Páginas

27/6/08

A PAGAR-HO “POCA-ROPA”

L'Institut Nacional d'Estadística ha fet públic hui l'indicador avançat de l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPC-H) que situa la seua taxa anual en el 5,1% en el mes de juny, arribant aixina al seu nivell més alt des de 1997.

Un increment de quatre dècimes respecte al mes anterior ens dóna una lleugera idea de a quina velocitat s'esta produint la desacceleració econòmica i de com influirà en el curt termini a les nostres butxaques la crisi que des del govern s'encaboten en minimitzar.

Fa un parell de dies, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez recomanava que no es traslladara l'augment del IPC a les nòmines dels treballadors en les pròximes revisions salarials com a mida pal·liativa al repunt de la inflació.

Durant els últims anys de bonança econòmica i bambolla immobiliària, els grans capitals han anat acumulant beneficis i inclús ara, quan arriba el moment de les vaques flaques, els bancs i les grans empreses continuen incrementant els seus rèdits i no obstant això, al senyor Fernández Ordóñez no se li ocorre una altra cosa que assenyalar als treballadors com a víctima a sacrificar el déu de l'economia.

Estos treballadors a qui ara se'ls demana contenció salarial i per tant que assumisquen un fort descens del seu poder adquisitiu, són els mateixos que van haver de pagar els plats trencats dels costos especulatius de la vivenda, els mateixos que van alimentar els moviments hipotecaris fomentats ab desmesura per les entitats financeres, i els mateixos que ara es veuen atrapats per este parany compost per l'increment de la desocupació, del IPC i de les mensualitats creditícies al què posa la guinda un possible augment de la jornada laboral (auspiciada per la Unió Europea) i la congelació dels jornals.

Mentrestant, l'increment del preu del combustible (principal causa de l'augment de la inflació), no impedirà que les companyies petrolíferes continuen presentant balanços de guanys milionaris sense que l'administració els exigisca moderació en este sentit.

Descarregar el pes de la crisi sobre els treballadors, és com intentar parar una hemorràgia en el peu posant un esparadrap en el front. És senzill i vistós, però no servix.

Com sol dir ma mare... ¡A pagar-ho “Poca-ropa”!.

22/6/08

SOM LO QUE SOM

La inspiració per a millorar la societat en la què vivim es presenta sovint en forma de somni, d'evocació d'una realitat futura a la què podem encaminar-nos si som capaços de mantindre el rumb ferm una volta fixat l'objectiu.

Hi hi ha moviments sencers sorgits d'un somni, moviments que han aconseguit reunir a la societat civil, que han fundat partits polítics, que han aconseguit introduir-se en els cors d'un poble que busca el seu propi somni.

Al contrari, hi ha qui somia pertànyer a una societat diferent de la que pertany i en el seu somni, s'imagina com a part d'un món feliç i ideal en què tots pensen com ell i en el que tots perseguixen els seus mateixos objectius. De somnis com este, naix el divorci de la realitat i un autoodi per comparació que acaba derivant en una espècie d'aïllament de classe i finalment en la conclusió de que és millor pertànyer a una altra societat diferent de la que es pertany.

Massa sovint el valencianisme s'ha lamentat de que la societat no el comprén o que no ha sabut traslladar correctament les seues propostes al poble, quan la veritat és que la societat si que els ha comprés i que si s'han sabut traslladar les propostes al poble, però ni la societat ni el poble han volgut “comprar” eixe somni que no els tenia a ells com a base.

“¡Està verd!” va dir la rabosa quan no va poder arribar d'un bot al raïm que penjava de la parra. “¡Estan verds!” diuen els líders dels partits valencianistes quan els votants no els atorguen el necessari suport. Ni la rabosa ni els polítics assumixen que el problema és seu i no dels votants o el raïm.

La societat valenciana, és com és, podem somiar-la millor i treballar per a millorar-la, però confondre els nostres somnis ab la realitat no farà més que allunyar-nos d'ella i per tant d'anul·lar les nostres possibilitats d'èxit.

Aquells que tenen la temptació de situar-se per damunt del poble, aquells que creuen que poden menysprear-lo per no seguir els seus designis, aquells que pensen que la seua veu és més important que la de la resta, haurien de recordar que si no s'és poble ab el poble no es pot representar al poble.

17/6/08

PARÀBOLA

Es miraven de reüll mentres corrien pel camp competint per qui arribava a la pilota.
El peu dret se sentia poderós, ell era qui posseïa la capacitat per a pegar-li correctament al baló i no entenia que tenia que vore el peu esquerre en este joc; un peu que sempre anava per darrere i que si alguna volta aconseguia protagonitzar un xut ho feia ab tan poca gràcia que l'esfèric acabava en qualsevol part menys en el fons de la porteria.

Definitivament -pensava el peu dret- l'altre peu no tenia cap paper en este joc.

Per al peu esquerre, l'altre, el dret, no tenia cap mèrit. Sí, li pegava al baló correctament, i aconseguia marcar gols, però no tenia, com ell, un sòlid suport sobre el qual sustentar-se. Mentres el dret volava inconscientment cap a la pilota, l'esquerre afonava els seus tacs en el camp.

Definitivament –pensava el peu esquerre- l'altre peu acabaria sent víctima de la seua poca consistència i llavors... el peu esquerre demostraria la seua vàlua.

Podríem dir que abdós peus sentien el u per l'altre un profund menyspreu que s'alimentava a cada partit que havien d'acudir i açò va ser aixina fins aquell dia en què un altre peu, un peu distint i alié a l'odi dels nostres peus, va impactar contra el peu dret ab tant d'ímpetu que el va deixar inservible.
-0-

Mentres es dirigixen a l'estadi, el peu esquerre mira ab indiferència al peu dret que penja inútil al final de la cama. Mentres dóna lleus puntellades a la pilota, el peu esquerre es lamenta de les closses "si no fóra per elles, ara correria lliurement i colpejaria ab força al baló".

Mentres es balanceja bruscament portat per la inèrcia, el peu dret contínua mirant de reüll a l'esquerre i observa al seu voltant per si tornara a aparéixer aquell maleït peu que el va deixar inservible. "Algun dia tornaré a posar-me en forma i llavors..." farfalleja entre dents.

A l'arribar a l'estadi el peu esquerre i el peu dret es dirigixen lentament al lloc que tenen assignat, allí, abdós s'assenten en la grada i observen com a mers espectadors el partit que ara juguen altres peus que una volta van ser els seus contrincants i que ara els ignoren... perquè ignoren a tots els que estan fora del terreny de joc.
Qui tinga ulls que veja, qui tinga oïts que senta, qui tinga cor que entenga.

12/6/08

¿COM HEM ARRIBAT A 65?

Fa quatre dies estàvem parlant de reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals, fa dos dies debatíem sobre la necessitat conciliar la vida laboral i la familiar i hui una directiva comunitària obri la porta a jornades interminables, a treballadors lligats als seus llocs de treball deu hores al dia, sis dies a la setmana...

Que açò succeïsca en un moment de crisi generalitzada en la vella Unió Europea no és casualitat. Este escenari, en el que es conjuga el major pes de governs conservadors en els països de la unió i un augment de la desocupació, és el més adequat per a què una directiva com esta complisca ab les expectatives d'aquells que han fet del neoliberalisme l'eix central de les seues polítiques nacionals, traslladant-la a la resta de països per mitjà de la influència de les institucions comunitàries.

Ens trobem davant d'un fet de gravíssimes conseqüències, pel que s'inicia un procés d'intervenció del macrogovern europeu no ab el fi protector dels ciutadans, sinó en contra seua, un procés que fa extremadament vulnerable al treballador desposseint-lo dels èxits socials que tant ha costat aconseguir, alhora que beneficia desproporcionadament l'empresari al situar-lo en una posició “legalment preeminent”.

L'any que ve hi haurà eleccions europees i com ha ocorregut tantes voltes una gran part de l'electorat es quedarà en casa pensant que el seu vot no és important, que Europa queda massa lluny i que lo que passa a Estrasburg no li afecta gens ni miqueta, o depositarà el seu vot pensant que és una espècie de revalida de les generals. En tot cas, mentres els ciutadans passen d'Europa, Berlusconi, Sarcozy i els seus, van marcant el camí pel qual haurem de transitar.

Només les dictadures legislen en contra dels seus ciutadans, en les democràcies les persones tenim l'última paraula. Exercim el nostre dret.

NO TÉ SUFICIENT AB 300

Ha sigut tindre l'ocasió d'obrir la boca i mostrar-se tal qual és. No és que no s'intuïra ja durant la campanya el seu estrany viratge des del socialisme al nacionalisme espanyol, no; però en quant ha pogut, ha deixat ben clar quina és la seua orde de prioritats.

Es va despatxar ben a gust Rosa Díez des de la seua tribuna del Congrés acusant els valencians de discriminar a l'idioma castellà, i al fer-ho va demostrar dos coses...


Art. publicat en la web d'Opció http://www.opcio-nv.org/noticies/NO%20TE%20SUFICIENT%20AB%20300.htm

9/6/08

SOBRE LA LLENGUA

Entre en un dels blogs que apareixen en el directori de BLOGS VALENCIANISTES atret per l'interrogant que s'exposa en el titular de l'article “Llengua: Unitat sí, però perquè?”, un interrogant que matisa la brusquedat de l'afirmació inicial i que troba la seua justificació en el text que li seguix.

Lo contingut en este article em dóna peu per a reflexionar sobre alguns dels paradigmes que han regnat durant molt de temps com a certs i que han distorsionat les relacions entre els valencians, obrint bretxes quasi insalvables. Un d'ells és l'origen del que s'ha vingut a anomenar “secessionisme lingüístic” per part dels partidaris de la unitat de la llengua.

Fa algunes setmanes, li estava tirant una mà ab els deures al meu fill major (cosa que no faig ab l'assiduïtat que deguera) i em vaig trobar ab este text dins del llibre de Llengua i Literatura de segon d'ESO.

“Després de formar-se i expandir-se durant l'edat mitjana, en el segle XV la nostra llengua era un vehicle normal de cultura gràcies, d'una part, a la tasca de la Cancelleria Reial, (...); i d'una altra, a escriptors tan coneguts com Joanot Martorell, Ausiàs Marc, Joan Roís de Corella, Isabel de Villena...

... durant el segle XV Catalunya viu una greu crisi social, econòmica i política(...). València, en canvi, experimenta un gran auge demogràfic, econòmic, polític i cultural, i esdevé el vertader centre neuràlgic de la Corona. Tant, que els ciutadans se'n senten orgullosos i refermen la seua valencianitat, especialment pel que fa a la llengua; així, per a remarcar la seua procedència, es generalitza entre els escriptors la denominació de llengua valenciana

Fa més de cinc-cents anys, ciutadans i intel·lectuals que utilitzaven ab normalitat nostre idioma van iniciar un procés de reafermament lingüístic com a conseqüència d'un estat d'anim comunitari, un procés que a la volta dels segles i al marge de veritats científiques, ens porta a la situació actual en la que el valencià és considerat per més de dos terços de la població com a llengua diferent i diferenciada, lo que fica de manifest l'enorme fractura existent entre la classe intel·lectual dominant i el poble del què s'instituïx com a elit.

Davant d'açò caben dos postures. Mantindre com ve sent habitual que el secessionisme té el seu arrel en la dictadura de Franco, que és propi de la dreta cavernària, de gents incultes, o que està sostingut sobre la base dels qui s'oposen al català com a manera d'exalçar el castellà; o al contrari establir ponts entre lo que seria la solució científica i la solució política, o lo que és lo mateix, trobar una solució que basant-se en la “romanística internacional”, no donara l'esquena a la necessitat de vinculació entre el poble que usa l'idioma i l'idioma mateix.

En altres temps es va buscar la manera d'establir una espècie de “unió en la diversitat” o de pertinença a diasistemes de distinta denominació, i solucions d'este tipus es poden i hi han que trobar-ne si volem realment que el valencià deixe de ser un problema. L'altra solució, la de la victòria definitiva dels uns sobre els altres, a la llarga serà la més perjudicial per a l'idioma.

8/6/08

PROFUNDITZANT EN LA QÜESTIÓ

Un bon amic ab el què compartisc reflexions de tant en tant, em remet un correu en el què aprofundix en lo tractat en el meu escrit titulat GESTIÓ PRIVADA.

Li cedisc temporalment este espai per a compartir ab tots vosaltres les seues interessants reflexions.


UN COMENTARI A GESTIÓ PRIVADA

Per F. de R.
Dr. i professor de Dret Administratiu

Sovint els polítics viuen allunyats dels plantejaments dels ciutadans, no és que uns i altres estiguen en disonància ni tampoc que els polítics vagen a la seua, és que una certa endogàmia fa creure als que són a la política que els ciutadans només volen que els seus impostos siguen rebaixats i que amb el sou arribe per a un cotxe nou o passar l'estiu en la platja. Per suposat eixes en són qüestions bàsiques que preocupen a tot el món, però a més a més d'estos aspectes evidents i primers els ciutadans també tenen criteri i es preocupen per temes menys particulars, més d'interés general, és en això que sovint no coincideixen amb aquells polítics que els prenen per una massa egoista i apegada a lo privatiu.
Tinc l'experiència que els meus alumnes, de totes les edats, es preocupen o al menys ocupen part de les seues discussions en que els furgues un poquet amb temes com les crisis humanitàries al tercer món, el canvi climàtic o ja més a casa demanen explicacions sobre el compliment de les penes en certs delits o la eficàcia de l'Administració i les seues tramitacions, les dificultats de molts procediments davant les entitats públiques o les possibles solucions al règim del funcionariat i el seu servici . Mal que bé jo intente explicar-les estos darrers assumptes. En realitat pels Estatuts pregunten poc, ni per les balances fiscals, ni per les competències que corresponen a uns i altres, crec que eixe és un error d'ells, però bé, tampoc no em sent legitimat per esmenar-les la plana rotllo enllumenat per Déu sinó que intente fer un poc de pedagogia i que sàpiguen que això els afecta també... i molt.
Tot este discurset previ, característic de la meua afició a prologar-ho tot, ve arrel del tema que es plantejà a este blog de la gestió privada.
La gent dubta entre opinar que tant dóna si gestiona l'Administració com una empresa o bé si no és més adient que les institucions funcionen correctament i ho facen elles directament, ahí estan els dos pols . En realitat a la gent no se'ls han proporcionat pels que són els seus representants a la vida pública més arguments ni dades tot i que el tema és ben rellevant, molt més del que sembla.
Els que ens dediquem al Dret Administratiu en tenim dades i raonaments a aportar en esta tessitura. Per suposat els hi ha que parteixen d'un criteri previ polititzat però el gruix intentem esbrinar amb equanimitat què és el més adient. M'explicaré amb total senzillesa, que és el que toca ací.
En primer lloc ja fa molts anys, dècades en realitat, que els estudiosos de la doctrina jurídica varen denunciar que s'estava buscant una "fugida del Dret Administratiu" (açò ho va batejar així un senyor tan poc sospitós de col·lectivismes i teories públiques esquerranes com Villar Palasí), una fugida que busca que els procediments i garanties que estableix el Dret públic i de les Administracions siguen vorejats a favor d'interessos i mètodes privats. La raó de tal desficaci pel que respecta als juristes rau en que l'Administració pot ser lenta i dificultosa per a certes funcions, més no per a totes, o al menys no per a tantes responsabilitats del interés general, d'allò que toca a lo que han de fer i gestionar els nostres governants, que es passen en al·luvió al camp de lo privat.
El Dret públic, fins i tot allò que s'ha anomenat la burocràcia amb sentit pejoratiu, implica un procés que si es fa bé i amb serietat (si es fa mal com passa massa sovint és una altra cosa) ha de guardar l'oportunitat de que els afectats participen, que hi hagen notificacions, que es respecten drets i garanties, que es motiven les decisions, que hi hagen formules de control i de revisions, que s'actue sota uns principis ben pensats per a servir a les causes públiques i ciutadanes. Substituir-lo per lo privat lleva este sistema a favor d'altres formes d'actuar que valen per a empreses i particulars però no per a les tasques de l'interés col·lectiu. El ciutadà no s'entera però ell perd; perd transparència, perd justícia i perd garanties.
Una altra de les denúncies que es van fer pels experts en açò d'organitzar les qüestions administratives i públiques és que en lloc de procurar millorar el funcionament, requisits i mitjos de la nostra Administració (nostra sí, que la paguem i existeix per servir-nos), en lloc de solucionar amb decisió les seues mancances i deficiències o mal funcionaments es tira per la solució més fàcil i més cara: mantenim l'Administració però damunt li encarreguem la gestió a les mans privades.
La falta de trellat no acaba ahí, les Administracions públiques, particularment les més properes (autonòmiques i locals) han anat carregant-se d'empreses públiques i d'entitats que es regeixen per l'ordenament privat però xuclen dels pressupostos públics. En açò han donat exemple tanmateix liberals i conservadors com socialistes. El motiu de tal entusiasme creatiu d'entitats para-privades i empreses d'esta mena la gent ja se ho imagina: permet evitar amb molta més facilitat el control i supervisions de fiscalització pública, alhora que facilita contractacions en un marc més obert de material, treballadors, subministres, etc., sense passar pels procediments públics dels contractes i partides pressupostàries, regits per una llei molt més exigent.
No acaba així la cosa, el més greu és que el Dret públic estableix una sèrie de principis articulats en les lleis de tal manera que els ciutadans podem exigir (més bé podríem exigir teniu raó, per ad això caldria que els mateixos governants ens informaren dels nostres drets i atengueren les reclamacions amb una diligència de la que busquen escapar fins i tot botant-se el que se'ls ordena per llei), podem exigir dic, que els servicis es realitzen no per la seua conveniència i rendibilitat sinó per criteris que són els arreplegats per la Constitució (Títol I Capt. Segon) i pels principis de la política social i econòmica que figuren al mateix text (Títol I Capt. Tercer) que tenen més transcendència del que podem imaginar i que, de fet, són vàlidament argumentats davant els tribunals. La transferència a mans privades de molts d'estos servicis i prestacions dificulta la realització directa, la responsabilitat immediata dels esmentats drets i principis, ja no com a reconeiximent abstracte sinó com a funció que s'ha de satisfer sense dilacions ni excepcions pels nostres administradors.
Protestava García de Enterria, ment creadora de la doctrina administrativa espanyola i absolutament qualificat pel seu sentit comú i desapassionat, en un dictamen sobre la possible privatització de RENFE, que no entenia la voluntat de convertir eixe ens en una S.A. quan ell mateix demostrava que totes les millores i avantatges d'estructura i funcionament podien realitzar-se restant en la seua condició pública, i precisament l'adjudicació dels contractes (ben sucosos) estaven molt més millor controlats aplicant la Llei de Contractes de l'Estat. Per als que es dediquen a analitzar l'estructura del Dret i l'organització administrativa, a més a més, tot açò convoca una nova incertesa gens desitjable i que al cap i a la fi acaba amb repercussions per als administrats damnificats per qualsevol motiu: es torna difícil en grau extrem saber quina legislació resulta aplicable en cada cas, es crea incertesa, es difuminen els límits jurisdiccionals de lo privat i públic i s'entra a un espai a on caben interpretacions no encertades i coladors poc edificants.
Finalment cal una altra reflexió al voltant d'este tema: com podem evitar si ens muntem alegrement en este procés sense cura ni prudència que els nostres administradors utilitzen partidariament la res pública, és a dir allò que ens pertany a tots i entre tots sufraguem i/o necessitem?? Els controls del Dret mercantil estan dissenyats per a garantir els drets dels accionistes no però per a servir amb objectivitat i imparcialitat als interessos generals... L'Administració gaudeix, ací i a tot arreu del món, d'uns poders extraordinaris que solament es disculpen per servir a la col·lectivitat, poders i prerrogatives que els ciutadans no en tenim (afortunadament, encara que algun dia ens alcem i pensem que no estaria malament gaudir-ne per unes hores) què s'ha de fer, hem d'anar cap a una Administració lligada en peu d'igualtat amb qualsevol empresa o companyia? Ha de traslladar l'Administració els seus poders que els hem conferit per a realitzar el bé comú i guardar l'orde a les empreses que realitzen certes activitats i servicis públics?? Ací n'hi han diverses respostes, però no és un tema pacífic.No cal deixar-se enganyar per paranys ideològics, els impediments plantejats no són ocurrència partidista ni un deixar-se arrossegar per teories d'esquerra-dreta, són vertaders problemes i vertaderes qüestions que es plantegen des de l'anàlisi i la voluntat de resoldre les coses de la millor manera possible, buscant un funcionament efectiu, millor i el més just possible, conforme a les normes. Les respostes i solucions no són cosa de capritx polític ni d'oportunisme d'uns pocs i per supost les hi ha, això però ocuparia molt més que un blog sencer.

5/6/08

¡AIXINA COM NO S'OFEGEN!

Esta és, ab diferència, la frase que més he escoltat durant els últims dies. Una frase pronunciada per infinitat de gent de tota condició, edat, sexe i ideologia, que després d'haver vist les imatges d'un riu Ebre desbordat al seu pas per Saragossa, han alliberat per fi el ressentiment que portaven dins.

És evident que el missatge tantes voltes esgrimit contra els nostres veïns aragonesos ha anat prenent cos en la nostra societat fins a adquirir vida pròpia, i la tradicional solidaritat ab els afectats per qualsevol desgràcia que enorgullix al nostre poble ha desaparegut per complet si d'ells es tracta.

Tanta manipulació dels sentiments, ha aconseguit substituir el cor per les vísceres en un poble, el valencià, que és capaç de commoure's pels desbordaments de l'Ebre si es produïxen a Logronyo i alegrar-se per les inundacions provocades per este mateix riu si lo que s'ha negat són les instal·lacions de l'Expo de Saragossa.

Càbria esperar que esta rivalitat malsana fora patrimoni dels més acèrrims seguidors del règim instal·lat en el Palau de la Generalitat, però no, este odi ha aconseguit la transversalitat i s'ha estés per totes les capes de la nostra societat per igual, convertint-se en un element més dels que ens cohesionen i vertebren. ¡Ens volen llevar l'aigua! s'ha cridat tantes voltes que pareix un crit de guerra tribal, el nostre propi crit de guerra i davant del seu so acudim tots ab la mateixa eficàcia que ho faríem si sentírem les campanes tocar a foc.

Però no correguem a buscar el assot per a fustigar-nos i expiar les nostres culpes. Si ací hem sigut víctimes de la irracional propaganda governamental, si hem acumulat rancor contra el veí que no vol compartir ab nosaltres el líquid element, allí, a Aragó tampoc s'han quedat curts i la mateixa manipulació a què hem sigut sotmesos els valencians, s'ha utilitzat pels d'allí però en sentit contrari. També els aragonesos criden ¡Ens volen furtar l'aigua!

Mentres uns ens encabotem en exigir sense mida en compte de demanar, i altres es neguen a transferir ni un litre encara que estiga agonitzant el necessitat, els nostres pobles abans germans, van separant-se cada volta més, fins que aconseguim ser uns educats enemics.

El nostre poble crida “¿No volien tota l'aigua per a ells? Puix fins que els arribe a les orelles”... a saber que és lo que diran ells de nosaltres. Cap de les consignes pronunciades solucionarà els nostres problemes ni arreglara allò que s'ha trencat, res de bo s'aconseguirà si no fem nostra la cultura del pacte, tal volta aixina, algun dia es recomponguen les nostres relacions i compartim alguna cosa més que l'aigua.

2/6/08

GESTIÓ PRIVADA

Des de fa alguns anys ha anat guanyant terreny la idea de que els servicis públics són gestionats ab major eficàcia per la iniciativa privada, un axioma que va ser esgrimit en un primer moment per un neoliberalisme obsessionat per reduir a la mínima expressió el paper dels organismes públics en l'economia de mercat, però que ha sigut adoptat quasi inconscientment per tot l'espectre polític.

Si bé és cert que la privatització d'alguns servicis com la sanitat encara és vista com una agressió a l'estat de benestar i contínua provocant la rebel·lió de la ciutadania, per poc que ens fixem al nostre voltant, nos en adonarem que gradualment la gestió privada ha assumit el control de gran part de les funcions dels nostres ajuntaments, verdader conillet d'indies en què s'experimenta ab les reaccions que provoca en els administrats la gradual deserció de l'administració pública.

L'arreplega de fem, la neteja de carrers, la gestió dels centres culturals, piscines municipals, organització d'esdeveniments i un llarg etcètera, constituïxen autentiques puntes de llança de la privatització de la responsabilitat pública i de la labor dels polítics, que han arribat a donar per bo el principi, dimitint de la seua pròpia obligació; de tal manera que independentment del color del partit que governe, contínua deixant-se en mans de la iniciativa privada la gestió d'estos servicis i es contínua buscant la manera d'assignar-los uns altres de nous com ara les televisions locals.

No és estrany trobar-se ab algun responsable polític que ens venga les bondats del sistema i ens explique que l'empresa privada és capaç de gestionar els recursos públics ab major eficàcia i a més guanyar diners ab l'operació. Es més, segur que coneixem a més d'un que s'apuntaria el primer a una manifestació en contra de la privatització de la gestió de Canal 9 o d'un hospital públic, alhora que firma com a alcalde la contracta per a la gestió de la piscina municipal, tot això sense percebre que està caient en la major de les contradiccions.

Hem estat tant de temps rebent els missatges interessats en contra de l'administració pública, dels funcionaris i dels gestors polítics, que no hem percebut que la raó fonamental per la que votem a aquells que han de governar-nos és precisament la seua possible capacitat per a gestionar els béns i servicis públics, i que si no són capaços de fer-ho ab eficàcia, diligencia i economia, no són dignes de rebre el nostre vot.

Si l'única diferència que percebrem com a ciutadans al canviar de signe el govern del nostre municipi, és el canvi de les empreses que aconseguisquen les contractes municipals, tal volta siga millor que es presenten directament estes empreses a les eleccions i aixina podrem votar als qui realment gestionen els nostres recursos.

Diu un refrany valencià, “dic fill, entén-te nora”, açò que és ara tan visible en els ajuntaments va calant com a pluja fina en l'administració autonòmica i a no tardar, l'única obligació dels consellers serà firmar les contractes dels que exerciran el seu paper des del consell d'administració d'alguna gran empresa.
Encara podem marcar la diferència.