Páginas

30/4/12

LES LLÀGRIMES DEL BOTXÍ


Si em preguntes Càndid, la diferència entre un botxí contrari a la pena de mort i un que l’aprova amb vehemència, et contestaré que el primer plora cada volta que ha de complir amb la seua comesa i no és tema menor este de les llàgrimes, perquè si bé és cert que al final ambdós botxins acaben donant mort al sentenciat, el primer sens dubte posarà especial cura en no fer-li patir, mentres que el segon no tindrà el mateix mirament.

Alguns podrien titlar d’incoherència eixa actitud, jutjant les conseqüències i no les causes. ¿Què sabem de les circumstàncies que han portat a l’home a actuar de manera tan diferent de la seua pròpia naturalesa? ¿Què sabem de les imposicions a què ha de fer front? ¿Què del sacrifici a què ha de sotmetre les seues creences? Aixina i tot, si jo haguera de ser ajusticiat, triaria al botxí que plora.

24/4/12

ANY 305 DESPRÉS D’ALMANSA


Han passat més de tres segles des de que el resultat d’una batalla canviara el destí de tot un poble, des de que els valencians ens vérem desposseïts de les nostres lleis i la nostra capacitat de decidir, des de que fórem assimilats per un altre poble pel  “justo derecho de conquista” que és el menys just dels drets per emanar de l’ús de la violència.

Res de nou respecte a lo que podria haver escrit fa un any, fa cinc o fa deu. Les coses no han canviat substancialment en este temps excepció feta de la tímida recuperació del nostre autogovern que ens va portar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i la seua posterior reforma de 2006, una recuperació incompleta que ni tan sols a aconseguit restaurar entre els valencians l’orgull de ser i sentir-se una nacionalitat històrica de ple dret i és esta falta d’orgull la que ens ha portat enguany a una situació de retrocés total sobre allò que s’ha aconseguit en les últimes dècades.

7/4/12

CENT DIES DE FOSCOR

Era molt més fàcil ser valencians fa sis mesos. Fa sis mesos la culpa de tots els nostres mals la tenia ZP. Era ell qui ens negava el finançament, ens llevava l’aigua i feia que la nostra natural disposició a crear riquesa es vera sobtadament neutralitzada, degut sens dubte a algun estrany ritual de bruixeria perpetrat pel pèrfid governant en les nits de la Moncloa. De tots era ben conegut l’odi que l’expresident professava a tot lo valencià i si a algú se li oblidava per un instant esta desgraciada circumstància, el nostre paladí  defensor de les essències pàtries, Paco Camps, acudia prest i veloç per a recordar que ZP ens odiava fins a la molla de l’os.

Era més simple ser valencià fa sis mesos. Ara, sense ZP a qui tirar-li les culpes dels nostres mals, amb Camps fent de Tio Paloma en l’Albufera i complits els primers cent dies del nou govern de salvació per imposició de mans presidit per Rajoy, els valencians comencem a tindre dubtes sobre les nostres creences més arrelades.