Páginas

23/3/09

TORNA LA REFORMA

Apareix de tant en tant, com un rumor, com un eco que cobrix silencis informatius, com a reivindicació de partit del "quiero y no puedo" i tendim a no fer-li massa cas acostumats com ens té a les seues aparicions i desaparicions, però esta volta pareix diferent de totes les altres.

¿Quantes voltes no haurem sentit que s'està preparant la reforma de la llei electoral per a limitar el poder dels nacionalismes? Tantes quantes el PP o el PSOE han necessitat els seus vots per a governar i a "regañadientes" han hagut de fer bona cara i donar protagonisme als que desitjarien mantindre en l'habitació de les graneres per a què no destorbaren.

¿Quantes voltes no s'ha alçat la veu per a denunciar la injustícia de que partits ab més vots en tot l'Estat, tinguen menys diputats que els nacionalistes? Totes les voltes que Izquierda Unida ha retrocedit en representació parlamentària i ha decidit que quan les regles del joc no li són favorables es convertixen en injustes.

Però ara va de bo cavallers, apareixen indicis més que raonables de que la subcomissió del Congrés per a la reforma electoral presidida per l'incombustible showman Alfonso Guerra s'està prenent la cosa seriosament i les primeres notícies que apareixen al respecte indiquen que les bales es dirigixen directament als nacionalistes i la seua capacitat d'influència.

L'ampliació del nombre de diputats en el Congrés a 400, dels quals 50 s'obtindrien per una nova circumscripció única, beneficiaría directament als partits d'àmbit estatal, Rosa Díez i Esquerra unida inclosos, perjudicant les formacions nacionalistes.

Ab esta senzilla reforma que no necessitaria modificacions en la constitució, PP i PSOE aconseguirien ab un sol moviment apartar als nacionalismes de les zones d'influència parlamentària i protegir a possibles socis de caràcter estatal per si feren falta en moments puntuals. Els dos partits majoritaris estarien assegurant-se una alternança tranquil·la en el govern baix un bipartidisme imperfecte però controlat.

Signes ens porten els temps que auguren acords entre partits antagònics. Si han sigut capaços d'unir les seues forces en el País Basc per a desallotjar del poder al PNB en un matrimoni antinatura, que no faran per a aconseguir desfer-se d'eixos, per a ells, molestos partits.

En la pròxima entrada... la solució (possible)

15/3/09

TRANSFIGURACIÓ

Observe ab frustrant decepció ab quina facilitat les nostres Corts obliden la seua funció i com els portaveus dels grups parlamentaris rebutgen la seua tasca per a dedicar-se a altres menesters més mediàtics.

Se que no és un mal que afligix només a les nostres institucions i que a Madrid, per posar només un exemple, passa tres quarts de lo mateix, però allò de "mal de mouchos consuelo de tontos", m'impedix donar per bo un fenomen pel simple fet que estiga estés entre la classe política.

És aparéixer una notícia sobre una possible corruptela en què es trobe implicat un polític i les Corts es transformen en un plató de Tómbola en el que els debats sobre els problemes dels ciutadans són suplantats per preguntes, frases lapidàries pretesament gracioses i peticions de comissions d'investigació sobre el tema destapat per tal o qual periòdic, ràdio o televisió.

De sobte, l'hemicicle s'ompli de Mariñas, Carmeles i Patiños de vena unflada a causa de la transfiguració patida pels distints portaveus parlamentaris, hòmens i dones de sòbria actitud en circumstàncies normals.

En el parlament autonòmic de Madrid, no hi ha més tema de debat que el de l'espionatge entre membres del PP (presumpte per descomptat) i en les Corts Valencianes, la fama ocupada per tant de temps per Fabra l'ocupa ara els trages de Francisco Camps i en la meua vida crec que habré sentit tantes metàfores relacionades ab la indústria tèxtil com en l'últim mes, la majoria (encara que no totes) en seu parlamentària, com si els nostres diputats no tingueren una altra cosa que fer que jutjar-se entre ells ab l'esperança que la imatge de l'oponent quede tan degradada que es ressenten els seus vots en les següents eleccions.

Véncer a l'oponent per desgast i no per mèrits propis. Quin error de plantejament, quin flac favor a la democràcia, quina trampa tan perillosa per a la pròpia política, quina actitud tan desesperada que llança el missatge últim a la societat “tots són iguals”, missatge que es transforma en apatia i en baixa participació dels ciutadans en la res pública.

Durant la passada setmana, després de l'última sessió de control al President de la Generalitat, tot eren satisfaccions. Els Populars estaven contents perquè la seua “Tamara” particular havia resistit els embats dels portaveus de la premsa rosa ab contestacions contundents sense necessitat que “Margarita Seisdedos” traguera la seua bossa de mà a passejar, i la resta de grups com no podia ser d'una altra manera també estaven exultants, perquè tots consideraven que havien fet la pregunta més brillant referent a la "sisa" del trage de la vedette. Possiblement només uns pocs hem sentit alguna cosa pareguda a la vergonya aliena al vore en que poden convertir-se les nostres institucions quan els nostres representants estan més preocupats per eixir en les fotos que en fer el seu treball.

¿Què que haguera fet jo en la sessió de control parlamentari? Li haguera preguntat al Sr. Camps perquè en la seua última visita a Madrid per a rebre el suport dels seus semblants havia aprofitat l'ocasió per a dir que l'Estat hauria de recuperar part de les competències transferides a les autonomies.

Li haguera preguntat perquè mentres altres nacionalitats històriques han sabut projectar-se al futur i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans assumint més competències, ell està disposat a prescindir de les seues en favor d'una autoritat central en matèria de sanitat, en educació, en política industrial, en innovació, en política energètica, en infraestructures i en aigua.

Li preguntaria després de renunciar a tot això quin paper li quedaria a ell com a President del Consell i a nosaltres com a valencians.

No haguera preguntat pels trages, ni per la xàrcia de corrupció ni per les amistats més o menys perilloses d'alguns membres del PP, no, eixes preguntes que les facen els jutges... fins on jo sé, encara hi ha separació de poders i a cada un li toca el paper que li toca.

9/3/09

¿BiU?

No, que ningú s'escarote, no he comés una imperdonable falta d'ortografia, ni la mescla de majúscules i minúscules obeïx a una capritxosa excentricitat, no, BiU són les hipotètiques (encara que poc probables) sigles d'una possible candidatura conjunta entre el Bloc Nacionalista Valencià i Units x Valéncia.

Els interrogants... els interrogants són la conseqüència directa de la conversació que vaig mantindre ab la meua dona el diumenge passat, primer dia de març, a la tornada de la meua assistència protocol·lària com a secretari general al congrés del Bloc, conversació que es va iniciar ab un contundent ¿i tu que pintes ahí?

Huit anys de festeig i dèsset de matrimoni conferixen a la meua dona la confiança necessària per a no anar-se'n per les branques a l'hora de qüestionar les meues accions i alhora que s'alça com la meua més fervent defensora, d'ella rep les crítiques més aborronadorament sinceres, crítiques de les que eixe dia vaig obtindre més d'una mostra.

Prop d'una hora de tensa conversació iniciada ab el ¿i tu que pintes ahí? durant la qual no vaig aconseguir convéncer-li de lo natural de la meua presència al tractar-se de partit ab el que compartim bona part de la nostra ideologia, que abdós som nacionalistes i que representem dos formes semblants de vore l'autogovern dels valencians, i que va acabar ab una afirmació rotunda per la seua banda “tu has sigut sempre valencianista i ells són catalanistes”

Dèsset anys de matrimoni i huit de festeig. La meua dona és qui més i millor em coneix en este món, ha viscut en primera persona tot el meu camí polític, ha seguit ab mi cada una de les meues evolucions, ha madurat ab mi i coneix tots i cada un dels moviments que he realitzat per a aconseguir que existisca una força política netament valenciana capaç d'arribar a les Corts pel seu propi peu i encara aixina, acabada la conversació em va preguntar si m'estava fent catalanista...

La meua dona no és (ni pretenc presentar-la aixina), una mostra del conjunt de la població i les decisions no poden prendre's en funció de la seua única opinió, però cal preguntar-se: si ella que està més informada que la mitjana contínua percebent al Bloc com un partit fonamentalment catalanista, ¿que no percebrà una gran part de la societat a què hauria d'anar dirigida eixa hipotètica candidatura conjunta?, si ella que em coneix més que jo mateix creu que a l'assistir a un acte del Bloc sóc jo qui es transforma i no pot vore lo positiu d'un enteniment entre valencianistes de distint signe ¿Percebrà la seua importància una societat ab la què es pretén convergir i que en la seua majoria desconeix tan sols l'existència d'UxV?

Podria paréixer a primera vista que els arguments que estic exposant portaren irremeiablement a concloure que no és possible presentar a la societat una alternativa unitària del valencianisme polític, però és més prompte tot al contrari, continue mantenint la necessitat esta via, pense que és l'única alternativa possible, però al mateix temps no puc deixar d'assenyalar els seus punts dèbils, la seua més que probable dificultat i per tant la necessitat fer les coses bé.

Si arriba el moment i qualla esta alternativa política valencianista, no serà fruit d'un rebolcó d'una nit, ni d'un amable apretò de mans per a complaure a tercers, ni podrà (com diria Mónica Oltra) obeir a al·lèrgies primaverals, serà fruit de la prudent reflexió o no serà.

3/3/09

HÍPERREALITAT

Els amics de l'Esclafit ho tenen cada dia més cru per a reflectir en el seu diari/blog sensacionalista i macarrònic allò que ells denominen híperrealitat i fer-ho d'una manera original mes allà del lèxic. La culpa de tot açò la té la realitat, la nostra, la quotidiana la de tots els dies, una realitat que pareix haver sigut abduïda per l'absurd.

Un presentador de Canal 9 inicia el debat entre el grup de “experts” que ha preparat la cadena de televisió per a la nit electoral del diumenge ab el transfons dels comicis gallec i basc.

“Esta nit tenim ab nosaltres a la Secretària d'Immigració i Ciutadania del Govern valencià, la senyora Gotzone Mora a qui agraïm l'esforç de vindre als nostres estudis des del País Basc on ha anat a exercir el seu dret al vot”

Açò si que és híperrealitat en estat pur; que un alt càrrec de l'administració valenciana confesse públicament que no ha tingut ni la vergonya ni la dignitat d'empadronar-se en la terra que li ha acollit i li paga el sou, que pertany a un govern a qui ella mateixa no pot votar perquè ella vota en la seua pàtria, la que li importa i que probablement no tinga més implicació en l'autogovern de les valencianes i els valencians que l'ingrés de la seua nòmina a fi de mes en un compte corrent.

Ben mirat, no se si és més preocupant, que Gotzone Mora practique esta espècie de transfuguisme polític i territorial sense rubor algun enfront de les càmeres de televisió, la naturalitat ab què el presentador ho va soltar, o l'absència d'escàndol dels que van compartir ab ella aquella tertúlia.

Hem arribat a uns nivells d'híperrealitat que ens fan percebre qualsevol cosa com normal, com natural.

Si un alt dirigent polític diu en una gravació que no sap a quants ha col·locat en dotze anys, ens pareix normal, com normal ens pareix que a eixe polític li està gravant un “company” del seu propi partit, com si tots anàrem per ahí col·locant gent o gravant les nostres conversacions ab els amics.

Que un president autonòmic es compre els trages en una coneguda botiga de roba de Madrid i tots els periodistes estiguen pendents de si els trages els pagava o lils regalaven ens pareix tan normal, i no ens preguntem a quin sant el nostre president va a deixar-se els euros a la "Villa y Corte" quan eixa mateixa firma té botiga a Valéncia, ¿forma part potser d'un pla macarrònic per a dinamitzar l'economia valenciana?

Que en plena campanya electoral isquen a col·lació tots els draps bruts haguts i per haver i que l'endemà de les eleccions deixe de parlar-se per complet de corrupció ens pareix normal... i com no ens ho va a paréixer si vivim ja en l'univers paral·lel de la hiperrealitat.