Páginas

21/12/08

AÇÒ ÉS ESPARTA

Conta Paul Cartledge en el seu llibre “Termòpiles, la batalla que va canviar el món” que als espartans els preocupava en gran mida la reproducció de la població ciutadana. No es tractava d'una simple qüestió de quantitat, la qualitat també era important, en conseqüència, els xiquets de bolquers havien de sotmetre's a una inspecció ritual.

Els neonats eren submergits en un bany de vi a fi d'observar la seua reacció i si no passaven la prova, els portaven a l'apothetai (depòsit) per a llançar-los al fons d'un barranc en el què trobaven la mort. La mateixa sort corrien els xiquets que havien tingut la mala fortuna de nàixer ab alguna deformitat o discapacitat manifesta.

En la seua peculiar relació ab la mort, la vida i la família, els espartans aprenien a estar preparats per a la pèrdua d'una criatura de la què es donava per segur que seria un destorb públic, una càrrega per a l'estat.

Esta pràctica denominada “posar en evidència” no era privativa de la Lacedemònia antiga, en altres ciutats hel·lenes es donava un procediment paregut, en el que els que exercien tot el poder al respecte d'això eren els progenitors i no l'estat. Generalment es decidien per esta opció més per raons econòmiques que per dictats de les autoritats.

No he pogut evitar recordar este passatge de la història a l'escoltar la notícia que Zapatero està plantejant la possibilitat d'eliminar els terminis per a avortar en cas de malformació del fetus per a donar solució als casos d'aquelles dones a qui el diagnòstic es produïsca en un avançat estat de gestació.

El PSOE es mostra partidari de suprimir el límit de les 22 setmanes a fi d'evitar la situació de desemparament en què es troben les dones en estos casos i evitar que hagen d'eixir a altres països a interrompre el seu embaràs.

Transcorreguts 2500 anys els sers humans continuem pensant que no mereix viure qui està destinat a ser un destorb públic i una càrrega per a la seua família i per a l'estat. Tan sols ens diferencia la capacitat d'esbrinar els futurs defectes ab antelació al naixement i no tindre que esperar nou mesos per a poder submergir al neonat en un bany de vi.

Caminant, vés a Esparta i digues als espartans que ací morim per obeir les seues lleis.

14/12/08

“TONTOS” TESTICULARS I DESITJOS DE MORT

He passat i passe gran part de la vida intentant convéncer la gent ab la què em relacione que la política és una activitat digna, plagada de gent que oferix desinteressadament el seu temps i esforç per una idea de societat.

Després de molts anys dedicats a esta activitat, puc testificar per pròpia experiència que per cada polític corrupte, hi ha mils totalment incorruptibles i per cada persona que s'acosta a la política per propi interés, són legió els que ho fan pel be comú i l'interés general, però desgraciadament ocupen més primeres planes en els periòdics els primers que els segons, apareixen més en les notícies televisives i es parla més d'ells en la ràdio, per la qual cosa la consciència general ha idealitzat un model de polític que més s'assembla a l'excepció que a la regla.

Que li anem a fer, ab este inconvenient carreguem ja tots des del moment en què decidim dedicar-nos a açò.

Per a lo que no està un mai prou preparat és per als polítics que han arribat a una posició que supera de sobra la seua pròpia capacitat i des d'esta confonen la seua visió del món ab el món real.

Estem parlant de polítics de bona fe i poques llums, de gent que creu en un ideal, però que no sap distingir els límits d'eixe ideal, persones que han sigut valuosíssimes en tant militants de fidelitat indestructible, alçats a càrrecs en els què és precisament la seua capacitat de no qüestionar les idees partidistes lo que els inhabilita per a les seues funcions.

La primera mostra d'esta espècie ens la va proporcionar fa escassos dies l'alcalde de Getafe, el socialista Pedro Castro al pronunciar la seua ja famosa frase "¿Por qué hay tanto tonto de los cojones que todavía vota a la derecha?” durant un acte públic, ab el fet agreujant que l'alcalde en qüestió siga a més el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

La segona ens la va proporcionar pocs dies després el Diputat d'ERC Joan Tardà ab la seua encesa proclama pro república que va acabar ab un “mort al Borbó” rebent l'endogàmic aplaudiment dels seus excitats cadells.

L'últim exemple ens arriba de la mà del veterà Manuel Fraga, autentic animal polític es mire com es mire. En els estrats ideològics que han format pols i fangs portats pel temps, pot llegir-se el seu passat franquista, la seua reconversió a la democràcia, el seu estil quasi nacionalista de governar Galícia i finalment el seu tornada als orígens d'Una Grande y Libre, que va eixir de lo més profund del seu ser al contestar que “a los nacionalistas habría que colgarlos de algún sitio” al ser preguntat per les opcions possibles per a limitar el pes d'estos partits en la política estatal.

Menysprear a qui no compartix la nostra ideologia com Pedro Castro, considerar que pot ser lícit l'assassinat per a aconseguir un objectiu polític com Joan Tardà, o entendre que ha d'eliminar-se als que ens impedixen legítimament imposar la nostra voluntat com ha manifestat Manuel Fraga, són símptomes inequívocs de què s'ha arribat al límit de la pròpia capacitat, no perquè s'haja dit alguna cosa inconvenient en un lloc inapropiat, sinó perquè s'ha dit exactament lo que es pensa i ha resultat que lo que es pensa, dit en qualsevol lloc, a qualsevol hora i enfront de qualsevol auditori és igual de pervers.

Tres expressions dites per persones distintes, de distinta procedència, ideologia i partit, però totes ab un denominador comú, el menyspreu per l'essència mateixa de la democràcia.

Ab companys com estos, cada dia resulta més difícil defendre la noble tasca dels hòmens i les dones que decidixen dedicar-se a la res-pública.

10/12/08

L'ASPIRINA DE RITA

De tots els paquets de mides que ha tret a passejar en els últims mesos el Govern d'Espanya per a pal·liar la crisi, cap havia tingut una repercussió tan directa sobre el ciutadà de a peu com el contingent extraordinari de 8.000 milions d'euros que per a inversions dels ajuntaments ha habilitat Zapatero.

Per primera volta el Govern Socialista s'ha adonat que rescatar banquers i empresaris està bé i és necessari, però que han d'abaixar-se alguns escalons per a què els més afectats pel dur moment econòmic que estem travessant, senten que algú els està fent cas.

No és prou garantir les prestacions socials com es va emfatitzar en un primer moment; l'opció de cobrar el subsidi de desocupació no pot ser i no és una bona alternativa per a ningú, i si és ben cert que a l'incidir en la dinamització de les inversions en els ajuntaments el Govern no ha acabat el recorregut que li ha de portar fins al ciutadà, no pot negar-se que tal quantitat de milers d'euros, si són ben empleats, poden suposar un revulsiu econòmic de certa magnitud, principalment a l'haver-se generalitzat la seua implantació.

Per si fóra dubtosa la desitjable eficàcia d'esta mida, ve Rita i certifica que ara sí, Zapatero ha donat ab una acció correcta. No hi ha major aval per a un acte protagonitzat pel partit governant, que la furibunda contestació de l'oposició, tant més desmesurada com més prop de la diana s'haja llançat la fletxa.

Per a Rita Barberá “el pla d'inversions per a municipis és una aspirina per a un malalt que està en la UVI” i afirma que el pla d'inversió en els ajuntaments “és una mida conjuntural, de caràcter pal·liatiu, i no és per a res la solució a la situació dramàtica dels consistoris”. L'alcaldessa afig que “este pla és pa per a hui i fam per a demà”, denuncia la seua essència temporal i la falta de previsió del Govern de Zapatero perquè els nous equipaments que es construïsquen necessitaran un finançament continuat i no sols conjuntural. (font http://www.ritabarbera.com/fichanoticia.html?cnt_id=1883)

Estes declaracions fetes en el transcurs d'una trobada d'alcaldes i portaveus del Partit Popular van haver de gaudir de cert èxit entre els seus companys de partit ja que el propi Mariano Rajoy no va dubtar en apropiar-se de la frase que sobre el conegut fàrmac pronuncià l'alcaldessa del cap i casal.

Els socialistes han d'estar pensant, “ladran... luego cabalgamos” i no els falta raó, però convé no recrear-se en l'èxit momentani, ni creure que tot està ja fet. La mida és correcta però per si sola insuficient, és necessari continuar abaixant l'escala fins a arribar a arran de terra, a l'economia de cada dia.

Per a una gran quantitat de gent, l'índex de la borsa, l'interés interbancari o la balança de pagaments, no són més que conceptes abstractes que no arriben a comprendre, són persones ab noms, cara i vivències que necessiten que els seus governs els donen solucions, i precisament estos pareixen ser els últims a rebre-les.

No estaria de més que a banda de menysprear les accions del govern central, Rita Barberá ens donara algunes solucions locals a la crisi, o que li les exigira ab la mateixa vehemència a Francisco Camps. Al cap i a la fi també ells són Govern, especialment en el cas del President de la Generalitat, titular del meu govern més pròxim, del que més deuria esperar.

Per cert i per a què no tot siguen flors per al foment d'inversions en els ajuntaments... ¿a què tanta pressa? ¿perquè tantes limitacions?

Posats a pensar malament, fa la sensació de que es busca que dels 8.000 milions s'executen els menys possible o que s'aplique la llei de l'avantatge i resulte que certs ajuntaments disposaren de la informació ab el temps suficient com per a tindre preparats els seus projectes i altres per contra no.

L'actual crisi no passarà d'un dia per a un altre i per tant, les mides aplicades haurien de tindre llarg recorregut ¿o és que potser Zapatero ha posat terminis als bancs per a establir les garanties del govern?

2/12/08

28 DIES DESPRÉS

Si el valencianisme de conciliació fóra com un virus, alguna cosa semblant a l'invisible protagonista de la pel·lícula que en 2002 va dirigir Danny Boyle “28 días después”, el passat 12 de novembre s'haguera iniciat un compte arrere de l'estil de l'utilitzat per a promocionar la pel·lícula. Dia 1 exposició, dia 3 infecció, dia 8 epidèmia, dia 15 evacuació, dia 20 devastació...

Hui es complixen 20 dies des de que al voltant d'un centenar de persones ens donàrem cita per a commemorar el 90 aniversari de la Declaració Valencianista i està clar que la nostra malaltia (perquè lo nostre no pot ser una altra cosa que una malaltia) no és tan virulenta ni contagiosa.

Aquella nit en l'hotel Sorolla Palace, es van conjugar els dimonis que tenallen al valencianisme polític des de fa anys i van ser expulsats de la sala prejuís i dogmes a la recerca de la Pax Valentiae, eixa pau que en paraules de Rafa Company tan necessària és per a la nostra pàtria.

¿I ara què? És la pregunta que va quedar en l'aire al concloure l'acte. Ara toca seguir el camí iniciat, tancar les ferides de trenta anys de transició inconclusa, arribar al consens entre els qui des de distints posicionaments, compartim una mateixa forma de ser i de sentir-nos valencians.

Ara toca renovar els nostres vots, confeccionar la nostra pròpia Declaració Valencianista, la del segle XXI, en la que es conjugue l'herència dels nostres predecessors valencianistes i els objectius de futur.

El 12 de novembre del 2008 hòmens i dones fills de Valéncia, portats per la convicció o per la curiositat van acudir a un acte conjunt. Tots ells van eixir infectats del mateix virus, empeltats del mateix sentiment i ab l'esperança d'acabar un procés de conciliació al què li ha arribat la seua hora.

És possible que el camí siga lent, que no siga prou ab 28 dies, però de lo que no hi ha dubte és que el procés és ja imparable.

Benvinguts l'epidèmia valencianista.