A LES PORTES DE GRANADA

T'estranyà Càndid que no pegara bots d’alegria quan fa unes setmanes l’Associació Valenciana d’Empresaris AVE va fer públic el seu estudi sobre el finançament autonòmic.

¡Per fi! Pegaves crits pel corredor, i vaticinaves una pressió sobre el govern d’Espanya amb els empresaris com a punta de llança i tota la societat valenciana seguint-los a la victòria... jo només podia recordar a Fàtima, mare de Boabdil “el Chico” i de les paraules que segons conta la llegenda va dedicar al seu fill a les portes de la perduda Granada: “plora com a dona lo que no has sabut defendre com a home”, perquè aquella roda de premsa en què es va donar a conéixer l’estudi i en la que els empresaris cridaven a la mobilització ciutadana tenia més de plor que de crit de guerra.

SENYOR ECCLESTONE, NO PODEM PAGAR-LI

(Lo que m’agradaria que Fabra i Barberá li digueren al patró de la F1)

Haurem de parlar Bernie, sobre la celebració de la F1 en el nostre Cap i Casal. Vaja per davant que estem molt orgullosos de que el Gran Premi d’Europa se celebre en els carrers de la capital dels valencians i que sabem que hi ha firmat un contracte que ens compromet amb la seua organització, encara que tindrà vosté coneixement que la persona que el va firmar, no es trobava en eixos dies en el millor dels seus moments, a punt d’assentar-se en la banqueta dels acusats i amb la difícil situació d’haver de decidir sobre la seua dimissió com a president de la Generalitat.

ELS MONLEONETES

Sovint Càndid, em recordes a Les Monleonetes, aquelles jovenetes amb aspecte de vedette de postguerra que, sostenint vidrioles davant dels seus pits cantaven alegrement allò de “a guanyar diners ¿on esta, on estan?” Tu també em preguntes on estan els diners ara que els ajuntaments dels camps d’Ibèria pareixen haver-se arruïnat simultàniament com a preses d’un ebola financer.

La resposta, amic Càndid es troba en l’inici dels temps de la nostra imberbe democràcia, quan els primers alcaldes van accedir als despatxos dels seus ajuntaments després d’haver guanyat les eleccions amb promeses de dinamització de la vida municipal, que quasi sempre es traduïen en obra pública. En aquells temps eren moltes les oportunitats que es presentaven per a un alcalde comboiat i amb ànim de portar a lo més alt al seu poble, ja que tot faltava i aixina es van començar a remodelar les antigues places per a donar-los un look més modern, es van entaulellar voreres, es va canviar l’obsolet “adoquín” pel modern asfaltat, i es van realitzar una infinitat de millores en els edificis públics.

JA ESTÀ BÉ HOME

Prescindiré hui de floritures verbals, estic de mala llet. Em pose de mala llet cada matí quan puge al cotxe i pose la ràdio i seguisc aixina, de mala llet, tot el dia fins que em gite. Estic fart de què ens diguen mentides diàriament, de que cada volta que ix un membre del Govern d’Espanya a dir que no estan pensant en fer tal cosa, siga un senyal inequívoc de què estan a punt de fer-la, fart de que la mentida s’haja instal·lat en la normalitat i de que tot el pes de l’austeritat s’estiga descarregant sobre els ciutadans únicament i exclusivament.

En el poc de temps transcorregut des de que el nou Govern va prendre possessió del poder amb promeses electorals de solucions màgiques que han quedat en simple publicitat enganyosa, no s’ha pres ni una sola mida que no afecte als més dèbils, com si cada un de nosaltres fora culpable individual de la situació i per contra, res ha canviat en l’estructura política espanyola, cap retall s’ha aplicat a cap institució habitada per polítics, pseudopolítics i altres espècies protegides, més que a simple efecte de maquillatge.