tard o més prompte la balança acabarà per buscar l’equilibri, bé pels encerts dels socialistes (Ferraz pareix haver pres cartes en l’assumpte) o pels desencerts dels populars (que n’hi han) i si eixe espai central no és ocupat per una força autòctona serà ocupat ab estridència per esta nova força que ha fet de la negació dels particularismes l’eix central de la seua doctrina.

Els senyals es mostren davant de nosaltres clars com les estreles per a l’expert navegant, podrem ignorar-les o utilitzar-les per a marcar el nostre rumb. Alea jacta est.

VERSUS

2009-05-26T20:14:00.002+02:00

En el plató de l’1 va paréixer sonar per un moment Eye of the tiger (la popular banda sonora de Rocky III) mentres els candidats del PP i del PSOE entraven i prenien cadira preparant-se per al primer debat televisiu en estes eleccions al Parlament Europeu.

Desgraciadament, lo que prometia ser un combat entre dos púgils de primera línia com López Aguilar i Mayor Oreja, abdós ab sobrada experiència, va acabar per assemblar-se més a una lluita en el fang protagonitzada per elefants anquilosats, que deixaven de banda la confrontació d’idees per a substituir-la per l'enrefilada mutua de reprotxes vinculats a la política local. Europa no va durar ni cinc minuts en el figurat quadrilàter.

Coincidien fa una setmana en la presentació simultània dels seus llibres, Joan Romero i Enric Juliana, al situar el problema de la política en estos moments en la bipolarització extrema dels actors que intervenen en ella, des dels partits polítics als mitjans de comunicació; una bipolarització que impedix qualsevol tipus d’acostament, acord o consens, precisament els elements més necessaris per a afrontar un moment de crisi com el que estem vivint.

El permanent clima electoral que estem instal·lats en els últims anys ha anat fomentant esta visió antagònica, alimentant-la en cada campanya en un intent per dividir a la pròpia societat entre bons i roïns, entre partidaris dels que fan les coses bé i els que busquen el desastre, entre endevins de la catàstrofe i Bambis de mirada càndida i és justament en estos moments quan major és el grau d’agressivitat entre trinxeres.

Els líders del PSOE que tantes votles es queixen de que des del PP es llancen missatges apocalíptics ens presenten ara una campanya dura, directa a les vísceres, del nosaltres o el desastre, i mentrestant, des del PP s’insistix en el romanç de la crisi, la desocupació i la salvació de les nostres ànimes i butxaques si governara Rajoy en compte de ZP, tot adornat ab protestes de la campanya bruta del PSOE mentres aprofiten qualsevol descuit per a assestar furtius colps a la jugular.

Versus és el tema principal de campanya triat pels socialistes, però podria perfectament haver sigut el triat pels populars (no en va apareixen els dos candidats en el cartell). Versus, confrontació, pugna, baralla... si, però entre dos i a bocí ple, sense arguments i ¿sense alternatives?

Els dos grans partits porten lustres intentant convéncer-nos de que no hi ha més elecció que el menys roín dels dos, que no tenim més opcions que les que ells ens oferixen i, per consegüent, no cal que s’esforcen massa a demostrar les seues bondats, sobra en posar en evidència les misèries del contrari, les seues faltes, les seues corrupcions, les seues debilitats internes, etc.

Darrere dels anquilosats paquiderms hi ha tot un món de possibilitats que són amagades pels seus voluminosos cossots, veus que no són convidades als debats electorals, que són apagades en les retransmissions de la sessions parlamentàries i la influència de les quals s’intenta constrényer ab lleis electorals pensades per al repartiment del poder entre dos.

El dia 7 de juny, al tancar-se els col·legis electorals, polítics i periodistes tornaran a queixar-se de la baixa participació i mentres, el poble es preguntarà que què és aquella paraula que eixia de tant en tant de la boca dels polítics, ¿Com era? ¡Ha sí! Europa.

PER COLLONS

2009-05-20T18:38:00.003+02:00

Quan la família Thous va anunciar que pensava vetar la interpretació de la lletra de l'himne valencià en l'acte de commemoració del seu centenari organitzat per l'ajuntament de Valéncia i va justificar este veto per la nul·la presència del nostre idioma en fullets, invitacions i la resta de material gràfic, s'esperava que el consistori reaccionara d'una manera ben distinta de la que ho ha fet finalment.

En un principi, l'ús exclusiu del castellà podria haver-se atribuït a l'escassa o nul·la sensibilitat que cap al valencià han mostrat sempre Rita Barberá i Francisco Camps, que l'han relegat en el seu ús particular a un simple “Senyor pirotècnic pot començar la mascletada” o al breu “Visca la Mare de Déu” perquè en definitiva no deixen de pensar que és un idioma "pueblerino", fet per a festes del populatxo i conversacions de taverna. Tan sols esta visió de la nostra llengua pot “justificar” la seua desaparició en un acte que com este, pretén certa prestància i ja se sap que per a un determinat tipus de gent les coses importants sonen millor en castellà.

Ara bé, la falta de sensibilitat que poguera servir d'excusa en l'inici d'este culebron, es convertix en menyspreu absolut quan l'alcaldessa posa el atributs masculins (dels que la naturalesa no la va dotar) sobre la taula i en compte de rectificar, tirar balons fora i contemporitzar ab els que sentim estima pel valencià (encara que fóra res més que perquè estem en plena precampanya), es manté en l'error i l'augmenta desafiador, entelant ab la seua actuació el que haguera d'haver sigut un acte d'orgull per a les valencianes i els valencians, transformant-lo en un motiu més de divisió.

Fa uns dies un periòdic del cap i casal publicava una entrevista al nou Ministre de Justícia que entre altres consideracions mostrava el seu criteri sobre la diferència entre el dret i el deure dels funcionaris respecte a les llengües cooficials. El senyor Caamaño vingué a dir que “La Constitución reconoce a los ciudadanos el derecho a utilizar su lengua cooficial ante los tribunales de Justicia. Pero los jueces y magistrados pertenecen a un cuerpo estatal y no tienen la obligación legal de conocer más que la lengua oficial del Estado, que es el castellano.” O lo que és lo mateix que el nostre dret queda anul·lat per la falta d'obligació dels jutges.

És possible que Barberá contagiada d'este esperit anul·lador de drets per contraposició, oblidara per un moment les seues evidents diferències ideològiques ab l'acabat d'estrenar ministre i abraçara la seua doctrina per a prendre la decisió final.

El dia programat s'interpretarà l'himne i sense cap dubte serà cantat a veu en crit pels que es troben congregats. Entre totes les veus que s'alcen al cel ressonarà la veu ronca d'una alcaldessa orgullosa d'haver complit al peu de la lletra la primera estrofa, eixa que els nacionalistes vam substituir fa molt per a ajuntar-nos baix els plecs de la nostra senyera.

Esperem que almenys no degraden més el nostre himne tocant a continuació el d'Espanya, com qui demana perdó per ser valencians.

ORDINADORS PER A TOTS

2009-05-14T18:09:00.000+02:00

El record del meu iaio Vicentico va botar a la primera línia de la meua memòria dimarts passat gràcies a Zapatero.

El meu iaio tenia el costum de contar-nos xicotetes historietes que tancaven alguna ensenyança vital, historietes que sense a penes donar-nos i sense dubte a base de la seua insistència narrativa, van acabar per formar part del nostre particular patrimoni cultural, d'això que ara s'anomena de forma pretensiosa intel·ligència emocional.

Quan el president del Govern d'Espanya va començar a desgranar les seues solucions per a frenar la crisi i arribar al limbe del nou orde econòmic, ressaltant la importància de la formació i anunciant un esforç per a millorar l'ensenyança; va acabar la frase ab la promesa de proporcionar un ordinador per alumne i pissarres digitals en totes les aules, i ací és on va botar el ressort dels meus records.

Contava el meu iaio que una volta un home (d'eixos que els toquen) s'havia presentat en la societat musical del poble exigint parlar ab el professor de música al qui va recriminar de manera irada que el seu fill, després d'un any d'estudi, no passava de repetir una volta i una altra (no sense certa dificultat), l'escala musical.

¿Com és possible -cridava aquell home- que el meu fill no aprenga si li he comprat la millor flauta que hi havia en la botiga i que el fill del carnisser ab una vulgar flauta de canya estiga tocant ja en la banda si els dos van començar al mateix temps?

El meu iaio deia que a aquell professor li va costar molt tranquil·litzar a l'home i convéncer-lo de que la qualitat de l'instrument no tenia la importància que ell li donava, perquè al cap i a la fi la flauta no fa la música.

Generacions de metges, enginyers o filòsofs han estudiat ab la simple ajuda d'una llibreta i una llapisera, les mateixes generacions de professors que han impartit les seues classes traçant línies ab un clarió sobre una paret pintada de negre, i és que com contava el meu iaio, és més important l'ús que donem a la flauta que el material ab el què estiga feta.

Dotar a cada alumne d'un ordinador portàtil dinamitzarà sense dubte el sector informàtic, augmentarà les seues vendes i donarà treball a un bon nombre d'operaris que seran necessaris per a instal·lar les xarxes en cada un dels centres. També tindrà un efecte beneficiós per als alumnes que s'habituaran a utilitzar les noves tecnologies des de ben primerenca edat, però ací acaba el benefici.

Si realment volem incidir sobre la formació de les generacions futures, si volem deixar d'estar a la cua en la qualitat de l'ensenyança, a més de comprar la millor flauta que trobem en la botiga haurem d'iniciar una àmplia reforma educativa basada en el consens i que no canvie cada volta que ho faça el color del govern de torn.

No estaria de més saber com han abordat este tema els països ab millors índexs d'èxit escolar, aixina almenys, els ordinadors serviran per a una miqueta més que per a substituir a les llibretes.

¿QUÈ PASSARÀ QUAN...?

2009-05-10T18:59:00.004+02:00

A ningú sorprendré si afirme que, des d'un principi m'ha paregut errada l'estratègia de l'oposició en les Corts Valencianes de carregar sobre la presumpta corrupció atribuïda al President de la Generalitat, i d'intentar per este mitjà desgastar la figura de Paco Camps com a candidat a les eleccions de 2011.

Són ja diversos els articles que he publicat queixant-me del minso favor que, a la qualitat democràtica de la nostra institució d'autogovern, suposa l'existència d'uns grups en l'oposició ocupats en obtindre el poder per demèrit del contrari en compte de pels propis mèrits.

Davant d'un govern que gestiona d'esquena a la societat i a colp d'efecte de mag de fira, que ha buidat de contingut les nostres institucions i utilitza Canal 9 com el butlletí oficial del partit, l'oposició no pareix donar millors expectatives als votants ab una posada en escena que no oferix garanties a la societat, com corrobora l'enquesta encarregada pel PSOE feta pública estos dies.

Fiar l'èxit d'un projecte polític únicament a l'eliminació per deteriorament del contrari té els seus riscos, sobretot quan a la ficada en evidència de les misèries no s'adjunta un projecte propi capaç d'il·lusionar a les valencianes i els valencians.

¿Què passarà quan acabe el recompte de vots el pròxim 7 de juny? Si, ja sé que unes eleccions autonòmiques no són comparables a les europees (em pose la bena abans de la ferida per si algun replicant anònim torna a protestar sobre l'assumpte), però si com pareix, el PP de Camps trau majoria absoluta ¿quant tardarà a eixir a refregar els resultats pels morros de l'oposició? ¿quant tardarà en riure a mandíbula batent dels qui demanaven eleccions anticipades? Però açò no és tot, ni tan sols és lo pitjor.

Tenint en compte la lentitud ab què funciona la justícia per estes terres, no seria d'estranyar que l'anomenat cas Gürtel tardara una miqueta més d'any i mig a oferir-nos la primera sentència. ¿Què passarà quan en eixa sentència es llija que a pesar que les actuacions de Camps són moralment reprovables (en el millor dels casos), no són no obstant, constitutives de delicte? Perquè esta és una possibilitat més que probable i si al final resulta absolt el Sr. Camps ¿en quina posició queden (en plena campanya autonòmica) tots aquells que han centrat la seua política en la presumpta culpabilitat?

Puc entendre que el PSOE (m'estalvie això de PSPV, perquè fa anys que només està d'adorn) tinga tota la pressa del món en fer miquetes a Camps abans que puga produir-se una sentència en este sentit. Com partit no oferixen cap alternativa des de fa ja massa anys i no pareix que l'estiguen trobant, aixina que no els queda més eixida que mossegar a la jugular de les corrupcions alienes mentres disculpen les pròpies (Elx no pot tapar-se tan fàcilment), però la resta de l'oposició no sé que pinta en este ball.

En el cas que una part dels votants decidira castigar al PP per eixe comportament poc ètic (presumptament per descomptat), seria el PSOE qui es beneficiaria per major facilitat de capitalització del vot, mentres que a la resta no arribaria més que un percentatge residual proporcionalment inferior a les energies invertides.

Es mire per on es mire, és un mal negoci per als partits minoritaris intentar transvestir les Corts convertint-les en una barreja de Tribunal de Justícia Paral·lela i de Tómbola de Mariñas i companyia. Millor els aniria si se centraren en parlar una volta i una altra, fins a la sacietat si és necessari, dels problemes de la nostra societat, del atur, de la destrucció d'ocupació, de la fallida del sistema econòmic imposat pels Populars, de com seguint ab les aspiracions del Sr. Camps de nou som líders, líders en desocupació, en fracàs escolar i en un llarg etcètera de vergonyes que se silencien davall els esparaments del cas Gürtel.

És hora ja que algú alce la veu en les Corts per a dir que el president de tots els valencians és roín per a la nostra economia, no perquè algú diu que li regala els trages, sinó perquè és un inepte incapaç de canviar de rumb quan les condicions han deixat de ser les mateixes i que contínua basant la salvació econòmica en la construcció, els grans esdeveniments i el turisme, com si res haguera passat; i eixa veu de denúncia ha de tornar-se immediatament després a la bancada socialista per a dir-los que tampoc ells estan a l'altura de les circumstàncies.

Potser aixina no es guanyen unes eleccions, però almenys qui actue d'esta manera podrà dormir tranquil per la nit, sabent que està complint ab la seua obligació i qui sap, potser les valencianes i els valencians no són tan molls com creuen PP i PSOE, tal volta algun dia els donem una sorpresa.

JOCS FLORALS

2009-05-03T21:00:00.001+02:00

Dijous trenta d'abril. En les Corts Valencianes, sessió de control al Govern de la Generalitat i tornen les frases pretesament enginyoses sobre els trages del President adornades ara ab la incorporació de les últimes novetats oferides per El País (el diari s'entén).

Els portaveus dels grups de l'oposició s'esforcen per encaixar com siga en el discurs els “te quiero un huevo”, algun “amiguito del alma” i el “tenemos que hablar de lo nuestro”; es demanen confessions, responsabilitats i en algun cas eleccions anticipades (com si les europees no estigueren ací al costat per a ser utilitzades a favor i en contra segons qui).

Fora, en el carrer, a penes fa quatre dies que s'han fet públiques les xifres de la desocupació i els que ho patixen inclús abans de que els números, els seus números, siguen un titular en la premsa, tenen altres preocupacions, unes preocupacions que no figuren en el sumari del cas Gürtel.

Tota una sessió plenària protagonitzada per lo mes granat dels nostres polítics i ¿a que punyetes s'han dedicat? A intentar aconseguir el poder uns, a intentar romandre en el poder altres, o en el cas dels supervivents del bipartidisme, a obtindre un titular en el periòdic del matí que els traga de l'anonimat... quanta energia desperdiciada, quant de talent malgastat.

Els partits que tenen representació parlamentària pareixen no apreciar l'extraordinari el do que posseïxen, el do de fer de la nostra terra un lloc millor i més just, d'incrementar la qualitat de vida de les valencianes i dels valencians, de fomentar el progrés... un do que és atorgat pel seu propi poble i que pareix esvair-se entre les seues mans quan obliden que este do només servix per a servir.

Els nostres parlamentaris es comporten com si Superman utilitzara la seua força sobrehumana per a esclafar anous mentres observa per la finestra del seu apartament com atraquen a una velleta i lo pitjor és que ja ens hem acostumat a això i estos no pareixen tindre més ambició que esta.

Divendres 1 de maig, les manifestacions organitzades pels sindicats a favor dels drets dels treballadors s'omplin de parlamentaris, secretaris generals i polítics disposats a aferrar-se a les pancartes que encapçalen les manifestacions. S'escolten declaracions grandiloqüents en quant s'acosta una càmera de televisió, s'estrenyen mans, es besen xiquets i se somriu molt.

El dia anterior en les Corts Valencianes, no es va sentir que la taxa de desocupació en la Nació Valenciana, acabat el mes de març, es va situar en el 19,20%, ni que el nombre de desocupats es va situar en 491.200, ni que en els últims dotze mesos s'han destruït 199.200 ocupacions.

El dia anterior, en les Corts Valencianes els nostres supermanes particulars estaven esclafant anous ab els polzes al crit de “te quiero un huevo”.

LA DOCTRINA RAMON-LLIN

2009-04-28T18:59:00.001+02:00

A finals de 1998 Mª Àngels Ramon-Llin, Consellera d'Agricultura nomenada per Unió Valenciana mercé al pacte de govern firmat ab el Partit Popular, més conegut com el “Pacto del Pollo” va abandonar les files del primer partit per a ingressar en el segon.

Després d'un breu però intens intent dels populars per mantindre a Ramon-Llin com a titular de la Conselleria, finalment va ser substituïda per Salva Hortells recuperant-se la institució per als unionistes, però el mal ja estava fet i el míssil llançat a la línia de flotació d'Unió Valenciana va suposar la fi dels dies d'esplendor d'este partit. D'ahí en avant tan sols pot narrar-se el descens sense fre pel pendent que porta a la marginalitat.

Com les sentències creen jurisprudència, les jugades d'escacs en la política creen doctrina i encara que romanguen oblidades durant llarg temps, tendixen a ser recuperades i executades ab les variacions necessàries arribat el moment en què la seua utilitat se manifesta.

Fa uns dies, el PSOE andalús aprofitava el moment oportú de la substitució per elevació de Cháves al front de del govern autonòmic, per a “fitxar” a l'alcaldessa d'IU a Còrdova. Una operació mil voltes anunciada en anys anteriors que, finalment ha deixat bocabadats als que pensaven que Rosa Aguilar no abandonaria mai el seu partit sent com era un referent inqüestionable de l'esquerra.

La fam mou els fils, la fam de majoria, com la que tenia el PP de Zaplana, com la que té el PSOE de Zapatero. Fam que impulsa a succionar la sang dels que es té més prop fins a deixar-los quasi exhaustos, moribunds però ab la suficient vida per si han de ser necessitats més avant.

Mª Àngels Ramon-Llin va pagar el peatge del transbord en una irrepetible entrevista realitzada en directe en el plató de Notícies 9 (privilegi que no ha aconseguit ni Paco Camps) en la que va justificar l'abandó d'Unió Valenciana per considerar que el partit s'havia convertit en un barco a la deriva. A l'exalcaldessa de Còrdova no li ha fet falta. El propi president de la Junta, José Antonio Griñán, s'ha ocupat de justificar el seu passe "Ella se siente más cómoda aquí, como se sentía más cómoda, vamos a decirlo claramente, con una Izquierda Unida de hace dos años que con la Izquierda Unida actual, eso es así y hay que entenderlo", o lo que ve a ser lo mateix, IE és un barco a la deriva però en andalús.

El PSOE pareix estar disposat a contrarestar els efectes electorals de la crisi aplicant la doctrina Ramon-Llin que tan bons resultats li va donar al PP a Valéncia i només cal preguntar-se com es traduirà açò en les nostres terres.

¿Qui pot ser la Rosa Aguilar valenciana?

UN ANY D’OPTIMISME

2009-04-28T18:55:00.000+02:00

No me n'havia adonat (l'edat no perdona), però a principis d'este mes es va complir un any des de que vaig obrir este blog, una experiència que va començar el 5 d'abril del 2008 ab el primer article publicat “L'efecte Mercadona”.

Durant tot este temps, he procurat escriure principalment sobre els problemes dels valencians i poc sobre el problema entre els valencians, una elecció esta que obeïx a la meua visió particular de la política nacionalista, capficada massa sovint en l'existencialisme i poc apegada (per al meu gust) al dia a dia.

És cert que al tocar eixos punts candents que actuen com a ressorts, o més prompte com a esperons en les consciències dels més implicats en el nostre “ambient”, és quan major ha sigut l'afluència de lectors i ab més profusió s'han escrit comentaris, però encara aixina he preferit mantindre la “línia editorial” originària i escriure sobre política i només que de política, resistint-me també a la temptació de convertir DIARI D'UN OPTIMISTE en un blog de fires i festes, evitant la narració dels saraus a què u acudix en la seua qualitat de polític (encara que siga de tercera comarcal).

Hui, em prenc la llicència d'interrompre l'habitual trajectòria d'este blog per a cantar-me un “aniversari feliç” i agrair les més de sis mil nou-centes visites (ja, ja sé que no en són moltes) i a aquells que han aguaitat des de qualsevol punt de Valéncia, Espanya, Xile, Brasil, Estats, Units, Alemanya, França, Canadà, Itàlia, Macedònia, Regne Unit, República d'Irlanda, Grècia, Àustria, Cuba, Luxemburg, El Salvador, Equador, Rússia, Mauritània, Croàcia, Suïssa, Romania, Argentina, Suècia, Índia i Colòmbia.

¿PER A QUI DEMANEM EL VOT?

2009-04-21T18:32:00.003+02:00

Durant els últims mesos hem rebut un bon nombre de missatges en els què se'ns preguntava sobre les eleccions al parlament europeu. En un principi la qüestió més repetida era si Units x Valéncia pensava presentar candidatura, i una volta aclarit este interrogant al fer pública la nostra intenció, quina seria la nostra recomanació de vot.

A pesar de que hem contestat puntualment als qui s'han dirigit a nosaltres en este sentit, crec que es fa necessària una contestació general que aclarisca la nostra postura respecte a estos dos punts.

Les especials característiques de les eleccions europees fan extremadament difícil la concurrència per a un partit nou com el nostre, per tant, la decisió de no presentar candidatura obeïx a una qüestió purament tècnica i no a altres motius estratègics, de falta d'una visió europea pròpia, o de carència de recursos econòmics.

La nostra pretensió com partit és la de concórrer a totes les confrontacions electorals i de fet, treballem ja per a què les circumstàncies que ens impedixen estar presents en esta campanya no tornen a ser un impediment en el futur.

Respecte a si recomanarem o no el vot en determinat sentit als nostres militants i simpatitzants, la resposta té molt a vore ab lo exposat anteriorment.

Si haguérem pres una decisió estratègica a fi d'afavorir ab la nostra absència a determinada formació, seria lògic que a continuació férem públic el nostre suport a la mateixa, com ha fet per exemple Iniciativa – Els Verds al mostrar la seua adhesió a la candidatura encapçalada per Izquierda Unida... però este no és el nostre cas.

Si no tinguérem visió europea pròpia o mancàrem de recursos econòmics per a afrontar una campanya electoral, lo més senzill seria apel·lar a l'abstenció. Per a un euro escèptic l'abstenció sempre és un triomf i per a qui no pot afrontar una campanya oferix la possibilitat d'atribuir-se mèrits on no hi ha més que demèrits... però este tampoc és el nostre cas.

Finalment, si la nostra intenció és (al marge d'este cas puntual) presentar candidatura sempre, i tenint en compte que en els primers mesos del 2011 es convocaran eleccions locals i autonòmiques (excepte sorpreses politicojurídiques) ¿Quin sentit tindria demanar el vot per a una altra formació si en tan breu temps hem de disputar-nos-ho abdós? ¿Com podem recomanar el vot per al partit X si en poc més d'un any haurem de demanar als votants que en compte de triar a X ens trie a nosaltres?

La nostra posició una volta considerats tots estos elements, no pot ser una altra que la de situar-nos en la més absoluta de les neutralitats i deixar els nostres militants total llibertat de vot. Llibertat que d'altra banda, és pròpia de cada individu i per tant no pertany a cap partit.

EUROPA

2009-04-10T17:35:00.002+02:00

Haguera de ser el nostre espai natural, el lloc en què ens sentírem còmodes; de fet aixina va ser quan ni tan sols era una comunitat econòmica i valencians de renom es passejaven per ella, o quan sense pertànyer a aquell primer club de nacions, els nostres productes s'estenien pel vell continent a base d'enginy i tenacitat.

Europa és el lloc on entronquen els nostres fonaments culturals, perquè la nostra és una cultura europea es mire per on es mire i, no obstant, ara que som legalment europeus, quan les fronteres s'han desdibuixat i al tirar mà a la nostra butxaca la "calderilla" que trobem és la mateixa que la que trobaria un llombard, un provençal o un bavarés, ara que estem més units que mai, és quan menys europeus ens sentim.

Estem a escassos mesos d'unes eleccions al Parlament Europeu que es preveuen com totes les anteriors faltes de motivació i pobres en participació. Tenim l'oportunitat de triar els nostres representants per a una institució d'extraordinària transcendència per al nostre desenrotllament i no obstant pareix tindre la mateixa importància que l'elecció del representant a Eurovisió; com ens agarre ab l'ànima "juguetona", votem a Chiquilicuatre, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar als que ens dediquem a açò de la política.

Durant anys, P.P. i P.S.O.E. s'han encabotat en presentar estes eleccions com una espècie de revalida de les generals. La seua clau no és l'europea sinó l'estatal i ab esta clau organitzen les seues campanyes, fixen els seus missatges i elaboren els seus discursos.

¿Quan s'ha vist un representant d'estos dos partits explicar la seua idea d'Europa, la seua visió de l'economia, el seu projecte de desenrotllament en clau europea? Mai.

Ells ens parlaran de la necessitat ser més votats per a demostrar que continuen mantenint el suport dels ciutadans per a governar Espanya o per a tot al contrari depenent de la seua posició com partit en el govern o en l'oposició, ens intentaran convéncer d'un vot útil que no té més horitzó que el peninsular i ens oferiran la visió d'uns candidats disposats a anar a una espècie de desterrament de luxe, un cementeri d'elefants per a polítics que ja no caben en els escons patris.

Votarem al juny per a una cosa que la majoria no entén, ab noms no homologables, el significat de la qual s'escapa a la població que no percep quina transcendència té una comissió europea o quin valor tenen les seues resolucions, mentres la seua vida es veu afectada per les mateixes.

Votarem i ho farem sense comprendre que els partits majoritaris han donat l'esquena a la nostra Europa i ens l'han ocultat a nosaltres, simples mortals, als que ens podria interessar saber perquè els distints governs d'Espanya (siguen del signe que siga) no han permés mai que el Govern Valencià tinguera veu a Europa quan es tractaren assumptes la competència del qual està transferida, o perquè mai s'han fomentat les euroregions, limitant la nostra capacitat de progrés i d'interconnexió ab els nostres veïns més enllà dels pirineus.

Europa, que es consolida cada volta més com a espai polític, compta al sud, ab una península que ha decidit convertir-se en una illa, una porció del seu ser a la que polítics incompetents dotats d'una extraordinària miopia resten possibilitats ocupats en les seues menudeses particulars.

Arribarà el dia en què Valéncia torne a trobar a Europa el seu espai vital i no serà gràcies a estos.