Páginas

27/5/13

PARTIDO POPULAR, S.A.



La presidenta de Castella-la Manxa i secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal argumentava al setembre de l’any passat la seua, en aquells moments, proposta d’eliminació de jornal als diputats autonòmics amb la frase següent: “L’objectiu és que estiguen en política aquelles persones que verdaderament vullguen dedicar-se a això per la seua vocació de servir els ciutadans”
Passaré per alt el populisme barat i l’aberració democràtica de la proposta i em centraré en la frase pronunciada per Cospedal amb la que no puc estar més d’acord. En política no hauria d’estar ningú que no tinguera un profund sentit de servici al ciutadà, ningú que no tinguera eixa vocació que porta a esforçar-se més enllà dels límits exigibles. Desgraciadament tota la força regeneradora que conté esta afirmació desapareix en l’instant que ix de la seua boca.

14/5/13

I PEPE SE’N ANÀ A ALEMANYA



Acabava el mes de gener de 2009 quan el hui difunt Arturo Virosque va decidir fer-nos baixar de colp l’eufòria nadalenca amb unes apocalíptiques declaracions que van ser durament criticades durant les següents setmanes. Jo em trobava entre la multitud que va protagonitzar la lapidació pública del en aquells moments, president de la Cambra de Comerç de Valéncia.

Les paraules exactes pronunciades pel senyor Virosque van ser “Dins de poc eixirem amb pasteres des d’Espanya a buscar treball” i en aquell mes de gener de l’any nou, quan la crisi encara no havia mostrat la seua cara més amarga i es discutia si la recuperació es produiria al març o a l’abril, es van qualificar d’intolerables, alarmistes i irresponsables. La coordinadora general d’Esquerra Unida, Gloria Marcos, va demanar la seua dimissió i els sindicats el van acusar de no ficar el muscle. Observat des de la distància produïx una certa vergonya.

12/5/13

LA RAÓ

¿Qué passaria si els dos únics hòmens vius sobre la terra foren valencians? Amb este relat curt aparque per una volta els escrits en els que expresse la meua opinió... o no.



Si haguera ocorregut tan sols un any abans, haguera passat quasi inadvertit, tapat per l’estrèpit de milers d'automòvils i la escama de la ciutat, pero ara, el sec esclafit rebotava en les parets dels edificis buits multiplicant-se pels carrers encatifats de cadàvers en estat de putrefacció. Si haguera hagut algú viu a molts quilómetrets a la redona, segur que hauria pogut escoltar aquell tir, pero no era el cas i només els pardals estaven ací per a escarotar-se.