17/2/13

Intervenció de Carles Choví durant l’acte de presentació de la proposta per a un Centre Democràtic Valencià.



La qüestió que vos plantegem hui és si fa falta una nova opció, si cal un altre element més en el tauler de la política valenciana, i si seria de profit a esta societat

Evidentment, alguns de nosaltres ja ens hem fet esta pregunta i ens hem respost afirmativament, perquè a pesar que ja comptem amb un instrument que canalitza les nostres inquietuds polítiques, el moment crucial en què vivim i els perills d’involució i populisme que la desafecció cap als polítics pot portar-nos, ens ha fet replantejar quin hauria de ser el nostre paper i ens ha dut a valorar la importància que podria tindre l’impuls d’una autèntica alternativa amb vocació de govern.


No estem ja en l’època de la Transició. Els problemes dels valencians ja no giren entorn de qüestions identitàries, i encara que el nostre model d’autogovern és manifestament millorable, el valencianisme necessita evolucionar i adaptar-se per a convertir-se en un instrument útil per al poble.

Tal com jo ho veig, podem passar-nos dècades discutint sobre símbols, noms, colors i accents mentres patim la pitjor crisi que es recorda, o liderar un espai de transformació social que afronte la tasca de recuperar la nostra economia, el nostre prestigi com a poble i la dignitat de les nostres institucions i fer-ho d’una manera responsable i transparent.

Reflexionem sobre la nostra situació econòmica. ¿Què ens ha passat? ¿Com hem arribat a este punt?

Els valencians xafàvem els camins d’Europa molt de temps abans de que es parlara d’unitat econòmica, monetària i política i ho féiem obrint mercats sense ajuda institucional, ni grans infraestructures que ho facilitaren. Ho féiem perquè eixa és la nostra forma de ser, un fet diferencial ben característic.

Hem sigut capaços de construir una economia florent basada en l’agricultura i projectar esta cultura de l’esforç i el sacrifici cap a la indústria.

De l’esperit emprenedor dels valencians van sorgir grans nuclis industrials repartits per tota la nostra geografia conformant clusters com el del taulellet, el moble, el joguet, el tèxtil o el calcer, i una potent indústria agroalimentària liderada per una multitud de cooperatives que amb el complement del turisme ens van convertir en una de les regions europees amb major potencial.

Continuem sent els mateixos, tenim les mateixes capacitats, el mateix esperit, però l’efecte que ha causat la ineptitud dels nostres governants prolongada en el temps, ens ha deixat en una situació d’extrema gravetat.

El nostre ecosistema econòmic no s’ha afonat per casualitat, sinó per la falta de visió a llarg termini, el populisme electoral i la falta de pes polític dels que han presidit les nostres institucions.

L’agricultura i la indústria han quedat òrfenes de suport institucional, mentres es munyia el nostre sistema financer fins a l’extermini per a satisfer els deliris de grandesa del president de torn.

La falta d’un model de desenrotllament equilibrat ha provocat el foment desmesurat de la construcción, no pel seu efecte dinamitzador de l’economia, sinó per la seua capacitat per a absorbir ràpidament mà d’obra que permetera oferir xifres de desocupació convenients a efectes electorals.

No fa massa que es parlava de la plena ocupació com a èxit de les polítiques del govern valencià, i no obstant això, al confiar tot el desenrotllament a la marxa d’un únic sector, un sector que a més va originar una tremenda bambolla especulativa, sense tindre en compte els efectes que a mitjà i llarg termini pogueren tindre, ens ha portat al desastre.

La rapidesa amb què s’absorbia mà d’obra, ha quedat eclipsada per la velocitat de vertigen amb què s’ha destruït al menor símptoma de crisi. Hem passat de xifres de desocupació residuals, a tindre més d’un 28% de valencianes i valencians sense possibilitat de trobar treball, un drama a què cal sumar el risc d’exclusió social provocat pels desnonaments i per la pèrdua de gran part d’una generació que va abandonar el sistema educatiu atreta pels alts jornals de la construcció.

Este fenomen, que no és exclusivament valencià, ha tingut en el nostre territori un efecte devastador al no comptar amb sectors emergents que pogueren amortir la caiguda, d’ací que el nostre percentatge supere la mitjana espanyola.
D’altra banda, s’ha sobredimensionat el pes del turisme en la nostra economia com si no existiren més possibilitats per al desenrotllament que els derivats del sector terciari, arribant a límits absurds.

En el transfons d’esta estratègia, s’amaga l’excusa perfecta per a tots els excessos comesos durant les últimes legislatures. Tot es feia per a situar València en els mapes i per això s’invertien quantitats indecents de diners en aventures, com a poc qüestionables, que finalment han resultat majoritàriament ruïnoses per a les nostres butxaques.

Mai hi ha hagut planificació ni projecte, només l’administració del curt termini en funció d’interessos de partit i no de l’interés general.

El resultat: un teixit empresarial debilitat, una agricultura agonitzant i un sistema financer en mans d’interessos forans. Tot això, unit als innumerables forats negres de l’administració, dibuixen un panorama de difícil recuperació econòmica.

Tenim per tant d’escometre la tasca de decidir quin és el futur que volem per als nostres fills. La trajectòria que hem descrit ens porta a un destí de mà d’obra barata i poc qualificada. Si és això lo que volem, estem bé com estem, però si pel contrari, desitgem oferir a les generacions futures l’oportunitat de desenrotllar una vida plena i de qualitat en una societat florent, hem d’establir els mecanismes per a què siga possible, començant per l’educació com a element fonamental que permeta desenrotllar les capacitats que el nostre poble ha demostrat al llarg de la seua història.

Hem d’apostar per la innovació, la investigació i l’aportació del valor afegit. Tenim que crear un mitjà idoni per al creixement i l’expansió dels distints sectors econòmics.

Parlem per tant de fomentar l’educació i la investigació i de fer-la convergir amb la indústria. Parlem de crear infraestructures que fomenten l’intercanvi de coneiximent, persones i productes i que ens connecte amb Europa, el nostre mercat natural. Parlem d’ajudar a l’exportació i d’afavorir la transformació de les PIMES per a fer-les competitives.

Però hem de tindre en compte que tots els esforços que fem en este sentit topetarien ara amb un problema de prestigi derivat de la conducta dels nostres dirigents. La seua manera d’exercir la política ha creat el caldo de cultiu per al major perill de la democràcia: la corrupció i el balafiament.

Corruptes i malgastadors, aixina ens veuen des de fora, aixina han fet que se’ns veja, perquè al marge de les trames que ens són pròpies en exclusivitat, no hi ha cas de corrupció que no tinga el seu vessant valencià.

Presumptament, a les nostres terres ha arribat tota classe de vividors per a traure la seua part del botí i s’han trobat una administració permissiva, inepta o còmplice (no sé quin dels tres adjectius em produïx més por), i presumptament tots han ficat la mà en les nostres carteres d’una manera més o menys qüestionable. Des de magnats de la F1, a arquitectes estrela, passant per mafiosets…ningú ha mirat pèl a l’hora d’arramblar. Cada euro que ha acabat en les seues butxaques amb l’excusa de “posar a València en el mapa” ha eixit dels nostres impostos.

No, no som un poble corrupte i els primers que hem de deixar de creure-ho som nosaltres mateixos, perquè entre els que han permés els excessos i els que es recreen en la seua exhibició, acabarem per assumir com a certa la nostra pròpia llegenda negra.

No s’ha basat la nostra història en l’engany i la mentira. Els nostres pares ens van ensenyar que donant-se la mà es podia tancar un tracte amb la mateixa confiança en la paraula donada que si es tractara d’un contracte firmat davant de notari i els nostres avantpassats ens van deixar el llegat d’un tribunal, el de les aigües, les sentències del qual són acatades sense necessitat de ser escrites.

Mai podrem recuperar el nostre pols econòmic mentres existisca esta llosa sobre nosaltres i mai podrem desfer-nos d’ella si no li fem front.

No som un poble corrupte, som un poble governat per persones sobre les quals pesen massa dubtes, que no ha sabut desfer-se d’elles a temps. Som un poble a qui no se li han oferit alternatives que no foren la malaltissa insistència en la culpabilització i l’exhibició pública de les vergonyes que tan alegrement ha practicat una part de l’oposició, confonent la part amb el tot.

Hem de recuperar la nostra autoestima, recuperar l’orgull de ser i sentir-se valencians i per a fer-ho, és necessari oferir una alternativa clara als qui amb la seua actitud han permés, fomentat o participat en esta escalada de corrupció, una alternativa de mans netes i butxaques buides disposada a ser intransigent amb els propis en la mateixa mida que ho és amb els que ara ens governen.

Hem d’aprendre dels errors sí, però sense caure en l’autoflagel·lació permanent. S’han fet moltes coses mal, s’han malgastat els escassos recursos disponibles en projectes inútils mentres es desatenien necessitats bàsiques, però no hem sigut els únics. L’aeroport de Castelló no és l’única infraestructura fallida que s’ha construït a Espanya, ni el Palau de l’Òpera l’única obra que Calatrava ha construït amb defectes en el món. Ja hi ha prou d’aplaudir cada volta que un programa de televisió es dedica a exhibir les nostres vergonyes com si fórem un cas a banda, una illa de despropòsits enmig d’una mar en calma.

Aprendre dels errors és, ha de ser, no consentir que es repetisquen i castigar als que els han comés, començant per la condemna de l’ostracisme.

Ni som el melic del món, com s’encabotava a fer-nos creure El Govern Valencià fins fa ben poc, ni som l’albelló en què ens volen convertir ara.

El primer pas cap a esta necessaria recuperació de la percepció que sobre els valencians es té fora de les nostres fronteres ha de donar-se necessàriament des de les institucions d’autogovern i açò no serà possible si els que les ocupen no se les creuen, les dignifiquen i les posen en valor.

Les Corts Valencianes, el lloc on residix la sobirania del poble valencià, ha sigut testimoni en massa ocasions de debats estèrils que tenien com a objectiu el lluïment personal i la busca del vot, mentres la política amb majúscules quedava desterrada d’un parlament convertit en una espècie de "Salvame de Luxe" esclafat pel pes de la majoria absoluta i animat per la busca de protagonisme a qualsevol preu.

El menyspreu a la institució ha arribat al punt que les Corts han quedat inactives des del dia 20 de desembre de l’any passat fins a este dimecres. ¿Quin govern seriós pot permetre’s el luxe d’estar 53 dies sense retre comptes davant del poder legislatiu? Durant estes llargues vacacions la crisi s’ha fet més profunda, la desocupació ha continuat augmentant i el nostre dèficit creix sense que parega importar-li a ningú.

Necessitem unes institucions fortes, serioses i centrades en l’única funció que els ha de ser pròpia: millorar les condicions de vida de les valencianes i els valencians, garantir el seu dret a l’educació, a la sanitat, a la vivenda i a un treball digne, i necessitem tindre la seguretat que en qui depositem eixa responsabilitat va a exercir-la i no va a subcontractar-la.

Presentar-se a les eleccions exigix un compromís amb el votant, el compromís de complir amb el treball per al que s’ha sigut triat i no hauríem d’admetre que cap president, que cap conseller es declare incapaç de gestionar eficientment, la sanitat, l’educació, la seguretat, ni cap àrea susceptible de ser privatitzada, perquè si no és capaç de fer-ho, no hauria de pretendre ser triat.

Necessitem força i unió per a exigir un finançament just que assegure eixos drets i exigir-lo independentment de qui governe a Madrid. No és admissible que la nostra capacitat d’autogestió estiga atrapada en un joc pervers d’equilibris de poder entre partits. No som moneda de canvi de ningú.

De res servixen els focs d’artifici amb què ens han entretingut fins ara, ni les paraules buides a les què no seguix l’acció. Cap dels presidents de la Generalitat, cap, ha fet ni el més mínim esforç per a aconseguir que els valencians deixàrem de ser discriminats fiscalment.

Preguntava a l’inici de la meua intervenció si feia falta una nova opció política i la resposta no pot ser una altra que sí, fa falta que algú assumisca el repte de canviar el rumb de mediocritat a què ens han volgut acostumar, fan falta hòmens i dones capaces d’acceptar la responsabilitat que suposa recuperar la nostra economia, el nostre orgull i les nostres institucions.

Ningú dels qui esteu hui ací està per casualitat. Tots i cadascun de vosaltres posseïx una qualitat important i necessària per a la construcció d’un nou projecte sociològicament centrat, transversal, que recupere els valors de la democràcia i la política des de l’estricta obediència valenciana, autèntic motor d’este projecte, allò que ens atorga cor i esperit.

Hui vos demane que assumiu amb mi esta responsabilitat, perquè és el moment i perquè és necessari.