Páginas

23/7/12

FOTUTS I ARRIMATS AL MARGE


Els valencians tenim dos maneres fonamentals de respondre a la pregunta ¿Com estàs? Si tot va bé responem “de categoria” i si no “fotut i arrimat al marge”. Som gent d’extrems en més d’un aspecte, com el nostre clima passem de l’hivern a l’estiu sense preàmbuls i en açò no fem excepcions ni tan sols quan tractem d’economia.

No fa ni quatre dies mal comptats, el President de la Generalitat (este o l’anterior, que tant dóna) ens llançava discursos sobre el miracle econòmic que protagonitzaríem, seríem els primers a eixir de la crisi i a crear ocupació, seríem una volta més la locomotora de la recuperació. Si algú li haguera preguntat a Fabra com estava en eixos moments de plena eufòria segur que hauria contestat “de categoria”

Desgraciadament la realitat no es nodrix de paraules sinó de fets i mentres es pronunciaven discursos grandiloqüents les parets i els sostres del nostre autogovern començaven a mostrar enormes clavills pels que aguaitaven voluminosos deutes fruit d’una gestió nefasta basada en l’aparença, la propaganda i el clientelisme polític.

EL PRINCIPI DE PETER


En 1969 Laurence J. Peter va formular en el seu llibre “The Peter Principle” la següent afirmació: “En una jerarquia, tot empleat tendix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència: la nata puja fins a tallar-se”

El que ve a significar el anomenat principi de Peter, amic Càndid, és que tota persona que exercisca correctament el seu treball, serà ascendida en l’escalafó fins a arribar al seu nivell d’incompetència i una volta aconseguit es quedarà allí instal·lada, perquè poques voltes trobem que, assumit este nivell d’incompetència, es retrocedisca un escaló per a recuperar el lloc en què s’és verdaderament útil. La conseqüència perversa de l’acceptació de la certesa d’este principi és que tot quant ens rodeja està dirigit per incompetents.

Pensaràs Càndid que hem trobat l’explicació a totes les desgràcies que se’ns han vingut damunt en els últims anys. Estem governats per persones que han sobrepassat el seu nivell de competència. No et falta raó, però ni tan sols l’aplicació del Principi de Peter pot explicar perquè la “qualitat” dels nostres polítics ha descendit tant en els últims 30 anys com per a justificar el dèficit polític del que gaudim.

16/7/12

TALLAR PER ACÍ


Me'l imagine senyor Rajoy fent una exagerada genuflexió d’eixes que fan cruixir l’esquena de tant que es doblega davant dels monarques europeus. Me'l imagine també amb eixa mirada perduda, la mateixa que se li va posar quan no entenia la seua pròpia lletra en aquella entrevista de televisió.

No ha de ser plat de bon gust assumir en a penes set mesos, que estava vosté total i profundament equivocat, que tot quant va dir i va fer per a arribar al poder es basava en la falsa hipòtesi que la crisi tenia una causa concreta i que el simple triomf del seu partit duría riquesa i prosperitat. Des que ha pres consciència d’açò, la seua vida deu haver-se convertit en un calvari en què s’acumulen les mentires, les rectificacions i el pànic que ha de sentir cada volta que mire als seus ministres, els companys de travessia que li han tocat en sort. De segur es repetix per avosté allò de “vaya tropa”.

9/7/12

DES D'AQUELLA TARONJA


El pare de mon pare, amic Càndid, tenia lligat el seu treball al camp, com tots els seus amics. Mon pare ja no va mantindre esta vinculació amb la terra encara que si ho van fer la majoria dels de la seua generació. Hauràs imaginat que amb semblant progressió, loseguix és lo lògic. La meua activitat professional no té res a vore amb el camp i tampoc la de cap dels meus amics.

Que l’activitat productiva haja patit un canvi tan significatiu té una conseqüència que, si bé ha estat dissimulada per la persistència dels abnegats llauradors que han mantingut les seues collites a pesar de tots els inconvenients, ara es fa cada volta més evident, insultantment evident; els camps queden abandonats al nostre voltant a mida que tota una generació va desapareixent.