Páginas

28/1/09

EL PAPER DELS POLÍTICS

Arriba Arturo Virosque, president del Consell Autonòmic de Cambres de Comerç de la Comunitat Valenciana disfressat de Nostradamus i ens solta la seua predicció apocalíptica en la què ens veu pujats en pasteres durant trenta anys i sense cobrar la jubilació, rematant la seua intervenció ab una frase lapidària, "Los empresarios ya no creen en los políticos porque son todos unos embusteros".

Al marge de lo desafortunat del seu discurs general per alarmista i generador de desconfiança (just lo contrari de lo que hauria de demanar-se-li a algú que ostenta el seu càrrec), hi haurà que reconéixer que ab tota probabilitat molts ciutadans, empresaris o no, estaran d'acord ab lo que el senyor Virosque ha dit sobre els polítics, que en gran manera alguns s'han guanyat a pols esta fama i que per extensió han acabat impregnant a tota la classe política de cert tuf ranci.

Ho va dir Mariano Rajoy en el seu discurs de clausura del I Fòrum Obert del P.P. (Inspirat possiblement en el I Congrés Obert d'Opció Nacionalista Valenciana siga dit de pas) “Estamos aquí para servir a los españoles y para nada más. Porque si no para que estamos en la vida política, ¿para tener un puesto o qué?” i si ho va dir és perquè alguna percepció haurà de tindre de que tanta lluita interna per les cadires, butaques i butacons del poder acaba per allunyar als polítics del seu paper de servidors dels ciutadans, allò que els polítics de la transició repetien incansablement, que estem ací per a servir i no per a servir-nos del poble.

És tal la impressió que tenen els votants dels qui ens dediquem a la política, que els pareix normal que tal alcalde es faça una casa sense llicència, que tal diputat cobre comissions per nosequè, o que la condició d'aforat allunye dels tribunals a individus que, de no gaudir de la protecció gremial dels seus correligionaris, haurien d'haver passat fa anys per la balança de Temis. Tan normal ha arribat a paréixer este tipus de comportaments que la publicació d'unes gravacions telefòniques (il·legals) en les que un reconegut personatge confessava que estava en política per a fer-se ric, no va ser obstacle per a què arribara a ser president autonòmic i ministre.

Mariano Rajoy donava un toc d'atenció als militants del Partido Popular, sens dubte espentat per les especials circumstàncies del moment. Un toc general que no obstant tènia destinataris concrets, lo que en valencià diem un “dic filla, entén-te gendre”) i que més enllà d'estes circumstàncies o de qui pronunciara el discurs tanca una gran veritat; si no és per a servir els ciutadans, si no és per a gestionar millor, per a proporcionar major benestar ¿per a què aprofitem els polítics?

En èpoques de crisi econòmica com la que estem travessant, l'existència d'uns líders polítics capaços de donar estabilitat i confiança en el futur és fonamental per a la reactivació del consum i, per desgràcia, uns quants han dilapidat la credibilitat de tot un col·lectiu ab la complicitat per omissió de molts altres i quan el poble torna els ulls buscant una referència, no som capaços de donar-li-la.

Tal volta esta crisi també servisca de catarsi, i la mateixa onada de canvi que va netejar fa poc la Casa Blanca per a instal·lar en ella una nova forma de fer política, arribe a les nostres institucions més pròximes... Jo crec en eixe canvi.

22/1/09

EL SANT, QUANT MÉS LLUNY…

He de començar per afirmar que no, jo no he guanyat les presidencials nord-americanes.

Ja sé que no cal que faça una confessió tan evident com esta. Tot lo món sap que Units x Valéncia no es presenta a les eleccions als Estats Units, però he cregut convenient deixar-ho clar, perquè últimament fa la sensació que tots els partits del nostre àmbit autonòmic i estatal no sols s'han presentat, sinó que a més les han guanyat.

Coneguda és la tendència dels partits a guanyar totes les eleccions a les què es presenten, de fet, no es coneixen a penes casos en què després de conéixer els resultats electorals no es trobe un motiu de satisfacció per part dels distints líders (uns perquè han guanyat efectivament, altres perquè han apujat en vots o en representació, altres perquè han aconseguit resistir a pesar de tal o qual motiu, i inclús els que han perdut es mire per on es mire, troben motius d'alegria perquè van perdre menys del que esperaven), però això de guanyar les eleccions en un altre continent és tota una novetat.

Ahir, després de la cerimònia d'investidura del nou inquilí de la Casa Blanca (pren tòpic) podia vore's a Zapatero en totes les televisions exhibint un somriure d'indissimulada satisfacció pròxima al paroxisme de l'orgasme que, sent la més exagerada, no ha sigut l'única reacció dels polítics de la piel de toro (un altre tòpic de regal).

Per als socialistes, Obama és dels seus, també ho és per als populars i segur estic que algun comunista hi haurà que veja en ell, el reflex de la lluita dels oprimits. No es coneixia un cas d'empatia global tan gran des de la fulgurant victòria de Yushchenko (dicen que tengo veneno en la piel) a Ucraïna després de la revolució carabassa de 2004 que va acabar com el ball de Torrent. Llavors també tots eren de l'equip de Yushchenko.

Ara bé si algú ha ratllat el ridícul en esta història ha sigut la franquícia valenciana del PSOE que en una arrancada de coentor va organitzar una festa per a celebrar la proclamació del president d'USA.

Ja se sap allò que el sant quant més lluny més miraculós i atés que els socialistes valencians han tingut poques coses que celebrar en els últims anys i no parega que tinguen més possibilitats de fer-ho en el futur pròxim, resulta fins a cert punt lògic que decidisquen posar-li ciris a algú que si guanya eleccions... a vore si s'apega alguna cosa.

Bé està que el president de la nació més poderosa del món (últim tòpic ab perdó) tinga capacitat de lideratge en positiu. Hem d'alegrar-nos de la fi de l'era Bush i l'inici d'un nou període més il·lusionant, però les nostres castanyes les hem de traure nosaltres mateixos del foc, traient les forces des del garró, no ab la boba contemplació d'èxits aliens.

18/1/09

PÀTRIA SENSE NOM

El passat mes de desembre vaig assistir a un debat organitzat per "Empresa y Finanzas" i la CAM sobre SOSTENIBILITAT I RESPONSABILITAT SOCIAL en el què va intervindre com a ponent Jorge Lamparero, director General de la Conselleria de Medi Ambient.

Al marge del contingut del debat, hi hagué un detall que em va cridar especialment l'atenció. El representant de la nostra administració es va referir en tot moment a les actuacions del seu departament en LA COMUNITAT, comunitat a seques, sense cognoms, sense més.

Vivim en una Comunitat sense aparent personalitat, com una comunitat de veïns o “La comunitat de l'anell” (primera part de la novel·la de Tolkien) governada per una Generalitat de qui sap on, en la que s'evita l'apel·latiu de valenciana (inclús s'ha esborrat de l'Estatut) com si fóra una paraula maleïda que llançara set anys de mala sort a qui gosara pronunciar-la.

La mania que els nostres governants tenen al nostre ancestral nom ve de llarg. El PSOE ja va intentar per mitjà de campanyes publicitàries, eslògans i logotips de tota classe, esborrar qualsevol vestigi de personalitat pròpia en el nostre propi nom, però on més èmfasi va posar i on major èxit va collir l'administració socialista valenciana va ser en la desaparició del nostre nom en qualsevol organisme dependent de l'administració pel senzill mètode de les sigles.

Amb esta fórmula es va aconseguir evitar la pronunciació de Valéncia, Valenciana, Valencià i qualsevol de les seues derivacions en centenars d'ocasions. Aixina, l'Institut Valencià d'Art Modern va passar a dir-se IVAM, l'Institut Valencià de la Joventut IVAJ, l'Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay IVAC la filmoteca, i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques IVIE, entre altres exemples.

Durant lustres s'ha evitat que apareguera qualsevol referència a la nostra pàtria en els noms d'auditoris, museus o centres d'investigació, passant de l'ocultació inicial a la substitució (ara ab un PP ab una desenfrenada ànsia per ofrenar noves glòries a la Corona), aixina mentres els corunyesos tenen el Palacio de la Opera de A Coruña, nosaltres el Palau de les Arts Reina Sofia, mentres els castellà-manxecs tenen el seu Museo de les Ciéncias de Castilla –La Manchaa, nosaltres tenim el Museu de les Ciències Príncep Felipe, príncep a qui hem dedicat a més el nostre Centre d'Investigació més important.

Estos criteris de denominació es multipliquen i repetixen una volta i una altra al nostre voltant quasi sense que nos en adonem.

Portem dècades arrancant de la nostra quotidianitat qualsevol vestigi de personalitat pròpia, estigmatitzant el nostre propi nom, allò que ens manté units com a poble, som fills d'una pàtria sense nom, hereus d'un poble sense pàtria.

2/1/09

DESITJOS

Setze anys pareixen una eternitat i no obstant, setze anys seran els que porte governant el P.P. quan acabe este mandat.

Quatre legislatures gaudint de majoria, compartida primer, gràcies al suport d'Unió Valenciana, absoluta després, quan es va engolir el seu soci qual mantis religiosa després de l'aparellament.

Massa temps per a què no hi haja mort la frescor del nou governant convertint-se en caricatura de si mateix, repetint una volta i una altra les velles fórmules de l'èxit en llanda, assaonades de tant en tant ab xicotetes crisis d'identitat, alçaments interns i revolucions sufocades.

Massa temps per als que esperen que els arribe el torn de governar en compte de qui governa, massa per a qui desespera per entrar en les institucions, massa també per a qui lluita per no eixir.

Setze anys de pensar que a la pròxima és la nostra (la de cada un) convertixen els desitjos en el filtre de l'anàlisi i deformen la percepció de quant ocorre en la vida política valenciana, i els desitjos comencen a cobrar protagonisme per als que vaticinen que estem assistint al principi de la fractura del Partit Popular valencià.

Es va parlar sobre este tema en la primera tertúlia del C.A.V. Faustí Barberá en la que es va argumentar llargament sobre la derrota de l'opció Camps en el Congrés d'Alacant a mans de “Pitu” Ripoll o la marxa arrere que la Conselleria d'Educació ha hagut de donar in extremis en l'espinós tema de l'educació per a la ciutadania. Sobre este tema han escrit Natxo Bellido (Primeres derrotes de Camps... Crisi?) o Miquel Ángel Gascó (¿canvi de cicle?) entre altres, no obstant jo discrepe en les qüestions fonamentals del missatge.

Per al general xinés Sun Tzu, autor del llibre L'art de la guerra, per a aconseguir la victòria és necessari conéixer les forces de l'oponent, les pròpies forces i el terreny en què ha de desenrotllar-se la batalla. La falta de comprensió sobre un dels tres elements pot portar a la derrota irremeiablement.

Cert és que comencen a albirar-se certs signes de debilitat en els populars valencians, però fiar el futur únicament a l'estat en què es troba el P.P. equival a fixar-nos només en un dels elements de la partida i substituir de pas la visió general de l'escenari pels propis desitjos.

¿Està el P.S.O.E. en condicions d'accedir al govern de la Generalitat, sumit com està en una interminable renovació interna i ab la vista ficada Blanqueries a dins?

¿Poden els altres partits ab representació parlamentària somiar-se bisagra quan es debaten entre l'estar i no estar la pròxima legislatura?

Finalment, cas de produir-se un desencant de menor o major intensitat en els votants del P.P. ¿hi ha una alternativa que els resulte prou atractiva com per a fer-los pensar en un canvi de vot? ¿hi ha un camp de batalla en què els populars es mostren dèbils?
Mentres les respostes a estes preguntes no canvien, Francisco Camps pot permetre's el luxe de mantindre a Font de Mora en el seu lloc, fer-se fotos ab Fabra o barallar-se en públic ab Ripoll. La desnutrició dels altres el fa fort.